Societat

La ‘nova' premsa

Els guanyadors imposen un fort control i el nou règim crea capçaleres, oficialistes i servils: la premsa a Catalunya viurà durant prop de 30 anys un dels períodes més grisos

Apareixen‘La Mañana' a Lleida, ‘Diario Español' a Tarragona i “El Pirineo” a Girona, poc després batejat ‘Los Sitios'
La censurano va ser l'únic que va distingir la premsa durant l'Espanya franquista. La llei del 38 era d'esperit totalitari

El 27 de gener de 1939, l'endemà de la cai­guda de Bar­ce­lona,a la por­tada de La Van­guar­dia s'hi lle­geix: “Por hoy, bor­re­mos el pasado. Es la hora del júbilo pri­mero y la hora de incor­po­rar­nos, con la máxima buena volun­tad, a la obra ingente de recons­trucción que lleva a cabo el glo­ri­oso Ejército Naci­o­nal. A su ser­vi­cio esta­mos, como un sol­dado más, dis­pu­es­tos a ocu­par el puesto que se nos designe.”

Esbor­rar el pas­sat. Així ho recull l'his­to­ri­a­dor i peri­o­dista Jaume Gui­lla­met, en el lli­bre Premsa, fran­quisme i auto­no­mia. Crònica cata­lana de mig segle llarg (1939-1995), quan escriu que “com una manera d'esbor­rar de la història del diari els trenta mesos de la guerra civil” va recu­lar del 23.357 (número de l'última edició de La Van­guar­dia repu­bli­cana) al 22.575 (pri­mer número de La Van­guar­dia Espa­nyola). El diari de Car­los Godó Valls, la ter­cera gene­ració de la nis­saga quan va recu­pe­rar el con­trol del diari, a més d'esbor­rar la guerra de la nume­ració del diari va accep­tar la modi­fi­cació del nom de sem­pre. Jaume Gui­lla­met recorda que serà La Van­guar­dia Española “el símbol periodístic més visi­ble del nou règim”

La llarga nit del fran­quisme porta un dels períodes més gri­sos per als dia­ris i per als peri­o­dis­tes. El nou règim con­fisca les ins­tal·laci­ons i els antics tallers ser­vei­xen per impri­mir noves capçale­res: A Tar­ra­gona, Dia­rio Español, des del 17 de gener de 1939; a les comar­ques giro­ni­nes, El Piri­neo –que es va publi­car des del 17 d'abril del 1939 fins al 29 de desem­bre del 1942– i després va ser subs­tituït per Los Sitios, apa­re­gut l'1 de gener de 1943. Aquests tres nous dia­ris de Lleida, Tar­ra­gona i Girona for­ma­rien part d'una única empresa de premsa ofi­cial que tenia la seva pròpia agència de notícies, con­trac­tava el per­so­nal i nome­nava els direc­tors des de Madrid, tot depe­nent direc­ta­ment a cada província del gover­na­dor civil i cap pro­vin­cial del Movi­mi­ento. D'aquesta manera, el fran­quisme s'asse­gu­rava tenir dia­ris ofi­ci­als a les tres capi­tals cata­la­nes. A més, també recon­ver­teix ini­ci­a­ti­ves locals en publi­ca­ci­ons de dife­rents peri­o­di­ci­tats a ciu­tats com ara Ter­rassa, Mataró, Man­resa, Igua­lada i Saba­dell.

A Bar­ce­lona, neix Soli­da­ri­dad Naci­o­nal, apro­fi­tant les ins­tal·laci­ons con­fis­ca­des de Soli­da­rid Obrera, i que no “serà mai un diari impor­tant”, segons escriu Jaume Gui­lla­met. El Movi­mi­ento crea un segon diari a Bar­ce­lona, “poc relle­vant també”: La Prensa, que va néixer com a ves­pertí el 28 de maig de 1941. Gui­lla­met asse­nyala que “l'apor­tació més des­ta­cada d'aquest segon diari falan­gista a la premsa espa­nyola és indi­recta: el seu pri­mer direc­tor, Anto­nio Sánchez Gómez, va crear tres anys més tard el set­ma­nari ¡Hola!,” que encara ara és referència de la premsa del cor.

El fran­quisme suposa una nova opor­tu­ni­tat per a la premsa de dre­tes. És així que la rea­pa­rició de La Van­guar­dia i El Noti­ci­ero Uni­ver­sal es va fer sense pro­ble­mes, ja que “eren dos dia­ris d'empresa, de difusió ele­vada i d'acre­di­tat con­ser­va­do­risme, els pro­pi­e­ta­ris dels quals s'havien afa­nyat a fugir i adhe­rir-se a l'alçament mili­tar”. Més com­pli­ca­des van ser les rea­pa­ri­ci­ons d'El Cor­reo Catalán i del Dia­rio de Bar­ce­lona, com­ple­tant així la rees­truc­tu­ració de la premsa de Bar­ce­lona. Els direc­tors, impo­sats pel règim. Luis de Galin­soga, un dels més ence­sos apo­lo­gis­tes de Franco, serà el nou direc­tor de La Van­guar­dia Española. Va diri­gir el diari amb mà de ferro durant 20 anys, del 1939 al 1960, quan se'l va fer ces­sar per posar fi a l'afer Galin­soga i que va sig­ni­fi­car un tomb de la capçalera de Godó.

El nou esce­nari periodístic de la post­guerra a Cata­lu­nya té poc a veure amb el que la premsa cata­lana havia estat. El 18 de juliol del 1936 hi havia divuit dia­ris, set dels quals en català. I serà La Van­guar­dia Española la que “reg­narà entre els vells dia­ris de dre­tes rea­pa­re­guts a Bar­ce­lona i una xarxa de dia­ris falan­gis­tes prac­ti­cant un frac­ci­o­na­ment ter­ri­to­rial de Cata­lu­nya”. En la seva crònica, l'his­to­ri­a­dor de la premsa Jaume Gui­lla­met des­taca que hi haurà diferències entre la capi­tal i les comar­ques: “Si, a Bar­ce­lona, la per­vivència de la premsa pri­vada i dels vells dia­ris de dre­tes havien dei­xat en una posició mar­gi­nal la premsa ofi­cial, a les prin­ci­pals ciu­tats cata­la­nes el canvi de la premsa havia estat molt pro­fund.” Només sis de les altres catorze ciu­tats que en diver­sos moments havien tin­gut dia­ris pro­pis en con­ti­nu­a­ven tenint, però en cap cas no hi havia con­tinuïtat amb la tra­dició periodística si no era pel resul­tat de les con­fis­ca­ci­ons o pels escas­sos peri­o­dis­tes que s'havien adap­tat i sobre­vis­cut.

La premsa comar­cal es va subs­ti­tuir per una nova premsa d'estricta obediència ofi­cial. Paral·lela­ment havien sor­git noves publi­ca­ci­ons catòliques, “que aviat van aco­llir els sec­tors més inqui­ets de la vida local, com una mena de con­tra­punt a la premsa ofi­cial del Movi­mi­ento”. La premsa par­ro­quial serà la que ampliarà l'ús del català.

La petja del fran­quisme als dia­ris s'allarga durant els 28 anys en què va estar vigent la llei de premsa del 22 d'abril de 1938, subs­tituïda el 1966 per la llei de premsa i impremta, que segons Gui­lla­met va sig­ni­fi­car per als peri­o­dis­tes deu anys de “lli­ber­tat vigi­lada”. La llei del 1938, en canvi, era una llei de guerra “d'espe­rit tota­li­tari i abo­mi­nava expres­sa­ment el con­cepte de quart poder”. No és només que el fran­quisme auto­ritzés la publi­cació de periòdics addic­tes, sinó que va impo­sar un inter­ven­ci­o­nisme con­tun­dent amb la cre­ació del Ser­vi­cio Naci­o­nal de Prensa, un ens que regu­lava tant el nom­bre de pàgines com la desig­nació del per­so­nal direc­tiu, la regla­men­tació del peri­o­dista i, final­ment, la cen­sura. Per Jaume Gui­lla­met, la cen­sura no va ser sinó la part més visi­ble del sis­tema.


L'inici de la dic­ta­dura


Capítol 91



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia