Què en fem, del ametllers?

Es pre­veu una mala collita d'amet­lles. Si a la sequera de l'estiu hi afe­gim les dar­re­res glaçades, doncs mala peça al teler. El pagès que ara té arren­dat el camp retreu al que hi havia abans que no els va ado­bar bé, i que tam­poc va llau­rar quan calia, i el que és pit­jor: que es va gas­tar els diners de la collita abans de començar-la. El que hi havia abans retreu al que ho té ara que, amb l'excusa de sal­var la collita, ha podat tant que no que­den bran­ques que puguin donar fruit; d'un arbre repe­lat no se'n treu res. Els dos es bara­llen a grans parau­la­des i ges­ti­cu­la­ci­ons. Els jor­na­lers ens posem en un cos­tat o a l'altre i també ens esti­rem els cabells. Almenys ens des­fo­guem, que ja és molt. Així pas­sem els dies. Alguns, des­es­pe­rats, se'n van del país o d'aquest món. Men­tre dis­cu­tim no acla­rim què hem de fer. Els amos de les ter­res, uns senyors que són de molt lluny, ens tor­nen a pujar l'arren­da­ment, i amb la magra collita que es pre­senta, giren mal­da­des. Més o menys tot­hom està d'acord que cal­dria plan­tar l'amo, dir-li que la terra és i sem­pre ha estat nos­tra i que el con­tracte va ser un engany. Però a l'hora de la veri­tat s'acaba pen­sant que qui dies passa anys empeny, i que a males sem­pre es poden tallar els arbres, ven­dre la lle­nya i com­prar un bit­llet a l'estran­ger. I l'amo con­tent, perquè podrà con­ver­tir els ban­cals en hotels.