Modernitat

Tanco el pri­mer cap de set­mana de Fires ram­ble­jant a dar­rera hora del ves­pre de diu­menge, recor­dant pas­sa­des fes­tes majors de la meva ciu­tat. No és que enyori les fires de joven­tut, però tinc la sen­sació, pot­ser només és una sen­sació, que hi ha hagut menys gent que anys enrere: a l'enve­lat de diven­dres, al pregó, a la rua noc­turna, a la rua infan­til... Ja arri­barà el dia 1 de maig, en què no podrem fer un pas pel cen­tre.

Amunt i avall del pas­seig, rumio si no serà que les Fires i Fes­tes, la vivència ciu­ta­dana de les fires i sobre­tot de les fes­tes, ha can­viat d'un temps cap aquí. Que, com diuen alguns i algu­nes, les Fires “cada any són igual”, i els han aca­bat avor­rint i des­mo­ti­vant. No penso pas així, i em pre­gunto si actu­a­lit­zar la festa vol dir només pen­jar-li l'eti­queta de “moder­ni­tat”, eti­queta que a vega­des s'exhi­beix com a garant de qua­li­tat, i en el fons no amaga més que la bui­dor de la tec­no­lo­gia. I, en tot cas, què vol dir moder­ni­tat en una festa de quasi dos-cents anys?

Arri­bat a la ter­cera volta de la ram­ble­jada, repasso dos exem­ples ben recents. Dis­sabte, tra­dició de 90 anys de Pas­to­rets, i moder­ni­tat, tui­te­jant per pri­mera vegada l'ober­tura ofi­cial. Prenc par­tit, si d'això es tracta, per la tra­dició: la pro­posta de pregó/espec­ta­cle que ha fet el grup de la ciu­tat (de qual, ho con­fesso, no sóc gens aliè), uti­lit­zant les antiquíssi­mes eines de la farsa i la comèdia i tras­lla­dant els per­so­nat­ges del seu espai/temps habi­tual, el tea­tre nada­lenc, a la pri­ma­ve­ral festa de la plaça, bé es pot con­si­de­rar d'allò més fresca i actual. I encara: en aquests temps tan moderns les Fires i Fes­tes de Figue­res hau­rien de dei­xar de pro­gra­mar sar­da­nes? Pot­ser la veri­ta­ble moder­ni­tat és la que ens ha ofert aquest matí la cobla Con­tem­porània, a la plaça de l'Ajun­ta­ment. Són moder­nes les sar­da­nes del segle XXI? O ho són només les d'aquesta cobla que llança fum, con­feti i escuma, men­tre va inter­pre­tant, i molt bé, les sar­da­nes de tota la vida? I no només aques­tes sinó que al ritme del tra­di­ci­o­nal “tot-som-pops”, que molts con­si­de­reu d'allò més carca i anti­quat, també bar­re­gen temes nos­trats com ara El Gegant del Pi amb melo­dies de la Dharma, o temes de pel·lícules com ara Bat­man i Els Pica­pe­dra.

Marxo de la Ram­bla con­vençut que, vis­cut el pregó de dis­sabte, escol­ta­des i sen­ti­des les sar­da­nes de diu­menge, no em vin­gueu pas amb cer­tes moder­ni­tats. Em quedo amb la reno­vada tra­dició.