No vull pagar

Vull mani­fes­tar d'entrada la meva sim­pa­tia per aquest movi­ment del #novull­pa­gar. Em sem­bla un senyal salu­da­ble de reacció davant d'una situ­ació injusta, i una pro­testa força més intel·ligent i efec­tiva que les habi­tu­als de tallar car­re­te­res, que només per­ju­di­quen les per­so­nes que hi volen cir­cu­lar. Dit això, però, em temo que aquesta reacció va acom­pa­nyada d'expres­si­ons i d'argu­ments un pèl més dis­cu­ti­bles.

Per començar, una part dels peat­ges no són cap impo­sició espa­nyola, sinó decisió de les matei­xes ins­ti­tu­ci­ons. Les auto­pis­tes de Ter­rassa-Man­resa i la del Gar­raf són cosa nos­tra, dit sigui sense sego­nes inten­ci­ons. Però el més impor­tant és que el #novull­pa­gar, que té raó con­tra una situ­ació de dis­cri­mi­nació –paguem impos­tos que ser­vei­xen per pagar auto­vies gratuïtes que no tenim perquè aquí ja anem ser­vits, amb unes auto­pis­tes més que amor­tit­za­des–, no en té com a con­cepte. El peatge és un ins­tru­ment útil per a regu­lar el trànsit i, sobre­tot, per a finançar infra­es­truc­tu­res. Molt més just que els impos­tos, que reca­uen en tot­hom, men­tre que el peatge recau en l'usu­ari.

De manera que jo tam­poc no vull pagar, però no vull pagar –o almenys no tant– per infra­es­truc­tu­res que no uti­litzo, i em sem­bla rao­na­ble que les paguin –almenys una bona part– els que sí que ho fan, i que cobri un ope­ra­dor públic, i que això sigui amb caràcter gene­ral en un mateix espai fis­cal.