Mysterium

La publi­cació d'un lli­bre és sem­pre motiu de satis­facció. Si el lli­bre és una novel·la escrita per una per­sona cone­guda, el fet és doble­ment agra­da­ble. Dis­sabte pas­sat vaig assis­tir a la firma de la novel·la «Myle­nium» per la seua autora, Cris­tina Her­mosa Navarro, i ja us podeu ima­gi­nar que per a mi allò va ser anar de festa.

Cris­tina és una xica de Silla, fet que aporta un interès afe­git per als seus pai­sans, com és el meu cas. A més, conec sa mare i la seua família. Són d'aquells clans amb els que hem con­vis­cut com­par­tint diver­si­ons i pati­ments, segons la cir­cumstància. Per això, a part de l'interès lite­rari de l'obra, del que tot seguit en par­laré, el tracte durant tota una vida amb aques­tes per­so­nes em fa viure el moment amb més inten­si­tat. El fet d'adqui­rir el lli­bre ha estat com una modesta con­tri­bució per­so­nal al reco­nei­xe­ment públic que es mereix l'autora. A canvi d'això, m'he empor­tat a casa un pes­si­guet de la seua ànima que em per­metrà recrear-m'hi cada vegada que el meu ins­tint de lec­tor com­pul­siu m'ho demane.

«Mys­te­rium» és una novel·la que plan­teja un seguici de pre­gun­tes de difícil res­posta. A través d'elles el lec­tor és trans­por­tat sense que se n'adone a una dimensió des­co­ne­guda, però, que tot i això, resulta fami­liar. És com anar des­co­brint pas a pas una rea­li­tat imma­te­rial més enllà del món real, sense caure en l'absurd. Lle­gint cada paràgraf, els límits de la física i la psi­co­lo­gia van caient, i, con­duit amb mes­tria i sen­si­bi­li­tat per l'autora, vas entrant a un lloc dels que no veus els con­fins. Al mig d'aquell espai per­ceps les vibra­ci­ons de les cor­des d'un ins­tru­ment musi­cal des­co­ne­gut per ine­xis­tent, fins que Cris­tina l'ha inven­tat. La melo­dia no t'entra sols pels oïts. També els porus de la pell es con­ver­tei­xen en canals per on notes com t'inun­des de sen­su­a­li­tat i d'una bar­reja de dis­con­for­mi­tat, rebel·lia i amor. El resul­tat és un plaer indes­crip­ti­ble del que no és ali­ena, a més de tot el que he dit, una pro­funda sen­sació de lli­ber­tat.

Una novel·la és ficció, ja ho sabem, però, tot i això és difícil, jo diria que impos­si­ble, que tot ple­gat siga un seguici d'inven­ci­ons, pro­ducte de la fan­ta­sia de l'autor o autora. La ment humana va assi­mi­lant des d'abans del nai­xe­ment de la per­sona tota classe d'estímuls i infor­ma­ci­ons que li arri­ben del món que l'envolta. Són els pen­sa­ments gene­rats a par­tir d'aques­tes per­cep­ci­ons els que van cre­ant tot un con­junt d'idees i prin­ci­pis, i mode­lant la sen­si­bi­li­tat de la per­sona. Aquest patri­moni imma­te­rial es va incre­men­tant al llarg de la vida i pot arri­bar a dimen­si­ons con­si­de­ra­bles. A això li diguem madu­resa. Vist des d'un altre punt de vista, si exis­teix una ànima humana, segu­ra­ment no estarà molt lluny de ser això.

Par­tint d'aquesta reflexió, m'he fet algu­nes pre­gun­tes: ¿Quina experiència vital és la d'aquesta dona que en la seua joven­tut és capaç d'exhi­bir un conei­xe­ment tan pro­fund de l'ànima humana i les seues angoi­xes i anhels? ¿Quins ele­ments i con­di­ci­o­nants li apor­ten la força que, com una pode­rosa palanca ens tras­lla­den, sense dei­xar-nos la pos­si­bi­li­tat d'ofe­rir cap resistència, a un món irreal, i ens el fan per­ce­bre com la cosa més nor­mal del món?

És evi­dent que Cris­tina ha madu­rat molt apresa i reu­neix les con­di­ci­ons necessàries per ser una excel·lent escrip­tora. Segu­ra­ment haurà pas­sat mol­tes hores lle­gint, men­tre d'altres joves de la seua edat es diver­tien freqüentant les dis­co­te­ques. En qual­se­vol cas, amb l'edat i l'estudi es superarà ella mateixa. Tant de bo que per­se­vere en el seu afany cre­a­dor i ens per­meta con­ti­nuar fruint amb la lec­tura de les seues novel·les.

Que tin­gues molta sort, Cris­tina.