El xalet de l'ebenista

Quan el 1893 el tren va arri­bar a Piera, el poble dels Hos­ta­lets de Pie­rola –a només un quilòmetre– va obrir les por­tes a la moder­ni­tat. Fins ales­ho­res havia estat un nucli agrícola, sobre­tot pel con­reu de la vinya i la pro­ducció de vi. Però l'arri­bada del fer­ro­car­ril va supo­sar una millora nota­ble de les comu­ni­ca­ci­ons amb Bar­ce­lona, fet que va tenir dues con­seqüències direc­tes: més faci­li­tats per trans­por­tar el vi a la capi­tal i l'arri­bada de bur­ge­sos bar­ce­lo­nins que van esco­llir els Hos­ta­lets per esti­ue­jar.

La rela­tiva pro­xi­mi­tat de Bar­ce­lona, el clima i un entorn natu­ral pri­vi­le­giat van pro­pi­ciar l'arri­bada d'aquesta classe alta, que va començar a encar­re­gar cases d'esti­ueig a arqui­tec­tes de renom. D'aquesta manera, entre 1897 i 1931, la loca­li­tat va veure com s'eri­gien un bon gra­pat d'edi­fi­cis d'estil moder­nista i nou­cen­tista que han per­du­rat fins al dia d'avui i han permès crear una ruta per visi­tar-los (es pot con­sul­tar a visi­ta­hos­ta­lets.cat).

En aquesta entrada dels Hos­ta­lets a la moder­ni­tat hi va tenir un paper molt relle­vant Enric Cucu­re­lla Vidal, nas­cut a la mateixa loca­li­tat l'any 1867 i per­so­natge al qual fa referència la Torre del Senyor Enric. Es trac­tava del fill d'una família amb una llarga tra­dició fus­tera que de jove va mar­xar a Bar­ce­lona amb el seu germà Pere per obrir jus­ta­ment una fus­te­ria al barri del Raval.

La seva història és la típica de l'empre­sari d'ori­gen humil que acaba amas­sant una gran for­tuna gràcies al crei­xe­ment del seu negoci. Els Cucu­re­lla van tenir ràpida­ment èxit gràcies al dis­seny d'unes fus­tes uti­lit­za­des en les grans cases de l'Eixam­ple bar­ce­loní i en edi­fi­cis públics. Després, el senyor Enric va sal­tar al món immo­bi­li­ari amb nego­cis a Meli­lla i el Mar­roc. Es trac­tava, doncs, d'un afri­cano, en un paral·lelisme amb els ame­ri­ca­nos
que tor­na­ven a Cata­lu­nya després d'haver fet for­tuna a Amèrica. En aques­tes cir­cumstàncies, Cucu­re­lla no va tri­gar a entrar a for­mar part de la bur­ge­sia benes­tant cata­lana.

I com a tal, també va voler cons­truir la seva pròpia casa d'esti­ueig.
I quin millor lloc per fer-ho que el seu poble d'ori­gen: els Hos­ta­lets de Pie­rola. Així, l'any 1903 va encar­re­gar a l'arqui­tecte Miquel Casals i Isart l'obra d'un xalet de planta baixa d'estil mar­ca­da­ment moder­nista. Enric Cucu­re­lla va dedi­car la casa a la seva dona, Maria Par­ce­ri­sas Càlix, que també era ori­ginària dels Hos­ta­lets de Pie­rola i que mai va arri­bar a acos­tu­mar-se al ritme de vida de la ciu­tat de Bar­ce­lona.

Malau­ra­da­ment, poc temps després d'estre­nar la nova casa d'esti­ueig, Par­ce­ri­sas va morir i Cucu­re­lla es va tro­bar sol i sense des­cendència. Uns anys més tard va refer la seva vida casant-se amb la jove Asunción Bor­de­tas Gallardo, amb qui va tenir tres fills. Entre 1914 i 1918 va encar­re­gar al seu arqui­tecte per­so­nal, Josep Domènech i Man­sana, l'ampli­ació del xalet, que va con­sis­tir a pro­veir la casa d'un pis, un ter­rat amb mer­lets de for­ta­lesa i un mira­dor. També va enno­blir l'edi­fici, fins a esde­ve­nir en un dels emble­mes del poder dels Cucu­re­lla. El cedre que s'havia plan­tat al jardí el 1903 es va man­te­nir i encara es pot veure avui con­ver­tit ja en un arbre cen­te­nari.

Molts anys més tard, el 1983 l'Ajun­ta­ment va adqui­rir la torre a l'hereu de Cucu­re­lla i s'hi va ubi­car la casa con­sis­to­rial fins al 2008. Ara, s'ha con­ver­tit en un cen­tre cívic i cul­tu­ral que tot el poble pot apro­fi­tar. La Torre del Senyor Enric és un dels exem­ples més carac­terístics del moder­nisme als Hos­ta­lets i símbol també de la importància d'un per­so­natge clau en la vida del muni­cipi durant les pri­me­res dècades del segle XX.