La llengua domada

No era en Fèlix Millet i a la vegada era ell. Empas­ti­llat, impu­tat, empe­ti­tit, enca­di­rat –que vol dir con­dem­nat a l'escarni de la cadira, ¿l'única pena que tindrà, pot­ser?–, impe­dit, frac­tu­rat en el fèmur i en l'orgull, aver­go­nyit, aco­var­dit, superat per la cir­cumstància, l'expre­si­dent del Palau de la Música que ahir va anar a l'Audiència de Bar­ce­lona, va ser qual­se­vol cosa menys aquell pro­hom de la soci­e­tat que durant trenta anys va impo­sar el seu nom, el seu càrrec i la seva presència allí on anava i allí on el rebien; és a dir, als des­pat­xos més influ­ents del país.

La veu de tro que ahir es va sen­tir a l'Audiència era la seva, més tre­mo­losa i apa­gada, però amb el tim­bre con­tun­dent i incon­fu­si­ble. I el som­riure sor­ne­guer que en alguna ocasió va dedi­car al fis­cal, també va fer recor­dar el posat d'home satis­fet d'haver-se cone­gut que, durant molts anys va pas­se­jar per Bar­ce­lona. Però el gest can­sat i ado­lo­rit, el posat d'home des­con­cer­tat, els movi­ments pau­sats i ador­mits de braços i mans, (per l'acció de la far­ma­co­lo­gia), les ganes de no ser –per pri­mera vegada en la seva vida!– el cen­tre de totes les mira­des van dibui­xar ahir un Fèlix Millet també irre­co­nei­xi­ble per a tots aquells que l'han cone­gut, i que en són molts i molt impor­tants.

Ell mateix es va ocu­par d'infor­mar a la magis­trada que diri­geix la vista oral: “No sóc jo, vaig molt medi­cat.” I ho va dir per jus­ti­fi­car que només con­tes­ta­ria les pre­gun­tes de la defensa. I és cert que no ho era ell, perquè un Millet en ple­nes facul­tats s'hau­ria sen­tit valent per aga­far el micròfon i defen­sar-se de les acu­sa­ci­ons perquè con­si­dera que són del tot injus­ti­fi­ca­des i encara avui està con­vençut de la neces­si­tat de fer l'hotel del Palau.

Però ahir l'expre­si­dent de l'Orfeó es va mos­trar com un ancià obe­di­ent, un malalt con­va­les­cent, dis­ci­pli­nat cli­ent d'un pres­tigiós bufet d'advo­cats de Madrid i tant al peu de la lle­tra va seguir el guió mar­cat per la defensa que no va tenir cap incon­ve­ni­ent en expli­car-se en cas­tellà. “En cas­te­llano, por favor”, va inqui­rir el lle­trat. Però mal­grat la llen­gua ador­mida, el Millet de tota la vida no havia des­a­pa­re­gut del tot, i quan l'advo­cat li va donar la paraula es va sen­tir l'home que des de fa quasi cinc anys té ganes d'expli­car mol­tes coses i també de defen­sar-se. Però només van ser tres pre­gun­tes. No dei­xen que s'expli­qui, no ho volen; l'empas­ti­llen, l'anul·len.