Camins

No hi ha dubte que la xarxa de camins que exis­tei­xen en un ter­ri­tori són una bona mos­tra de la seva idi­o­sincràsia. Les xar­xes comu­ni­ca­ti­ves, quan els refe­rents de trans­ports i comu­ni­ca­ci­ons eren els car­ros o les mules o sim­ple­ment s'anava a peu, es van cons­truir al llarg de molts anys d'ús. Els recor­re­guts que unien les viles, nuclis de masies i pobles d'un ter­ri­tori són també una bona mos­tra de la seva cul­tura i de com ha anat evo­lu­ci­o­nant. En un ter­ri­tori on el tre­ball de la terra era –encara amb certa distància ho és en part– una manera de viure i sen­tir el país, la xarxa de camins era i és impres­cin­di­ble per donar el con­tra­punt a una certa dis­persió de petis nuclis habi­tats i les fei­xes de con­reu.

El Penedès-Gar­raf, com tants altres ter­ri­to­ris, té una extensa tera­nyina de camins que ara, fruit de pro­jec­tes de turisme (eno­tu­risme al Penedès) o de la crei­xent i sos­tin­guda afició per les bici­cle­tes de mun­ta­nya o la tos­su­de­ria dels cami­na­dors –excur­si­o­nis­tes– de sem­pre, o els esforçats page­sos amb les seves neces­si­tats de des­plaçaments, ha millo­rat les seves con­di­ci­ons. De caure en un cert desús amb la ràpida moto­rit­zació a tor­nar a ser­vir pot­ser per altres raons, però útils nova­ment. Tots els camins poden tenir el seu encant, el que cadascú hi vul­gui veure, i cada camí te encara avui la seva funció i uti­li­tat social i econòmica.

Però si de gaudi del ter­ri­tori par­lem, un recor­re­gut cir­cu­lar amb sor­tida i arri­bada a Sant Quintí de Medi­ona té una part, entre Sant Pere i les Case­tes d'en Ras­pall, excep­ci­o­nal a la tar­dor després de la verema, o, en un dia boirós d'hivern, el recor­re­gut entre Font Rubí i les Coves del Bolet és sug­ge­ri­dor o, encara més, un recor­re­gut pri­ma­ve­ral per la plana entre Vilobí i Sant Martí o endin­sant-se per la riera de Jafre fins a la Cova Negra són gai­rebé quimèrics. En fi petits (o grans) detalls que omplen.

Però tenim la con­tra­par­tida que és sub­sidiària del progrés. Les recents obres de l'auto­via C-15 han malmès alguns dels recor­re­guts històrics, com poden ser la pujada des de Vila­nova al Montgròs, des d'on diuen que en dies clars es veu Mallorca, o el vell camí per anar a Santa Mag­da­lena, o part del Camí Ral. Han estat tallats per la nova car­re­tera i no recu­pe­rats.

Hom espera que la sen­si­bi­li­tat de l'auto­ri­tat com­pe­tent per­meti refer i senya­lit­zar els recor­re­guts esmen­tats perquè es puguin con­ti­nuar recor­rent amb nor­ma­li­tat.

Ja sabem que per l'auto­via ara pas­sen 15.000 cot­xes i que pot­ser pel camí només unes poques dot­ze­nes a la set­mana. Però no sem­pre és tracta de quan­ti­tat sinó de qua­li­tat, i aquesta qua­li­tat a vega­des es mesura amb la cura que puguem tenir sobre els que han estat les pri­me­res i històriques estruc­tu­res de mobi­li­tat del ter­ri­tori com a part d'un lle­gat social i cul­tu­ral.