Belles pedres velles

Les comar­ques giro­ni­nes pre­sen­ten una gran diver­si­tat, com­ple­xi­tat i sin­gu­la­ri­tat geològica. Un patri­moni geològic que tant abarca aflo­ra­ments com grans espais i que per­met conèixer la llarga història de la Terra. La part més antiga, a nivell de vida, es troba a la zona de Ter­ra­des, a l'Alt Empordà, on s'han tro­bat fòssils amb una anti­gui­tat de 540 mili­ons d'anys. La part més moderna, ja dins del Qua­ter­nari, són els aigua­molls de l'Alt i el Baix Empordà.

Tam­poc no es poden obli­dar, a la mateixa comarca de l'Alt Empordà, la presència de fòssils del Juràssic per la zona del cas­tell de Sant Fer­ran de Figue­res. A la mateixa comarca, a Albanyà, s'ha tro­bat, per ara, l'únic jaci­ment amb emprem­tes de dino­sau­res de la demar­cació. A Cal­des de Mala­ve­lla, però, s'ha loca­lit­zat un gran nom­bre de fòssils d'ani­mals.

A l'Alt Empordà es tro­ben els vol­cans més antics de la demar­cació. Un vul­ca­nisme que també es troba al Baix Empordà, al Montgrí, i al Gironès, a Sant Martí de Llémena. Però el més impor­tant es troba a la Gar­rotxa, amb una qua­ran­tena de cons. És la regió volcànica més impor­tant de la península Ibèrica. Dins el vul­ca­nisme també cal des­ta­car la cin­glera de Cas­tell­fo­llit de la Roca.

Un altre ele­ment únic de la península que es troba a la demar­cació és la pedra cava­llera oscil·lant de Pedralta, entre Sant Feliu de Guíxols i Santa Cris­tina d'Aro. La pedra pesa 100 tones i l'any 1996 el bloc va caure. El 1999 es va repo­sar. Dins de les pedres oscil·lants també hi ha la Roca dels Sacri­fi­cis, a Cap­many.

Tam­poc no es pot obli­dar l'estany de Banyo­les, que és la massa d'aigua con­ti­nen­tal més gran de Cata­lu­nya. A l'entorn de l'estany s'ha tro­bat el fòssil humà més emblemàtic de Cata­lu­nya, com també s'han tro­bat res­tes arqueològiques a dife­rents coves: Que­ralbs, Serinyà... I dins de les aigües tro­bem un gran nom­bre d'aigües ter­mals: Cal­des de Mala­ve­lla, Vilajuïga, Madre­ma­nya.

Dins de les explo­ta­ci­ons tro­bem les extrac­ci­ons de sorra de les dunes o de mine­rals de les mines, on des­ta­quen les de talc de la Vajol i la de flu­o­rita d'Osor. També hi ha hagut explo­ta­ci­ons de ferro, carbó, plom, caolí, galena, anti­moni o petroli. Sense obli­dar les pedres de Girona, les més cone­gu­des, per la presència de num­mu­lits, però també la de Begur o la de Banyo­les.

Una acció humana que ha pro­vo­cat també alguns can­vis del pano­rama geològic, com són els asse­ca­ments dels estanys de Bell­caire i Ullas­tret o els can­vis dels cur­sos dels rius Ter (1302), Fluvià (1740) i Aubi (1924).

Una acció humana que també està afec­tant altres ele­ments geològics, espe­ci­al­ment al llarg del lito­ral, on es pot posar l'exem­ple de les cons­truc­ci­ons a la mun­ta­nya de l'Estar­tit, amb les eslla­vis­sa­des de l'any 1994, o la des­a­pa­rició cons­tant de la platja de s'Aba­nell, a Bla­nes.

Un lito­ral, com és la costa Brava, que pre­senta una con­fi­gu­ració molt sin­gu­lar, amb les cales, penya-segats i coves. Menys cone­gu­des són les plat­ges fòssils, que es poden tro­bar a dife­rents indrets, com Calonge, Palamós i Sant Feliu de Guíxols, o ele­ments sin­gu­lars com l'arc del Por­tit­xol, a l'Escala; la cova d'en Gis­pert, entre Pala­fru­gell i Begur, i que és la més llarga del lito­ral granític amb 160 metres de lon­gi­tud; el Cavall Ber­nat, a Platja d'Aro; les fora­da­des de Cas­tell o de la Morisca, a Palamós i Tor­ro­e­lla de Montgrí, res­pec­ti­va­ment, i sa Palo­mera, a Bla­nes, que és l'aflo­ra­ment de roca més meri­di­o­nal de la costa Brava. Però també hi ha ele­ments sin­gu­lars a l'inte­rior, amb gla­ce­res, cin­gle­res o mun­ta­nyes, com la de Roca­corba, a Canet d'Adri.