Angules, del riu al plat

Amb dis­creció i, sobre­tot, amb molta paciència, cinc pes­ca­dors man­te­nen la pesca de l'angula a la zona d'influència del baix Ter. En Juli Carbó és un dels cinc arte­sans que es fa el sou arran de riu. Amb 25 anys d'experiència, ha optat per subs­ti­tuir la dis­creció per peda­go­gia. “A la vella escola era tot secre­tisme: ‘No ho diguem, no ho expli­queu.' Estem en perill d'extinció l'angula i nosal­tres. Per què no expli­car-ho?”, argu­menta Carbó. No par­lem de fur­tius, ho fem de lega­li­tat. De fet, la pesca de l'angula està extre­ma­da­ment con­tro­lada i les llicències són min­ses i els pes­ca­dors auto­rit­zats estan molts vigi­lats.

Actu­al­ment només hi ha onze con­ces­si­ons en tota la demar­cació: cinc a l'àrea d'influència del riu Ter, una a l'Escala i cinc més a l'àrea d'influència del Fluvià. Les auto­rit­za­ci­ons són per­so­nals i intrans­fe­ri­bles, es reno­ven any rere any i tenen uns tràmits cos­to­sos, que a la demar­cació han sabut por­tar amb eficiència, atès el nivell d'auto­e­xigència alt de la pràctica que man­te­nen. “Tant –diu Carbó– que ens han copiat en altres llocs. Nosal­tres no tenim mai pro­ble­mes per pas­sar els con­trols, perquè si a Brus­sel·les dema­nen deu, nosal­tres fem quinze.”

Subrat­lla que el nivell d'auto­e­xigència dels últims anys fa que els “copiïn”. Al delta de l'Ebre hi ha unes 190 llicències, i últi­ma­ment n'han suspès mol­tes. Es van posant al dia. “S'havien fet molts exces­sos: a Anda­lu­sia i Por­tu­gal, la pesca de l'angula està pro­hi­bida i al nord d'Espa­nya s'està regu­lant”, des­criu.

Els pes­ca­dors d'angula han de com­plir una escru­po­losa veda de set mesos i mig. Poden només des­ple­gar les arts, doncs, des del 20 d'octu­bre fins al 10 de març. “D'angu­les, n'hi ha tot l'any, però ja fa temps que vam enten­dre que s'ha de donar temps a la repo­blació. L'any pas­sat ens van per­me­tre, per pri­mer cop en deu anys, remun­tar un quilòmetre i mig riu amunt. Ho estem fent bé”, asse­gura Carbó.

Una jor­nada de pesca comença a pri­mera hora de la tarda i s'allarga en funció dels resul­tats. Pri­mer calen els bus­sons –una mena de cis­te­lles arte­sa­nals que ser­vei­xen de trampa– arran de riu. Aquesta feina s'allarga tres o qua­tre hores. Carbó revela que cal estar alerta per les entra­des sob­ta­des de tra­mun­tana o de lle­vant, perquè es corre el perill de per­dre les arts de pesca, un bé pre­uat. “Hi ha temps per al relax, però no per dor­mir.” Cap al cap­ves­pre ja saben si la sor­tida serà pro­duc­tiva o no. “Si entren és un no parar.” Si hi ha feina encara hi pot ser a les vuit del matí de l'endemà.

Si hi ha recom­pensa, de seguida cap al viver i a la venda en pocs dies. El preu de l'angula ve con­di­ci­o­nat pels pes­ca­dors fran­ce­sos, que mar­quen la pauta al sud d'Europa. Ara mateix un pes­ca­dor d'aquí les ven entre els 390-460 euros per quilo. Fa cinc o sis anys s'havien arri­bat a pagar a 800 euros el quilo. Era el moment en què xine­sos i japo­ne­sos mono­po­lit­za­ven la com­pra per assor­tir els seus vivers d'angui­les. Això ja és història. Europa s'ha tan­cat i el con­sum només pot ser inte­rior.

I del riu, a la taula. De fet, tres de les llicències per pes­car angula al baix Ter estan a mans de res­tau­ra­dors. Aquest desem­bre diver­sos gastrònoms locals han vol­gut revi­far l'interès per aquest peix exqui­sit i eli­tista i l'han pro­mo­ci­o­nat durant unes jor­na­des gas­tronòmiques en què hi han par­ti­ci­pat els res­tau­rants Es Por­tal, Sa Punta i Sol Blanc, fent equip amb Juli Carbó, l'artesà pecu­liar. L'experiència ha permès que els xefs Joan Car­les Sánchez (Es Por­tal), Ivan Beu­mala (Sa Punta) i Jordi Ribas (Sol Blanc) hagin ofert cre­a­ci­ons amb l'angula de pro­ta­go­nista.“L'hem des­mi­ti­fi­cat”, expres­sava Beu­mala. L'experiència els deu haver sor­tit bé, perquè la volen repe­tir. Els ha ser­vit per pro­mo­ci­o­nar un pro­ducte de pro­xi­mi­tat, que es cap­tura arte­sa­nal­ment, molt vin­cu­lat al ter­ri­tori i que forma part d'una pesca sos­te­ni­ble que es fa en l'entorn del Parc Natu­ral del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Mal­grat la difusió que hi dóna l'artesà Carbó (www.​ang​ulas​delt​er.​com), la pesca de l'angula manté alguna cosa de mis­teri. Sem­pre es pot man­te­nir viva l'espe­rança de pen­sar que, amb una mica de sort, tindràs butaca de pri­mera fila per al moment màgic. “Expli­quen que un pes­ca­dor de canya que anava al llo­barro ho va veure un dia: l'aigua li va començar a bullir. Eren milers i milers d'angui­les que sor­tien cap a mar.” Molt d'art, força paciència i, sobre­tot, una mica de fe.