La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Fa just cent anys, una aristòcrata hongaresa poc coneguda, Maria Josepha de Iturbe, es va convertir en l’hereva oficial de la Casa Imperial de Mèxic. En alguns sectors, allò va ser tota una sorpresa, sobretot perquè, si hi ha una república al món orgullosa de ser-ho, és la mexicana. De fet, no dubta a enfrontar-se públicament als Borbons pel genocidi comès durant el “descobriment”. Amb tot, hi va haver un temps en què va ser un regne independent tan monàrquic com qualsevol altre.

Va ser, qui ho hauria dit, un militar d’ascendència basca el que va ser proclamat gran emperador del país. La història d’Agustín de Iturbide y Aramburu, que va entrar triomfalment a Mèxic el 1821 havent derrotat les tropes colonials espanyoles, és poc coneguda. Segurament perquè els mexicans no tenen cap interès a fer propaganda del seu passat monàrquic.

L’emperador no només va acabar abdicant sinó que va ser afusellat. Això sí, aquell home, fill d’un navarrès de Peralta i d’una dona d’Oiartzun, va estampar la seva signatura en l’acta que proclama la independència del país, va fer un primer disseny de la bandera nacional i fins i tot va batejar tot el país amb el nom de la capital, Mèxic. No podia ser, en cap cas, que es mantingués la denominació de Nueva España. Fins i tot Simón Bolívar, molt allunyat de les idees polítiques d’aquell emperador, va aplaudir la seva audàcia.

El 1824 va ser condemnat a mort després d’un petit exili a Europa. El seu retorn no va ser ben rebut, tot i que ell va creure que el veurien com un salvador. Malgrat això, la línia reial no es va extingir. Quatre dècades després del seu afusellament, va arribar a Mèxic Maximilià d’Habsburg i va establir un segon imperi. Va adoptar un net de l’antic emperador basc i un cosí per garantir la continuïtat del llinatge, però aquell invent només va durar tres anys. El 1867 va ser afusellat.

Alguns descendents dels Iturbide van acabar escampats pel món, com ara la citada Maria Josepha, neta del primer emperador. I la cosa no acaba aquí. L’hereva s’havia casat amb un oficial austrohongarès i un dels seus descendents és Maximiliano Götzen-Iturbide, un empresari que viu a Austràlia. Mai ningú li havia fet cap cas, ni a Mèxic ni als antípodes, però el 2011 el papa Benet XVI el va rebre, efectivament, com el “legítim hereu al tron de Mèxic.” Així doncs, els seus fills i nets encara conservaran la utòpica esperança de crear un tercer imperi mexicà. Ànims a tots.

Els espanyols han situat l’accés a l’habitatge com un dels grans problemes que han d’afrontar, sobretot els joves. Però segur que n’hi ha per a tant? Els més alts representants de l’Estat deuen veure aquesta crisi com un mite inventat o un malentès. Els Borbons, per exemple, deuen ser els primers a sorprendre’s que els joves i sovint no tan joves no puguin comprar o llogar la casa dels seus somnis. Segur que és una fal·làcia de la premsa republicana i separatista. Nosaltres, pensen, si tenim un problema amb l’habitatge és precisament que en tenim en excés i, per tant, segur que tot el regne és un paradís farcit de domicilis adients per a tots els súbdits.

La família reial, ho sabem, viu al palau de La Zarzuela. Hi ha tantes habitacions que fins i tot la reina Sofia no s’assabentava quan Joan Carles I entrava per qualsevol porta amb alguna de les seves amants. Felip VI hi té els seus despatxos. També en té la reina i hi ha habitacions de sobres i un pavelló separat que es va fer aixecar pel rei quan era príncep. De bon començament diria que, amb aquest edifici aixecat al segle XVII i molt més imponent que La Moncloa, la corona espanyola podria sentir-se més que satisfeta.

Però no. I heus aquí perquè internament deuen negar-se a creure qualsevol problema amb l’habitatge a l’Estat espanyol. Així, també a Madrid, Felip VI gaudeix del Pavelló del Príncep, una mena de residència privada en què se suposa que treballa o es reuneix amb altra gent. Per si no n’hi hagués prou encara, hi ha a la capital espanyola un altre palau oficial que pot usar quan convingui, el Palacio Real.

A Palma hi ha el conegut Palau de Marivent. No van a un apartament o a un hotel com els altres mortals. Tenen tota la residència centenària a la seva disposició, tot i que el seu antic propietari volia que fos un museu. Mala sort. A Mallorca també gaudeixen de l’Almudaina, antiga residència dels sobirans de la Corona d’Aragó. A Barcelona tampoc s’estan de res. Quan apareixen per Catalunya reposen al Palau Albéniz, reservat únicament per a les seves activitats.

Quan arriba el mal temps i cal una escapada a les Canàries, els borbons també hi tenen, només faltaria, la seva pròpia residència de vacances, La Mareta, a Lanzarote. La va aixecar el rei de Jordània Hussein I i als anys vuitanta la va regalar a Joan Carles I a canvi de ves a saber què. Coneixent tant l’un com l’altre i els tèrbols negocis diversos de l’emèrit a l’Orient Mitjà, no devia ser gratuït.

Ai, amics, el caos de Rodalies sembla que ens acompanyarà anys i panys. La història dels trens a Espanya, de fet, ens explica prou bé com els catalans, com en tants altres àmbits, hem lluitat sempre inútilment contra un estat i una monarquia que han entès sempre el nostre progrés no com una cosa a envejar sinó com una nosa. Així, mentre la recordada primera línia ferroviària inaugurada a la Península el 1848 –Barcelona-Mataró– va ser viable gràcies a l’empresari mataroní Miquel Biada, a Espanya tenien una idea molt distinta de com un nou mitjà de transport com aquest podia ajudar a la seva evolució social i econòmica.

Així, doncs, el 1851 va néixer el Tren de la Fresa, la segona línia de ferrocarril espanyola i la primera castellana. Tenia com a objectiu el nou ferrocarril el transport de persones o de mercaderies industrials? Ni de bon tros. Unia Madrid amb Aranjuez i va ser una idea que la mateixa Isabell II va aprovar. Per alguna cosa era coneguda com la dels “tristos destins”. Filla de Ferran VII, era, amb tots els respectes, lletja com un pecat i una mala peça que va ordenar el bombardeig de Barcelona des del castell de Montjuïc per part d’Espartero.

Va ser ella la que va trobar que seria una excel·lent idea que els membres de la cort reial poguessin desplaçar-se en tren des de Madrid fins a Aranjuez, on estiuejaven la majoria d’ells. Va ser un marquès, no un empresari, el que es va encarregar de tota la feina bruta, José de Salamanca. Per acabar-ho d’adobar, es va batejar línia amb el nom de maduixa perquè els senyors de Madrid també aprofitaven els viatges per ordenar als seus criats que omplissin un vagó de fruites per alimentar l’aristocràcia madrilenya.

Isabel II va cedir els seus propis terrenys al Palau d’Aranjuez per fer-hi una entrada directa del ferrocarril, que també va tenir el suport d’un altre marquès ben conegut aquells anys, el de Pontejos. Amb el temps, Castella no només va imposar la seva visió radial i radical de com s’havien de traçar les vies ferroviàries al seu voltant, sinó que a més el famós ampli de via ibèric es va mesurar amb peus castellans. Que no hi hagués cap dubte sobre qui manava a la Península.

Ara que Renfe està en boca de tots, tampoc es diu prou que la companyia va sorgir el 1941 arran de la nacionalització de totes les companyies de ferrocarril d’ample ibèric, algunes de catalanes, que va ordenar, com si fos un dels grans líders de la Xina comunista, el mateix Franco.

Ja fa unes setmanes alguns programes de xafarderies van donar per fet, amb el periodista Juan Luis Galiacho com a principal informador, quina havia estat la primera “amiga especial” de l’emèrit. Més que amb la seva identitat, desconeguda per molts –Josefa Cotillo Martínez–, en aquesta secció ens vam quedar amb el sobrenom, La Polaca. El primer pensament, és clar, va ser que amb aquest pseudònim havia de ser catalana, la qual cosa hauria estat per a la reina Sofia una doble o triple traïció. Però no. Resulta que el monarca va quedar fascinat per aquesta reconeguda cantant i ballarina perquè en el seu repertori tenia una coneguda cançó tradicional polonesa.

Nascuda a Lavapiés (1949-2010), va ser una folklòrica de renom internacional. Només de veure-la, Joan Carles I, quan ja era monarca, en va quedar fascinat. La relació, pels que la coneixen, va ser rellevant perquè va ser la primera en què Sofia va adonar-se, el 1976, que el seu marit era infidel i va començar a comprendre que bàsicament li esperava una vida de professional de la monarquia, ja que el seu home tindria, com a mínim, una amant a cada port, com els vells mariners. Curiosament el rei i La Polaca es van conèixer en una gran cacera, igual que passaria amb Corinna molts anys després.

La dona no era una qualsevol en el món de l’espectacle d’aquells anys. Havia triomfat amb alguns grans temes, com el clàssic Me va, me va i havia arribat a cantar, com Marilyn Monroe, pel president Kennedy en l’Ed Sullivan Show durant una gira pels Estats Units. Va ser també un actriu reconeguda als anys seixanta, que és quan l’emèrit s’hi va fixar, sobretot en una pel·lícula com Las secretarias (1969), de Pedro Lazaga. Als anys vuitanta la seva popularitat va declinar tot i que va continuar publicant cançons i fent pel·lícules.

Les actrius, cantants i vedets van ser a partir de llavors les amants preferides del rei, com ho demostra la relació amb Bárbara Rey, que ha publicat àudios certificant la seva relació, o l’enamorament amb la jove actriu Sandra Mozarowsky, que va morir de forma misteriosa –caient d’un balcó– quan estava embarassada de cinc mesos. També es va sentir atret i va relacionar-se amb diverses dones de l’aristocràcia espanyola i internacional, però el nombre d’amants es calcula que és de centenars. Fins i tot en aquests darrers temps –ara té 87 anys– també s’han filtrat en els mitjans noms de dones amb les quals podria tenir encara vincles sentimentals.

Fa just cent anys en aquests mateixos dies Marcel·lí Perelló i els seus companys de Bandera Negra preparaven el conegut com a complot de Garraf, que tenia com a objectiu atemptar contra la vida d’Alfons XIII, el besavi de Felip VI. Tot i que, com tants altres, el borbó va acabar a l’exili arran de la proclamació de la segona república, no es pot dir que fos un rei desafortunat, si més no va salvar la vida quan una colla d’enemics, sobretot anarquistes i catalanistes, van estar a punt de liquidar-lo i de canviar, per tant, la història d’Espanya i de Catalunya.

Només amb el complot de Garraf el rei va estar a punt de volar enlaire o de ser abatut dues vegades. Primer havien planificat tirar-li una bomba a l’automòbil mentre passejava per la plaça de Catalunya. Estava tot a punt, però l’operació es va cancel·lar per incompareixença d’un dels activistes. Amb tot, hi havia, és clar, un pla B. Sempre n’hi sol haver un. Com a les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, es tractava de fer volar un tren. En aquest cas no era dels nazis, sinó el que portava Alfons XIII i que havia de passar per la foradada del Garraf. Quan ho tenien tot a punt, el 30 de maig, algú, de dins o fora de l’organització, els va delatar i van acabar tots la presó. Quan va caure Primo de Rivera, van ser amnistiats.

No era la primera vegada que l’odi que aixecava Alfons XIII, i sobretot allò que representava, va estar a punt de deixar-lo fora de combat per sempre més. El 9 de juny del 1905 va ser l’objectiu d’un atemptat al carrer Rívoli de París. Un anarquista dels Països Catalans, Jesús Navarro, camuflat entre el públic a la sortida del Teatre de l’Òpera, va llançar una bomba de fabricació casolana contra la comitiva. Van resultar ferits alguns membres de la guàrdia però tant el rei com el president de la República, Émile Loubet, van sortir-ne il·lesos Això sí, de forma inaudita, el rei, segons algunes cròniques, va posar-se dempeus per cridar visques a la república, la francesa, és clar.

Un any després va ser un altre anarquista, el sabadellenc Mateu Morral, el que va llançar una bomba a la carrossa del rei durant la cerimònia de matrimoni amb Victòria Eugènia. L’atemptat va ser majúscul. Hi van morir 24 persones i quan va ser descobert es va suïcidar. Algunes fonts consideren que també estava al darrere de l’atemptat de París.

El 13 d’abril del 1913, dos mesos després d’haver nascut el seu fill Joan, un altre anarquista, Rafael Sancho Alegre, va disparar tres trets al rei però només va ferir el cavall i va ser detingut. En els interrogatoris va defensar que havia actuat per venjar Ferrer i Guàrdia, afusellat a Montjuïc el 1906.

Joan Carles I continua fent números per col·locar-se ben aviat al capdamunt del rànquing de Borbons cràpules. I no ho tenia fàcil, coneixent com les gastaven els seus antecessors. L’última gesta que hem conegut del nostre emèrit preferit ha sorgit arran de les confessions d’un torero. La connexió entre aquests personatges i la casa reial, que ja vam explicar la setmana passada, és fascinant.

Jaime Ostos, el torejador en qüestió, era un dels amics que tenia el monarca quan aquest encara era el gran príncep franquista i era intocable mediàticament. Físicament, en canvi, li agradava estar tot el dia agafat a les cames d’algú, i no només de les dones es veu. En una part de les memòries d’Ostos, que sortiran publicades aviat, aquest senyor explica la seva millor “corrida”, que no va tenir lloc en una plaça, sinó en una habitació d’hotel en companyia de l’antic monarca i dues “models” contractades per a l’ocasió.

El text que s’ha filtrat és meravellós. “El llit se’ns va fer petit, però quan més a prop estaven els nostres cossos, més confiança vam tenir.” Així explica el torero aquella nit boja de sexe i alcohol i cossos d’homes i dones atrapats entre si sense saber, com en les orgies de l’antiga Roma, qui follava, amb perdó, exactament amb qui. Simplement, tots alliberant-se dels prejudicis i lliurant-se a Dionís i als seus plaers prohibits.

No es coneix el nom de les vedets que van participar en la trobada. Va ser el mateix Ostos el que va convidar el Borbó a l’habitació per afegir-se a una trobada “calenta” de la qual se n’ha parlat i molt en els grans programes de xafarderies, i també en els d’informació general, de les televisions i ràdios espanyoles. Àngels Barceló, a la SER, es va preguntar en directe si no hauria provat l’emèrit el “rabo de toro” perquè amb quatre persones en un mateix llit es pot saber com comença la cosa però segurament no com acaba.

Ha estat tant l’interès mediàtic per saber com va sonar la música d’aquest quartet, que s’ha contactat fins i tot amb l’entorn de l’emèrit, que continua ben exiliat a Abu Dhabi, per saber si hi té alguna cosa a dir. La reacció no ha estat negar-ho. De fet, pel que li queda i per tot el que ja s’ha dit d’ell, no li vindrà d’una tabola més.

Jaime Ostos, que va morir el 2022, va ser una figura icònica dels toros a Espanya, sobretot als anys seixanta, en què la seva vida personal també estava exposada pel seu controvertit caràcter i les diferents relacions de parella que va tenir.

Victòria Frederica continua donant-nos tardes de glòria. Mai més ben dit. Sense ofici ni benefici que se li conegui, la filla de la infanta Helena s’ha convertit en el símbol més admirat de tots els Borjas i Cayetanos que corren per Madrid, aquesta barreja de fatxendes i votants de Vox carregats de quartos que et demanen a crits una plantofada al morro. Ep, i ho diu un pacifista.

La gran dama de la cort madrilenya, que no és ningú més que Díaz Ayuso, és la que més bé connecta amb aquest eixam que de nit no busca mel sinó una cosa més blanca. Aquesta nova movida és tan desvergonyidament fatxa que es troba molt a gust en la zona vip d’un dels clubs de moda com és la llotja de Las Ventas, cridant “Viva España” i “¡Olé tus cojones!”.

En aquest escenari postapocalíptic, la neta del rei ha esdevingut una musa inesperada. La seva imatge apareix ja com a gran atractiu per a la Feria de San Isidro, on tota aquesta troupe de joves adinerats practicaran el seu còctel preferit, la sang a l’arena i l’alcohol a les venes. I si la neta del seu admirat emèrit fa acte de presència en la Babilònia en què s’han convertit alguns locals de Madrid, doncs festa grossa.

Aquests vividors fills i nets de l’Ibex-35, amb més raó que mai, que és la germana del gran Froilà qui els ensenya a ser més i més bons espanyols que ningú. Centenars de milers de dropos la segueixen per Instagram i admiren com totes les marques l’empolainen de qualsevol manera. De moment estem en la fase de la pintura i la moda de coloraines. Després vindran, és clar, els cirurgians per retocar ara aquí i ara allà fins que acabi com un dels molts espantalls que corren per la premsa rosa.

Sembla, a més, que la portin a inauguracions i la passegin per platós amb només una condició: que demostri un coeficient intel·lectual de qualsevol organisme microscòpic. Qualsevol altra persona passaria una vergonya sense precedents, però la seva naturalitat com a representant d’aquells que no han vingut a eixe món a treballar és digna d’elogi. Això sí, va ser prou llesta per aprofitar-se de les targetes black del seu avi.

En vista del panorama, fins i tot puc entendre la mala cara de Letícia cada vegada que ha de compartir escenari amb segons quins elements de la seva família política.

Hi ha un gran disgust a la Casa Reial espanyola per un decret de Donald Trump que ha estat com una bona puntada de peu a allò que no sona. El mateix rei espanyol, sempre tan poruc en temes de política internacional, no se n’ha pogut estar i ha alçat la veu contra allò que considera una vulneració que va més enllà dels drets humans.

No parlem d’immigració, d’aranzels, de política expansionista, de Gaza, dels col·lectius LGTBI+, del nou imperi de les xarxes socials i tot allò que està minant alguns dels grans principis democràtics forjats després de la Segona Guerra Mundial. El rei espanyol ha quedat mut, fins i tot en saber –perquè algú l’hi deu dir– que el nou president dels EUA vol aixecar un complex turístic sobre les terres de dos milions de palestins en el nostre Mediterrani.

De totes les bajanades i amenaces del nou emperador d’Occident, el Neró del segle XXI, només una ha deixat en fora de joc el Borbó espanyol. Parlem, és clar, de la decisió de treure l’idioma castellà del web oficial de la Casa Blanca. Això sí que ha fet pupa. El rei mateix ha avisat que segur que hi haurà una rectificació i que el temps posarà el “seu” idioma al lloc que li correspon. L’obsessió del monarca no és, doncs, que una certa idea de democràcia liberal sigui respectada al país més poderós del món, sinó que la llengua “que no va ser imposada mai a ningú”, en paraules del seu pare, no sigui arraconada de les institucions oficials.

Gràcies a Trump, el nacionalisme espanyol que lidera el seu rei veurà i viurà en la seva pròpia pell com el seu idioma és menystingut i, amb una mica de fortuna, desapareix de les institucions oficials nord-americanes, que han decidit que si tothom es pot entendre en anglès ja no cal gastar ni un cèntim de dòlar en traduccions.

El castellà pot anar morint als EUA amb les mateixes armes que els espanyols intenten liquidar el català, no només als Països Catalans, sinó també a Europa. És un petit premi de consolació, si voleu, però ja tocava que algú fes veure a molts dels nostres veïns que Espanya ja no és ni tornarà a ser mai l’imperi en què no es pon el sol.

La influència de la diplomàcia espanyola i del mateix monarca no ha estat mai capaç de donar un estatus prestigiós a la llengua de Cervantes. De fet, molts migrants de l’Amèrica Llatina amaguen el seu origen fent veure que la desconeixen quan treballen davant del públic.

Aquesta setmana hem hagut d’empassar-nos la visita i el posat presumptament compungit de Felip VI en la commemoració del 80è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz per les tropes soviètiques al final de la Segona Guerra Mundial. Però tant aquest rei com el seu pare i el seu avi, quan encara era viu, són còmplices del silenci de l’Estat espanyol en l’extermini no només d’un milió de persones sinó també de ciutadans catalans i espanyols que tenien una cosa en comú: eren republicans.

I molts republicans, derrotats pels monàrquics de tota la vida liderats per Franco, van viure el mateix malson que molts jueus. Malgrat que les lleis de memòria democràtica intenten recuperar un dels episodis més negres de la història de la humanitat, encara esperem que el follador i el seu fill demanin perdó, com va fer Alemanya en adonar-se de la barbàrie que havia protagonitzat.

Tot i que Felip VI no en va dir res, una desena de catalans, i molts altres espanyols, van ser gasejats a Auschwitz. No hi van arribar per casualitat. L’Estat espanyol va fer tot el possible perquè la Gestapo els detingués i se’ls emportés als seus camps de concentració. La majoria, en aquest terrorífic repartiment, van anar a parar a Mauthausen-Gusen, amb el beneplàcit primer d’Alfons XIII, que vivia a Roma convidat per Mussolini, i de Joan de Borbó, que també tocava el violí mentre els nazis enviaven els seus compatriotes als camps de la mort.

El règim franquista ho tenia, en aquest sentit, tot lligat. El ministre d’Exteriors, Serrano Suñer, i l’enviat de Hitler, Himmler, havien pactat que la solució final que s’havia ideat per eliminar físicament tots els jueus també s’aplicaria a tots els exiliats republicans que fossin detinguts durant l’ocupació de França. Franco i Hitler, en la seva trobada a Hendaia, també s’hi van mostrar a favor. Quan els camps de concentració de la Catalunya del Nord van tancar i els exiliats van haver de buscar-se la vida, molts d’ells van acabar en els trens de la mort.

La Gestapo, com és ben sabut, també va detenir Lluís Companys, assassinat a Barcelona. Tampoc s’ha anul·lat aquell judici sumaríssim i les voreres d’Espanya continuen farcides de persones assassinades. Els hereus de Franco, Joan Carles I i Felip VI, no s’han disculpat mai de res. El pacte de silenci de la Transició continua més viu que mai 50 anys després de la mort del dictador.