On els arbres tenen nom i cognom

La serra de Sant Eloi s'alça uns 40 metres sobre el nucli antic de Tàrrega. Des del cap­da­munt, la plana llei­da­tana s'estén com un tapís de pobles i con­reus. Acom­bo­iats pel silenci i la piu­la­dissa dels ocells, els sen­tits es rela­xen con­tem­plant el Pre­pi­ri­neu i el Piri­neu: el Mont­sec, Aigüestor­tes, el Cadí, el Pedra­forca... I, per l'altra banda, la ser­ra­lada de Pra­des.

A grans trets, és el pai­satge que fa un segle veien els tar­ga­rins que cre­ua­ven les eres de la serra per enfi­lar fins al punt més alt i refe­ren­cial, l'ermita de Sant Eloi. Bas­tida al segle XIII a ini­ci­a­tiva tes­ta­mentària d'un argen­ter tar­garí, abans del 1910 sols com­par­tia el cim de la serra amb un altre edi­fici: el dipòsit que bom­bava l'aigua pota­ble per a la ciu­tat des del 1896. Ales­ho­res, encara era recent la con­cessió del títol de ciu­tat a Tàrrega (1884), que bullia d'acti­vi­tat econòmica. Per dir-ho en llen­guatge actual, era el port logístic fer­ro­vi­ari des d'on arri­ba­ven i sor­tien tot tipus de mer­ca­de­ries cap al Piri­neu, on s'esta­ven cons­truint pan­tans i pre­ses. El trans­port va bas­tir for­tu­nes a Tàrrega i va dina­mit­zar una soci­e­tat que, el 1910, va aco­llir amb entu­si­asme la cele­bració del XIII Congrés Agrícola Cata­lano-Balear. “Aquí va arren­car tot, perquè molta gent es va com­pro­me­tre amb l'orga­nit­zació del congrés i, d'alguna manera, va ser­vir per superar la tra­di­ci­o­nal Tàrrega dels cacics”, explica Jaume Aligué, l'actual pre­si­dent de l'Asso­ci­ació d'Amics de l'Arbre, fun­dada tres anys després.

Una de les con­clu­si­ons del congrés va ser que calia refo­res­tar tot l'espai adi­ent i dis­po­ni­ble, perquè els arbres atre­ien la pluja. I aigua és sinònim de garan­tia de con­reus i riquesa econòmica. El 1910, a més d'inau­gu­rar al futur parc la pri­mera font com a tes­ti­moni del congrés, els tar­ga­rins van deci­dir que calia començar la refo­res­tació per casa, a l'ales­ho­res erm de Sant Eloi. Majo­ritària­ment, la pri­mera junta de l'enti­tat estava for­mada per famílies benes­tants. Encapçalada per Bona­ven­tura Amigó, aquest mes­tre maçó treia els alum­nes de les aules per fer clas­ses d'història natu­ral in situ. Aque­lles trenta famílies paga­ven una pes­seta al mes –força diners a l'època–, que es des­ti­nava a man­te­nir l'arbrat i a des­pe­dre­gar camins.

Com a objec­tiu prin­ci­pal, l'enti­tat tenia la plan­tació d'arbres a Sant Eloi, així com difon­dre'n l'estima. “Cele­bra­ven la festa de l'arbre, en la qual cada nen n'apa­dri­nava un i es res­pon­sa­bi­lit­zava de regar-lo els estius”, explica Aligué. Alguns tar­ga­rins con­si­de­ra­ven que l'esforç de plan­tar sols calia fer-lo amb les espècies que després es tro­ben al rebost: “En feien burla i els arren­ca­ven per posar-hi una col...” Ara bé, el cert és que les fes­tes van arre­lar en paral·lel a aquells pins blancs, l'espècie esco­llida per la refo­res­tació. Tant que, als anys 80, sem­blava una “selva”. La junta de l'època va replan­te­jar la gestió fores­tal, tot acla­rint l'arbrat del turó. “Es va gene­rar força polèmica, perquè a molts dels que eren infants als anys vint i trenta els va saber greu que tales­sin el seu arbre, però la junta d'ales­ho­res va actuar amb valen­tia.” D'aquests pins cen­te­na­ris, encara en que­den, però són esca­nyo­lits i alts, perquè durant més de mig segle van viure massa atapeïts. Fa qua­tre anys, una forta ven­tada de gener en va tom­bar mig cen­te­nar. Els pins blancs són vells i, a més, el tipus de sòl de gra­ves en difi­culta l'arre­la­ment. La plaga dels insec­tes escolítics també n'ha del­mat força. Alguns del pins ori­gi­nals sobre­vi­uen, però les dar­re­res dècades la política de l'asso­ci­ació ha estat plan­tar-hi alzi­nes, pins pinyo­ners i rou­res.

La polèmica per la tala evi­den­cia la gran estima de bona part de la soci­e­tat tar­ga­rina pel parc. És a tocar del nucli urbà i, matí i tarda, s'hi troba gent pas­se­jant, cor­rent i cana­lla jugant. Històrica­ment, ha estat la zona d'esbarjo domi­ni­cal. “Quan jo era petit, era cos­tum els estius aga­far el bere­nar i el sopar per anar Sant Eloi. Es manté, sobre­tot entre col·lec­tius com el dels magri­bins.” Les àmplies i diver­ses zones d'esbarjo faci­li­ten els racons i raco­nets on estar tran­quil amb els pen­sa­ments o jugar sense pro­ble­mes. Després de dècades d'orde­nació urbana i fores­tal, Sant Eloi ja no és un bosc com fa mig segle, sinó un parc. S'hi comp­ten 14 espais sin­gu­lars, una desena de fonts, i mul­ti­tud de camins i mira­dors: des de les més anti­gues fonts del Congrés o de la Gra­nota a la recent font del Cen­te­nari. També pla­ces com la de la Mare de Déu de Mont­ser­rat, la del mira­dor de Pra­des o la Pèrgola dels Viat­jants. Totes, com molts dels arbres –“la pri­mera oli­vera tras­plan­tada” o “el roure de la secretària de la junta”– tenen una història pròpia al dar­rera.

El parc també és un petit museu a l'aire lliure, amb con­tri­bu­ci­ons patri­mo­ni­als cedi­des sovint per famílies de la zona o res­ca­ta­des d'altres ban­des. Així, tot pas­se­jant s'hi pot con­tem­plar una fines­tra gòtica pro­ce­dent d'una antiga església de la ciu­tat, el molí d'oli de l'antic poble de Conill o una pica de pedra del casal fami­liar de Lluís Com­panys. Tot ple­gat, bas­tit a ini­ci­a­tiva de les suc­ces­si­ves jun­tes de l'enti­tat.

Des de la seva fun­dació, els Amics de l'Arbre són els “maso­vers” de sant Eloi. Des de 1995, tota la superfície és de pro­pi­e­tat muni­ci­pal. La gestió recau en l'enti­tat, amb la col·labo­ració del con­sis­tori i la jar­di­ne­ria del Cen­tre Ocu­pa­ci­o­nal de l'Asso­ci­ació Alba, també tar­garí. “Amb les quo­tes dels socis arri­bem a uns 7.000 euros anu­als de pres­su­post, però sem­pre hem bus­cat ajuts públics i de fun­da­ci­ons pri­va­des per tirar enda­vant els pro­jec­tes”, explica Aligué. I de pro­jec­tes, n'hi ha sem­pre en marxa un foti­mer. L'enti­tat no sols manté en bones con­di­ci­ons arbres, plan­tes, camins i murs, sinó que la política de l'enti­tat també ha estat, en les últi­mes dècades, expan­siva. Fa cin­quanta anys, es va refor­mar l'ermita i s'hi va alçar el cam­pa­nar; aques­tes set­ma­nes s'acaba la ter­cera fase d'un nou accés des del car­rer de les Oli­ve­res. “És la nos­tra missió. Els esta­tuts fun­da­ci­o­nals asse­nya­len que hem de divul­gar l'estima pels arbres i crear espais com fonts, pla­ces i camins a Sant Eloi”. El 1910, en el marc del Congrés Agrícola, La Caixa va obrir la ter­cera sucur­sal del país a la ciu­tat. Un segle més tard, i per com­me­mo­rar-ho, el parc dis­posa de l'espai El Bosc de La Caixa. Dis­se­nyat per la Uni­ver­si­tat de Lleida, hi viuen un cen­te­nar d'arbres, iden­ti­fi­cats amb una placa, de 39 espècies dife­rents. Alguns són ben curi­o­sos, com una araucària xilena o sequo­ies.

Actu­al­ment, al parc hi ha unes 70 espècies vege­tals, entre pins i arbus­tos. La dar­rera gran plan­tada d'alzi­nes al ves­sant nord es va fer el 2001. “Ja no fem plan­ta­des mas­si­ves, perquè no ens hi caben més arbres. Però seguim orga­nit­zant la festa anual i hem apos­tat perquè enti­tats i esco­les apa­dri­nin un sol arbre.” Els arbres con­ti­nuen sent a l'ànima de l'enti­tat. Pel cen­te­nari de l'asso­ci­ació, Andrea Cor Bus­quets, una tar­ga­rina de 104 anys, va reviure l'acte de plan­tada del seu arbre, el 28 de febrer del 1922. També va inau­gu­rar la font dels Esco­lars, en record a tots els nens i nenes de Tàrrega que, com ella i durant gene­ra­ci­ons, han apa­dri­nat el seu arbre a Sant Eloi.

Arbres a la memòria de la infan­tesa. Menuts com ells, alguns encara poden asseure's sota la seva ombra. Els qui eren padrins d'arbres ja des­a­pa­re­guts pot­ser els podran con­tem­plar en el lli­bre fotogràfic que l'asso­ci­ació edi­tarà per sant Jordi de l'any vinent. La crida als tar­ga­rins per apor­tar-hi foto­gra­fies ha estat prolífica: l'enti­tat ha rebut 2.000 imat­ges; un senyal que les tar­des pas­sa­des a Sant Eloi són un pas­sat i un pre­sent esti­mat per a molts tar­ga­rins.

AMICS

DE L'ARBRE

ANY DE FUN­DACIÓ:

1913

POBLACIÓ:

TÀRREGA

NOM­BRE DE SOCIS:

650