El millor Sant Joan de la història

Espec­ta­cu­lar. La força men­tal és deci­siva en això dels cas­tells. El con­ven­ci­ment abso­lut evita cai­gu­des, el dubte els fa caure. Memo­ra­ble. El pri­mer derbi vallenc de la tem­po­rada, que va tenir lloc ahir a la plaça del Blat, va tren­car mot­lles. Mai per Sant Joan s'havia vist una cosa igual. Més enllà, l'actu­ació va dei­xar detalls impa­ga­bles. Va ser una lliçó magis­tral i inte­gral de cas­tellística.

Després de fir­mar la millor actu­ació d'aquesta tem­po­rada –de bon tros–, la Colla Vella es va eri­gir en la gran tri­om­fa­dora. Els rosats van defi­nir tres cas­tells de gamma extra d'una tacada. Imba­ti­ble. Però la Colla Joves, al seu torn, no va sor­tir der­ro­tada de plaça. Els ver­mells van sumar tres estre­nes i també van reno­var els galons de gamma extra. És Valls.

A la una en punt, la Joves obria plaça amb el 3 de 9. Una sor­tida lògica (la colla es pre­sen­tava sense haver fet encara cap cas­tell de 9 i el mal record de la cai­guda del Pati), que els ver­mells van enca­rar i resol­dre amb molta con­cen­tració. Tot seguit, va par­lar a la Colla Vella i va dei­xar la plaça para­lit­zada.

Ni més ni menys que el 4 de 9 amb el pilar! Una arran­cada amb un pura sang sal­vatge que la colla ha domat i con­ver­tit en cas­tell talismà. L'exe­cució va resul­tar excep­ci­o­nal, sobre­tot per la manera com el tronc va saber repli­car les com­pli­ca­ci­ons que se li ana­ven pre­sen­tant. L'estruc­tura del qua­tre es va defor­mar, però l'esca­mot rosat va man­te­nir la calma i el ritme. El pilar, exi­git, va sal­var el desen­llaç i l'eufòria va escla­tar entre els incon­di­ci­o­nals de la colla.

La reacció de la Joves va ser d'una ente­resa admi­ra­ble. Es va saber abs­traure i es va cen­trar en l'essen­cial, que era el 2 de 9, un con­trin­cant duríssim. La Joves va haver de des­mun­tar un pri­mer intent que no anava enlloc. A la segona, el cas­tell va pujar un pèl girat i, abans de la car­re­gada, va bai­xar una fiblada que va obrir una bretxa a la rere­guarda. Les mani­lles van com­ba­tre amb bra­vura i el tronc es va man­te­nir dret. La Joves va aca­bar ven­cent un gamma extra que anys enrere s'hau­ria esmi­co­lat.

En canvi, la Colla Vella va tro­bar en el “seu” 2 de 9 un ene­mic ines­pe­rat. Sem­blava que el cas­tell es podria domi­nar, però amb la car­re­gada es va ori­gi­nar una cadena d'“explo­si­ons” que va aca­bar der­ruint la cons­trucció a l'alçada dels quints. La Joves, per la seva banda, aca­bava la seva sèrie amb el 4 de 9 i un rot­llo entu­si­as­mat.

Para­do­xal­ment, la sen­sació a plaça era que la Joves, tot i haver que­dat per sota de la Vella, ani­ria a dinar més con­tenta. I és que a la Vella, la cai­guda del 2 de 9 li havia dibui­xat una ganyota a la cara. La Vella neces­si­tava fer el 5 de 9. Cos­tava aga­far-lo. Dos peus des­mun­tats i ner­vis. “Millor que fem el 3 de 9 i a dinar”, se sen­tia a dir... I al ter­cer peu lli­gat, amb una plaça expec­tant i un punt incrèdula, les gra­lles van tren­car el silenci per acom­pa­nyar una seqüència ines­bor­ra­ble. Coratge, deter­mi­nació i caràcter. La Vella no des­car­re­gava el 5 de 9 des del 2012. De traca i moca­dor. Un Sant Joan per emmar­car.