Ara és l'hora

Fran­cisco Franco aviat farà 40 anys que és mort, però la manera d'orga­nit­zar el temps de les per­so­nes i el ritme vital de la soci­e­tat que va impo­sar el seu règim per­dura avui dia amb un model insos­te­ni­ble perquè fa que l'objec­tiu de con­ci­liar vida labo­ral amb vida fami­liar sigui per a molts ciu­ta­dans una qui­mera impos­si­ble. En una soci­e­tat en què la dona era rele­gada a l'espai domèstic i en què els ingres­sos fami­li­ars depe­nien exclu­si­va­ment de la feina de l'home, es va impo­sar com a norma un ritme labo­ral que s'allar­gava a còpia d'hores extres o de com­pa­gi­nar més d'una feina per arro­do­nir un sou.

D'aquí va néixer una manera de fer que ha evo­lu­ci­o­nat amb unes jor­na­des labo­rals massa llar­gues, reu­ni­ons massa den­ses a última hora de la tarda, nens massa sols a l'hora de fer deu­res a casa, comerços que allar­guen hora­ris, dinars que aca­ben a l'hora de bere­nar, sopars que es fan mala­ment i a hores tar­da­nes, par­tits de fut­bol que es juguen quasi de mati­nada i pro­gra­mes de màxima audiència de tele­visió que tre­uen hores a la son. Un des­ga­vell feno­me­nal que té cap­tiu el ciu­tadà, incapaç de can­viar inèrcies i ruti­nes.

Tot gira a l'entorn d'una jor­nada labo­ral que con­di­ci­ona un ritme de vida des­fa­sat en relació amb la resta de països d'Europa, també en relació amb els països veïns com ara Por­tu­gal, França i Itàlia, que, per pro­xi­mi­tat cul­tu­ral i cli­ma­tològica, algú podria pen­sar que tenen uns cos­tums simi­lars als hispànics, però que esmor­zen, dinen i sopen a unes hores que res tenen a veure amb els hàbits penin­su­lars de fer-ho tot tard. I no és una qüestió anecdòtica ni de folk­lore; els experts s'atre­vei­xen a dir que si en molts paràmetres de com­pe­ti­ti­vi­tat l'Estat espa­nyol apa­reix per sota dels seus rivals euro­peus és, pre­ci­sa­ment, per aquesta dife­rent i defi­ci­ent manera d'orga­nit­zar el temps en funció dels rit­mes hora­ris.

A aquesta rea­li­tat, fa temps que hi fan front un grup de pro­fes­si­o­nals agru­pats en la ini­ci­a­tiva Ara és l'hora. Tenen com a únic i ambiciós propòsit fer pos­si­ble una reforma horària que com­porti una raci­o­na­lit­zació dels hàbits ciu­ta­dans. Per deba­tre l'abast d'aquesta pro­posta, la Fonda España va ser esce­nari d'una nova con­versa orga­nit­zada pel Banc Saba­dell i El Punt Avui en què va par­ti­ci­par Fabián Mohe­dano, impul­sor d'Ara és l'hora, i cinc mem­bres més de la ini­ci­a­tiva: el sociòleg Sal­va­dor Cardús, la pro­fes­sora de l'escola de nego­cis Iese Núria Chinc­hi­lla, el tre­ballòleg Josep Ginesta, la psicòloga Sara Ber­bel i la pro­fes­sora d'Esade Ester Sánchez. En el debat va par­ti­ci­par també Maria Gar­cia Córdoba, direc­tora de rela­ci­ons labo­rals de Cata­lu­nya i Lle­vant de Banc Saba­dell.

Reco­nei­xent-li els honors d'impul­sor de la ini­ci­a­tiva, Fabián Mohe­dano va obrir foc dei­xant clar quins són els tres rep­tes que es volen asso­lir: “Pri­mer cal posar al dia els hora­ris de tre­ball, no s'ha d'anar a la feina a escal­far cadira durant mol­tes hores, sinó que cal tre­ba­llar per objec­tius. El segon objec­tiu és tor­nar a dinar i a sopar a hores rao­na­bles. I el ter­cer és modi­fi­car el fus horari, perquè ara estem en una franja que no ens cor­res­pon.”

Mohe­dano va recor­dar que dues gene­ra­ci­ons enrere ningú seia a taula per dinar a les tres de la tarda i encara menys se sopava a les deu de la nit. Va atri­buir aquest canvi d'hàbits a “l'horari fran­quista mul­ti­o­cu­pa­ci­o­nal” i va posar un exem­ple de les mol­tes coses que es fan mala­ment: “Sopem molt tard i de manera abun­dosa, amb la qual cosa quan ens lle­vem al matí encara no tenim prou gana per fer un esmor­zar fort i això ens con­di­ci­ona la resta d'hora­ris del dia.”

I quant al mite que Cata­lu­nya i l'Estat viuen al ritme de l'horari medi­ter­rani, Mohe­dano ho té molt clar: “Ni clima ni hora­ris medi­ter­ra­nis, tot­hom fa horari medi­ter­rani menys nosal­tres.”

L'impul­sor d'Ara és l'hora explica això com a exem­ple del bon camí a seguir: “Hi ha una empresa de Santa Coloma de Far­ners que ha modi­fi­cat els hora­ris per aca­bar a les 13 hores al mig­dia i a les 17 hores a la tarda, i ho han fet per anar a l'hora amb els seus prin­ci­pals cli­ents, que són del sud de França.”

Mohe­dano té clar que can­viar aquests cos­tums no és fàcil i és per això que va recla­mar una impli­cació de tota la soci­e­tat i també de les for­ma­ci­ons polítiques: “Recla­mem que s'actuï amb sen­tit d'estat”, va pro­cla­mar.

D'efec­tes nega­tius deri­vats d'aquesta falta de sin­cro­nia horària, n'hi ha molts. “Les dones són el col·lec­tiu a qui més per­ju­dica la qüestió dels hora­ris”, va adver­tir la psicòloga social Sara Ber­bel. I hi va afe­gir: “Les dones que tenen una feina es veuen obli­ga­des a afron­tar una doble jor­nada labo­ral quan tor­nen a casa i ales­ho­res resulta que, quan fan fei­nes domèsti­ques, hi dedi­quen unes qua­tre hores més de mit­jana que els homes”. Però hi ha més greu­ges encara: “Les dones tenen menys temps d'oci que els homes”, va dir la psicòloga, i hi va afe­gir un últim ele­ment de greuge: “Les dones de l'Estat espa­nyol són les que menys dor­men de tot Europa.”

Hi ha més col·lec­tius per­ju­di­cats segons Ber­bel, que va par­lar dels nens com a vícti­mes. “Són uns grans per­ju­di­cats pels hora­ris de prime time de la tele­visió”, va dir. Però la tele­visió, rai!, perquè quan es parla de la infància el veri­ta­ble drama de l'impacte del des­ga­vell horari és el fracàs esco­lar. Així
ho sosté el sociòleg Sal­va­dor Cardús, que es va pre­sen­tar com “un pre­di­ca­dor frus­trat”.

Cardús es refe­ria a les vega­des que ha aler­tat, i ja fa uns quants anys, de la importància de raci­o­na­lit­zar els hora­ris de grans i petits i fer que nens i pares coin­ci­dei­xin a casa en el moment de fer els deu­res com a fórmula ideal per llui­tar con­tra el fracàs esco­lar. La res­pon­sa­bi­li­tat dels pares en l'edu­cació és una evidència i si no són a casa quan els fills els neces­si­ten el resul­tat final se'n res­sent.

Reco­llint l'argu­ment de Cardús, el tre­ballòleg Josep Ginesta va voler anar una mica més enllà for­mu­lant l'equació següent: un horari defi­ci­ent reper­cu­teix en un fracàs esco­lar que, a la vegada, és gene­ra­dor d'una mà d'obra ine­fi­ci­ent que, en última instància, és una de les cau­ses de la situ­ació de crisi econòmica. Ginesta també va voler par­lar dels ris­cos que hi ha per a la salut deri­vats de con­viure amb aquest horari: “Hi ha un impacte poc visi­ble que afecta els ris­cos psi­co­so­ci­als. Són pato­lo­gies de més llarg recor­re­gut.”

Hi ha un últim i pri­mor­dial motiu de pes per intro­duir can­vis en l'horari i és l'eficiència en la pro­duc­ti­vi­tat dels tre­ba­lla­dors. La pro­fes­sora d'Iese Núria Chinc­hi­lla ho va des­criure de manera molt clara: “Hi ha un model labo­ral basat més en el pre­sen­tisme que en la direcció per objec­tius. Es fan més hores que un rellotge i el tre­ba­lla­dor està cre­mat. En pro­duc­ti­vi­tat per hores som a la cua d'Europa.” Josep Ginesta va insis­tir en la mateixa idea: “Es pot acon­se­guir més eficiència dedi­cant menys temps a la feina. Però acaba pas­sant que la gent fa mol­tes hores, i això no equi­val a ser molt pro­duc­tiu.” I la pro­fes­sora d'Esade Ester Sánchez va reblar el clau: “La manera d'orga­nit­zar la feina és del temps del juràssic. Tenim un sis­tema pro­fun­da­ment desor­de­nat i el des­ga­vell de la crisi encara ha agreu­jat més els pro­ble­mes d'orga­nit­zació.”

Després de diagnos­ti­car la malal­tia, els ponents van coin­ci­dir que només hi ha una cura pos­si­ble: can­viar hora­ris, can­viar hàbits, can­viar perquè la població tin­gui un ritme de vida més orde­nat i s'acon­se­gueixi que sigui més pro­duc­tiva a la feina.

Amb relació a aquesta neces­si­tat de canvi, Maria Gar­cia Córdoba va adver­tir: “Ens tro­bem en una cul­tura molt arre­lada, de fa molts anys. I, com tots els can­vis, cos­tarà; per això cal anar men­ta­lit­zant del canvi de manera pro­gres­siva per poder arri­bar al punt zero amb una bona pre­pa­ració prèvia.” Al seu parer, cal “anar posant fi a la cul­tura de tre­ba­llar de vuit a vuit, ja que el que és impor­tant del temps de feina no són les hores que hi dedi­quem, sinó com s'apro­fita aquest temps de tre­ball”. “Està com­pro­vat que no és més ren­di­ble i pro­duc­tiu el que més hores està a la feina, sinó el que millor les apro­fita”, hi afe­geix.

Qui té molt clara la neces­si­tat de canvi és Sal­va­dor Cardús. “Ara és el moment, ara hi ha una men­ta­li­tat de canvi com a con­seqüència de la crisi i pel con­text en què viu el país. La població està oberta a accep­tar noves trans­for­ma­ci­ons i ara una modi­fi­cació dels hora­ris no seria per­ce­buda com una sotra­gada, sinó com una pos­si­bi­li­tat de canvi real. Tenim la neces­si­tat de rees­truc­tu­rar l'estil de vida en funció del món que ve”, va dir.

De cara a la tar­dor, els inte­grants de la ini­ci­a­tiva Ara és l'hora anun­cien diver­ses pas­ses enda­vant en la con­se­cució dels seus objec­tius i així ho va ex-
pli­car Fabián Mohe­dano: “La comissió cre­ada es-
peci­al­ment al Par­la­ment farà cinc ses­si­ons d'estu-di, amb la volun­tat que s'avanci molt ràpida­ment en els tre­balls. Per un altre cos­tat, entre­ga­rem al Depar­ta­ment de la Pre­sidència un pro­jecte amb pro­pos­tes con­cre­tes de canvi i, per aca­bar, el Con­sell de Tre­ball, Econòmic i Social de Cata­lu­nya també farà un estudi molt deta­llat de com s'ha de fer aquesta trans­for­mació.”

Mohe­dano també va anun­ciar que entre el 15 i el 21 de setem­bre se cele­brarà la set­mana dels hora­ris, en què es pretén abor­dar un tema con­cret i dife­rent cada dia.