Qüestió de (mal)gust

Des de fa uns tres anys poc dalt o baix i amb motiu del mise­ra­ble estre­nyi­ment que afecta la caixa de cab­dals del muni­cipi, s'han mani­fes­tat a Silla algu­nes veus ben inten­ci­o­na­des sug­ge­rint la reducció de les des­pe­ses en les nos­tres fes­tes majors. Les del Crist, si voleu dir-ho així. Les reta­lla­des, tant de moda en aquests temps, han afec­tat tots els ser­veis muni­ci­pals, fins i tot els de pri­mera neces­si­tat. Per tant, també les tiso­res han hagut d'arri­bar a les fes­tes, com no podia ser d'altra manera, i, quasi la tota­li­tat dels actes fes­tius han vist reduït el seu pres­su­post en diver­sos graus. Però, ves per on, segons can­tava La Trinca, hi ha algun regne que es veu que no és d'aquest món. Els dies de bous, vuit jor­na­des con­sa­gra­des de caló a caló al culte al jònec i, de pas, a la beguda local, la cas­sa­lla i el mit­get, es man­te­nen irre­duc­ti­bles i amb tot els seu esplen­dor.

¿Per què el govern local, que porta l'eti­queta del Par­tit Popu­lar, i, per tant, és tan pro­cliu a esca­nyar els ser­veis públics, es mos­tra infle­xi­ble en aquest cas i manté into­ca­ble la des­pesa que oca­si­ona la festa de la banya? Són vuit dies con­se­cu­tius amb exhi­bi­ci­ons de bòvids a l'hora de dinar i bere­nar, i també després de sopar, alter­nant els esce­na­ris que van dels car­rers de la població a la plaça des­mun­ta­ble. No entraré en els incon­ve­ni­ents que això puga oca­si­o­nar al con­junt de la població. Al cap­da­vall, dei­xar solts els ins­tints pri­mi­tius del per­so­nal durant uns dies a l'any pot ser entès com una mena de teràpia col·lec­tiva que con­tri­bu­eix a alli­be­rar-nos de mals majors. Per altra banda, no sé quin és el cost mone­tari d'aquesta mena de fol­gança, però, no és difícil d'ende­vi­nar que, si reduïren la mos­tra a la mei­tat, segur que ens estal­viaríem un bon feix de bit­llets, que bona falta fan. No val a dir que ho sub­ven­ci­ona la Dipu­tació de València, perquè això, al menys a mi, em fa pujar la mos­queta al nas. Els diners de la Dipu­tació també són de tots i mala­ment si ens els gas­tem en fes­tes i saraus. El govern de la província té la missió (i no en té cap d'altra, que jo sàpia) d'aju­dar els pobles al man­te­ni­ment dels ser­veis públics neces­sa­ris. Per tant, a no ser que la festa tinga unes con­no­ta­ci­ons pecu­li­ars en quant a con­tin­guts cul­tu­rals que per­me­ten incloure-la en el paquet de ser­veis impres­cin­di­bles, dic jo que hau­ria de ser objecte d'una pru­dent reducció.

El nos­tre alcalde Serafí és un bon afi­ci­o­nat a aquest tipus de mani­fes­tació fes­tiva. Segur que ell és pro­cliu a man­te­nir-la i pro­te­gir-la. És natu­ral que vulga acon­ten­tar la seua parròquia. En con­seqüència, també haurà de supor­tar la crítica d'aquells que no pen­sen com ell. Però, el pro­blema té unes arrels més fon­des i és més com­pli­cat de resol­dre.

Fa uns dies, en un fòrum orga­nit­zat al web del PSPV, de Silla, el seu secre­tari gene­ral, Vicent Zara­gozà Albe­rola, va dema­nar opinió al veïnat sobre aquesta qüestió. Una de les veus que hi inter­vin­gue­ren en con­tra de la reducció dels dies de bous va argu­men­tar que més diners cos­tava el con­ser­va­tori muni­ci­pal de música i, total, va afe­gir tan tran­quil, la majo­ria dels alum­nes eren xiquets foras­ters. A part de que la mei­tat de l'afir­mació és incerta (els alum­nes són majo­ritària­ment xiquets del poble), com­pa­rar una ins­ti­tució com el nos­tre con­ser­va­tori de música amb els bous al car­rer, és, si més no, una mos­tra d'imprudència oca­si­o­nada per una lamen­ta­ble ignorància, i una carència abso­luta de sen­si­bi­li­tat per la cul­tura més selecta.

La plaça de bous des­mun­ta­ble, emplaçada cada any entre l'Ajun­ta­ment i l'Església, els dos monu­ments més repre­sen­ta­tius de la nos­tra ciu­tat, és un autèntica pan­do­cada, és a dir, una cague­rada ben gran, amb perdó, en espe­cial la que fan bous i vaques, segons el Dic­ci­o­nari Nor­ma­tiu Valencià. Com­pa­rar els cen­te­nars de xiquets i xique­tes que s'esfor­cen en apren­dre a tocar un ins­tru­ment musi­cal amb una mul­ti­tud abre­to­lada rebol­cant-se en la dis­bauxa és, sen­zi­lla­ment, una mos­tra de mal gust.