“El tren, per carretera”

Encara és negra nit a Llançà, però a l'estació hi ha llum. Fal­ten vint minuts per les set del matí i una dona aixeca la per­si­ana de la porta on es venen bit­llets. Li pre­gunto si tre­ba­lla a la Renfe i no em diu ni que sí, ni que no. De fet no sap què dir. Li comento si hi haurà el tren de les set o, com ha pas­sat en la dar­rera set­mana, el des­plaçament fins a Figue­res s'haurà de fer amb auto­car. Em diu que no ho sap i que tru­carà per saber-ho. Men­tres­tant al bar del cos­tat va entrant gent a esmor­zar. La majo­ria dels cli­ents, però, no hi són per aga­far el tren. A fora, la tem­pe­ra­tura és baixa i bufa una molesta tra­mun­tana. Una estu­di­ant camina arru­pida de fred pel llarg car­rer que, des del poble, mena a l'estació. La taqui­llera ja és al seu lloc i li han comu­ni­cat que no hi ha tren i que el des­plaçament, un dia més, s'haurà de fer en auto­car. Arriba un cotxe, i sense parar el motor, baixa del lloc de l'acom­pa­nyant una dona. “Hi ha tren avui?”, pre­gunta. “No, amb bus”, con­tes­ten. Entra a l'estació, valida el bit­llet, torna al cotxe i se'n va. Al cap d'uns minuts es repe­teix l'escena amb un altre cotxe. “És que aga­far l'auto­car implica arri­bar gai­rebé vint minuts més tard a Figue­res. Però, almenys, hi ha el ser­vei”, es con­for­men la Sílvia i la Mònica, que són de les pri­me­res d'arri­bar. Un home lliga la bici­cleta a un senyal i entra a l'estació. El pri­mer tren del matí, pro­ce­dent de Port­bou, hau­ria de parar a Llançà a les 7.08. Uns minuts abans d'aquesta hora s'escolta per mega­fo­nia un mis­satge en cas­tellà que pro­voca els pri­mers som­riu­res del dia a les cares enfre­do­ri­des de la desena de gent que s'espera al car­rer. “Arri­bada en breus moments del tren amb des­ti­nació a l'aero­port (?). El tren regi­o­nal amb des­ti­nació Bar­ce­lona-Sants cir­cula per car­re­tera (?) amb parada a totes les esta­ci­ons. Per a més infor­mació els viat­gers es poden diri­gir a l'ofi­cina d'atenció al cli­ent (?)”. La taqui­llera con­ti­nua sense saber què dir, encara que ningú li demana res. Hi ha molta resig­nació. Una noia equa­to­ri­ana va a Girona cada dia perquè a les nou comença un curs d'inserció labo­ral. Amb el tren hi arriba a 1/4 de nou. Aquests dies, amb auto­car, entra a l'aula quan ja fa vint minuts que ha començat classe, perquè un cop el bus la deixa a Figue­res, s'ha d'espe­rar més de mitja hora perquè surti el tren cap a Girona. Final­ment a les 7.20 –dotze minuts més tard de l'horari pre­vist del tren– arriba un autobús. Ve de Port­bou i porta una dot­zena de viat­gers. La mei­tat bai­xen, men­tre que una desena hi pugen. L'auto­car els porta direc­ta­ment a Figue­res, on arri­ben vint minuts més tard, a les 7.40. Amb el tren ja hi hau­rien estat a les 7.24. Cinc minuts després del bus, també arriba a l'estació de Figue­res un microbús que ha reco­llit mitja dot­zena de pas­sat­gers de Colera i Vilajuïga, ja que a les esta­ci­ons d'aquests pobles no hi pot arri­bar l'auto­car gros.

A Figue­res, els usu­a­ris del pri­mer tren amb des­ti­nació Bar­ce­lona, que surt a les set del matí, també han hagut de fer el viatge per l'auto­pista.