Reconstruint en Javi

Si de veri­tat interessa el que expli­caré –la frase no és meva; és de J.D. Salin­ger, a l'inici de la seva novel·la El vigi­lant en el camp de sègol– poden lle­gir, perquè aquesta, també és, una història de retorn d'una per­sona que després de pas­sar vint-i-dos anys a la presó, amb greus pro­ble­mes de relació, es va tro­bar al car­rer sense poder acce­dir al món que li tocava viure i va enten­dre que el que defi­nei­xen com a mala sort és el pre­text dels per­de­dors. Va ser així com Fran­cisco Javier Martínez Paju­elo, nas­cut al barri de Cer­da­nyola de Mataró, pro­ta­go­nista de mali­fe­tes i com­pli­ca­ci­ons i hoste prin­ci­pal de cen­tres peni­ten­ci­a­ris com Qua­tre Camins, Mallorca i Girona, ha sabut redreçar la vida gràcies al suport de Brot i d'Oscobe, una fun­dació cre­ada per ofe­rir un futur pro­fes­si­o­nal a per­so­nes, espe­ci­al­ment joves, en risc d'exclusió, mit­jançant una for­mació humana que garan­teixi la seva inte­gració.

Una fun­dació que a través de la seva empresa d'inserció Brot no tan sols l'ha aju­dat sinó que li ha donat els meca­nis­mes neces­sa­ris per gua­nyar un futur. El relat és sen­zill; podríem qua­li­fi­car-lo de lineal. Després d'una vida agi­tada i esde­ve­nir carn de pre­sidi, quan va com­plir la con­demna, en Javi es va tro­bar al car­rer, incapaç de reac­ci­o­nar davant d'un sis­tema nou i can­vi­ant —asse­gura que no sabia com fun­ci­o­nava Inter­net—, fins que va entrar a Oscobe per fer un curs de for­mació de cuina.“Quan vaig sor­tir de la gar­jola vaig haver de tor­nar a apren­dre-ho tot. No sabia par­lar, uti­lit­zava l'argot de la presó i m'era molt difícil rela­ci­o­nar-me amb la gent”, asse­gura.“Quan va entrar a Brot ens vam ado­nar que era una per­sona que volia apren­dre, que tenia la intenció d'apro­fi­tar la segona opor­tu­ni­tat i vam deci­dir que l'acom­pa­nyaríem en el procés d'inserció que volem que sigui al més real pos­si­ble”, pun­tu­a­litza Manel Sánchez, tècnic d'acom­pa­nya­ment a la inserció de la fun­dació i la per­sona que ha tute­lat el procés de resur­recció d'en Javi.

En Javi, que en tres anys ha pas­sat de ser un can­di­dat a la rein­serció, auxi­liar, després aju­dant de cuina i avui encar­re­gat dels fogons dels Ocells Per­duts —el res­tau­rant de l'empresa Brot que, a part de fer una cuina acu­rada i prin­ci­pal, ha tre­ba­llat amb els ger­mans Roca i ha ser­vit els ape­ri­tius de les recep­ci­ons del Fòrum Impulsa, que ha tin­gut la par­ti­ci­pació del rei Felip—, és un home agraït. “En Manel, Teresa Ripoll (edu­ca­dora) i Núria Pasa­rell (pro­fes­sora de cuina) —remarca— em van aju­dar a enten­dre que calia apren­dre un ofici, i tot i que jo no sabia ni pelar una ceba van fer tots els pos­si­bles perquè apro­fités l'opor­tu­ni­tat. És tan impor­tant apren­dre com man­te­nir-se i arri­bar al final. Avui —con­ti­nua Javi, que des de fa sis anys té la lli­ber­tat con­di­ci­o­nal— puc dir que he fet un curs de qua­tre-cen­tes hores i m'he gua­nyat un futur. He recu­pe­rat la família, visc a Bla­nes, al barri de la Plan­tera, en un pis amb la meva dona i dues filles, una de vint-i-un anys, que va néixer quan vaig entrar a la presó i l'altra de divuit mesos, quan en vaig sor­tir. Són les que m'il·lumi­nen el camí i m'aju­den a anar enda­vant.”

Sánchez, que és un home bre­gat i entén la lluita d'en Javi, fa notar que avui ha cui­nat per a un grup de joves de Camp­llong i Taialà que fan una estada de fut­bol i explica la meta­mor­fosi del seu pupil: “Si hem de par­lar d'èxit hem de dir que l'èxit és seu; nosal­tres només l'hem aju­dat a tro­bar-se, però ha estat ell el que ha vol­gut inte­grar-se i tre­ba­llar amb l'asso­ci­ació i la soci­e­tat.”

uè?

Després de vint-i-dos anys a la presó, un home lluita pel seu futur

ui?

Javier Martínez i Manel Sánchez tre­ba­llen en la recu­pe­ració del pri­mer