Societat

Societat

Els blocs dels capellans

El clergue igualadí va impulsar desenes d'habitatges per les famílies que arribaven des del sud de l'Estat per treballar a les fàbriques de la zona

L'imponent bloc de Montbui és una mostra de l'elevada densitat que va assolir el nucli urbà, que en una dècada va passar de tenir desenes de veïns a més de 5.000

L'impulsor dels pisos per a obrers, mossèn Còdol, va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 1992

Les indústries d'Igua­lada, en plena ebu­llició a mit­jans del segle XX, van atraure milers de per­so­nes d'arreu de l'Estat espa­nyol que bus­ca­ven un nou futur lluny de la seva terra. Tot i que tro­ba­ven feina de seguida, no hi havia habi­tat­ges i molts opta­ven per cons­truir-se les seves bar­ra­ques o case­tes en indrets com ara el que seria el barri de Fàtima d'Igua­lada o el barri del Pi de Santa Mar­ga­rida de Mont­bui, llocs sense cap mena de ser­vei, ni asfalt, ni cla­ve­gue­ram.

Mossèn Josep Còdol, que va arri­bar el 1965 a l'església aca­bada d'estre­nar a Fàtima, va viure de pri­mera mà l'allau migratòria. “El catalán” o “El padre Còdol”, com li deien els nou­vin­guts, va impul­sar la cons­trucció de bar­ri­a­des sen­ce­res a l'entorn de la conca d'Òdena amb el suport de mece­nes igua­la­dins, préstecs de cai­xes d'estal­vis i l'apor­tació final dels qui aca­ba­ven com­prant els pisos, sovint cons­ti­tuint coo­pe­ra­ti­ves. Còdol va comp­tar amb l'arqui­tecte Joan Bas­se­goda –que havia estat l'arqui­tecte muni­ci­pal de la ciu­tat durant la dècada dels cin­quanta– per dis­se­nyar i diri­gir les dife­rents obres. El barri del Sant Crist d'Igua­lada, els blocs de la Sagrada Família i el barri de Santa Olga d'Òdena van donar sos­tre a cen­te­nars de famílies tre­ba­lla­do­res. Ara fa mig segle, s'enlles­tia a Santa Mar­ga­rida de Mont­bui un dels blocs impul­sats per mossèn Còdol i que dona­ria aixo­pluc a 250 famílies. El bloc va ser cone­gut molt aviat com els blocs o pisos dels cape­llans, i durant els pri­mers anys era una enorme filera de blocs enmig de camps de con­reu. Això sí, tan a prop d'Igua­lada que només calia tra­ves­sar el pont sobre el riu Anoia.

Un nou barri

La pro­xi­mi­tat a Igua­lada és el que va fer créixer del no-res el barri de Sant Maure de Santa Mar­ga­rida de Mont­bui. A mei­tat dels anys cin­quanta, hi havia unes poques masies, però el 1970 ja hi vivien unes 5.000 per­so­nes. Una dècada després, hi vivien prop de 8.000 veïns.

El sec­tor pri­vat va veure un filó en la mà d'obra que arri­bava a Igua­lada i els blocs de pisos van pro­li­fe­rar de forma mas­siva, cre­ant un barri dor­mi­tori amb una enorme den­si­tat que segui­ria sense dis­po­sar de ser­veis ni de car­rers asfal­tats fins a finals dels anys setanta.

Els pisos dels cape­llans, 250 habi­tat­ges repar­tits en més d'una vin­tena de blocs, ocu­pen un tram d'uns 200 metres que inclo­uen dos pas­sos infe­ri­ors per a vehi­cles. Durant dècades, va ser la incon­fu­si­ble façana nord del barri de Sant Maure, tot i que noves cons­truc­ci­ons i la urba­nit­zació d'un parc van aca­bar reduint-ne l'impacte visual.

Durant els anys de la bom­bo­lla immo­biliària, els pisos dels cape­llans van ser una opció asse­qui­ble per a la nova immi­gració, que en molts habi­tat­ges ha subs­tituït les famílies que els van com­prar fa mig segle. Entre les aju­des que l'Ajun­ta­ment va sol·lici­tar en el marc de la llei de bar­ris, algu­nes volien evi­tar que els blocs dels cape­llans es con­ver­tis­sin en un espai mar­gi­nal i d'exclusió social. Els blocs van viure una remo­de­lació externa –van can­viar la pin­tura ori­gi­nal blanca per tons verds– i la reforma d'ele­ments comuns, així com la ins­tal·lació d'ascen­sors en alguns dels blocs. També es va ins­tal·lar, durant alguns anys, en un dels bai­xos, la ludo­teca muni­ci­pal.

La mateixa indústria que va atraure veïns fa mig segle va començar a expul­sar tre­ba­lla­dors al tom­bant de segle amb els pri­mers pro­ces­sos de des­lo­ca­lit­zació del tèxtil. La con­dició de barri dor­mi­tori ha con­dem­nat Mont­bui amb els pit­jors indi­ca­dors del país en taxa d'atur o renda per càpita.

Una vida de ser­vei

Josep Còdol va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 1992 –dos anys abans de morir– com a reco­nei­xe­ment a una extensa tasca cul­tu­ral i de ser­vei de la comu­ni­tat.El mossèn va diri­gir durant més de trenta anys la revista Vida, que va edi­tar en català durant bona part de la dic­ta­dura i que va fer ser­vir per impul­sar dife­rents cam­pa­nyes, com ara la dels habi­tat­ges per a obrers o el Casal d'Igua­lada, un espai cívic cons­truït amb múlti­ples apor­ta­ci­ons. Còdol també va par­ti­ci­par en l'orga­nit­zació d'acti­vi­tats soci­als i cul­tu­rals.

Pisos per a obrers
El de Montbui va ser un dels barris creats per l'igualadí mossèn Còdol per tal d'allotjar les famílies d'arreu de l'Estat que arribaven a la zona per treballar a les fàbriques d'Igualada.
250
pisos
formen el complex, avui al centre del barri de Sant Maure.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia