El cos, l’instrument

Ara fa dos anys, el gener de 2013, Santi Ser­ra­tosa i Mari­ona Cas­tells van pen­jar a You­Tube el pri­mer vídeo d’una nova experiència que posa­ven en marxa: la per­cussió cor­po­ral. Aquell vídeo, Not worthy, mos­trava com es podia crear música uti­lit­zant el propi cos com a ins­tru­ment de per­cussió, i va tenir un èxit viral a la xarxa, fins al punt que avui ja supera les 210.000 visu­a­lit­za­ci­ons.

“Va ser la clau de tot ple­gat, sense el vídeo tot això no s’hagués acti­vat a la mateixa velo­ci­tat”, explica el músic de Roda de Ter. Aca­bava de néixer SSM Big Hand, “un espai de desen­vo­lu­pa­ment per­so­nal” que també ha deri­vat en un espec­ta­cle, pre­sen­tat al Tea­tre Eli­seu de Roda de Ter el setem­bre d’aquell mateix any. Madur i con­so­li­dat, SSM Big Hand arriba a L’Atlàntida de Vic aquest diu­menge.

L’espec­ta­cle, que ara ja té nom –Udem­bayé–, l’inter­pre­ten el mateix Santi Ser­ra­tosa i un cos de ball for­mat per una tren­tena de per­so­nes que l’han acom­pa­nyat des de l’inici.

Són de dife­rents pro­cedències i assa­gen habi­tu­al­ment a Can Pau Raba de Vic. Per a aquesta ocasió, comp­ta­ran amb el reforç d’uns 35 joves que s’hi incor­po­ra­ran pun­tu­al­ment, i també amb les veus de Gui­llem Roma i Laia Caji­gal.

La posada en escena ha anat evo­lu­ci­o­nant i ara Ser­ra­tosa ja la con­si­dera “tan­cada”, amb una hora de durada apro­xi­ma­da­ment i un reper­tori esta­blert. El pro­jecte artístic ha estat una con­seqüència lògica del tre­ball: “El neces­si­tava com a eina de desen­vo­lu­pa­ment d’idees, més que com a grup pro­fes­si­o­nal. Un lloc on pro­var noves pos­si­bi­li­tats de la per­cussió cor­po­ral.

Tocar amb el propi cos “és com fer-ho amb qual­se­vol ins­tru­ment, té el seu llen­guatge”. Tot va néixer quan Ser­ra­tosa feia un màster de musi­co­teràpia, i es va ado­nar de les pos­si­bi­li­tats que tenia, i com podia tras­lla­dar-hi el seu talent com a per­cus­si­o­nista.

Té un com­po­nent de dansa, d’exer­cici, “d’accés al propi cos”, però també en té d’altres que no són físics: el lide­ratge i el tre­ball de grup, la capa­ci­tat d’empa­tia i de comu­ni­cació... Per això cada vegada el cri­den de més llocs per fer-hi tallers, sobre­tot en esco­les i amb pro­fes­so­rat.

Santi Ser­ra­tosa i Mari­ona Cas­tells hi veuen “mol­tes coses pen­dents”, un recor­re­gut llarg des del punt de vista artístic. Sense obli­dar “una part emo­ci­o­nal que la noto molt viva”.

La notícia com­pleta a