Societat

Cremant llibres

Les comis­si­ons de depu­ració van apar­tar de les aules tot el magis­teri sos­pitós de sim­pa­tit­zar massa amb la República i van ate­mo­rir els tebis. No con­tents amb això, els ven­ce­dors van pur­gar els lli­bres.

Per depu­rar els lli­bres “anti­pa­triòtics” –o patriòtics, però escrits per “ene­mics del gloriós Movi­mi­ento Naci­o­nal”– no es va espe­rar ni al final de la guerra. El 4 de setem­bre del 1936 la Junta Tècnica fran­quista, després d'acu­sar el Minis­teri d'Ins­trucció Pública repu­blicà d'ava­lar obres de caràcter “mar­xista o comu­nista” que feien una “feina funesta per a l'edu­cació de la infància”, orde­nava la “con­fis­cació i des­trucció” de totes les obres “de matís soci­a­lista o comu­nista” que hi hagués a les bibli­o­te­ques ambu­lants o les esco­les. Només es podrien uti­lit­zar els lli­bres que exal­tes­sin “els sans prin­ci­pis de la religió i de la moral cris­ti­a­nes” i “el patri­o­tisme”.

El con­trol ideològic era impla­ca­ble: arri­bava a la ter­gi­ver­sació i la mani­pu­lació més des­ca­ra­des, i no s'estal­vi­ava l'anti­ca­ta­la­nisme. Segons una inves­ti­gació de Joan Perera, als infants, per exem­ple, se'ls expli­ca­ven històries tan deli­rants com ara que l'únic idi­oma amb futur era el cas­tellà, ja que l'anglès i el francès feien camí cap a la “dis­so­lució com­pleta”.

“Els nous manu­als esco­lars se sub­or­di­na­rien al dogma i la moral catòlica i a una uni­la­te­ral i exclo­ent inter­pre­tació de patri­o­tisme”, explica la his­to­ri­a­dora Patri­cia Del­gado.

Per si algú tenia algun dubte sobre el gran amor a la cul­tura dels ven­ce­dors, el diu­menge 1 d'abril del 1939, per cele­brar la der­rota defi­ni­tiva de la República, els falan­gis­tes van orga­nit­zar un gran foguera de “lli­bres per­ni­ci­o­sos”, que es va repe­tir a Ovi­edo el 2 de maig del 1939.

Els ven­ce­dors aspi­ra­ven a la uni­for­mi­tat i per això van voler dotar totes les esco­les amb un mateix lli­bre de lec­tu­res, El libro de España, perquè fos la guia patriòtica dels alum­nes. Les carac­terísti­ques que, segons les auto­ri­tats fran­quis­tes, havia de tenir aquest lli­bre resu­mei­xen per­fec­ta­ment com havia de ser la peda­go­gia a par­tir d'aquell moment: calia refu­tar la lle­genda negra i calia inci­dir, sobre­tot, en “la uni­tat social, política i reli­gi­osa for­jada pels Reis Catòlics”.

Uni­tat, a més, fona­men­tada en la raça. En un Manual de his­to­ria per a segon grau pre­pa­rat per l'Ins­ti­tut d'Espa­nya lle­gim: “els negres són antònims nos­tres” i reco­ma­nava evi­tar “la pro­xi­mi­tat dels moros incul­tes”. A l'àrab, se'l defi­neix com “astut, hipòcrita i ven­ja­tiu; no per­dona ni oblida, i no hi ha humi­li­ació que no suporti per acon­se­guir el seu objec­tiu”.

I a la Enci­clo­pe­dia Álva­rez, que es va uti­lit­zar a les esco­les naci­o­nals fins als anys sei­xanta, lle­gim coses com ara: “Mahoma va ser un àrab al·luci­nat que es va fin­gir enviat per Déu”, o que, direc­ta­ment, era un “impos­tor”. Per supo­sat, els “moros” mai van arri­bar a ser espa­nyols, mal­grat que van resi­dir en el mateix ter­ri­tori durant 800 anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia