Tot un personatge

Andreu Dameson (La Garriga, 1897 - Buenos Aires, 1968) va ser un curiós personatge, segons explica Jaume Capdevila, Kap, coautor amb Lluís Solà del llibre Andreu Dameson, geni de la caricatura, editat per la Fundació Irla. Aquesta singularitat s'expressava en el seu tarannà de bala perduda que el va portar a abandonar la seva promesa poc abans que esdevinguessin marit i muller. Dameson va posar l'Atlàntic pel mig i se'n va anar a l'Argentina.

Aquest baliga-balaga, no obstant, tenia gràcia pel dibuix, i així es va guanyar la vida a les històriques publicacions satíriques L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, a més de publicar en totes les revistes de la Garriga, població per la qual sempre va sentir l'arrelament profund d'un fill agraït a la seva terra. A més d'aquest sentiment local, Dameson es va sentir profundament catalanista i va col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana. El seu convenciment nacional i democràtic el va portar a l'exili a l'Argentina, país que ja coneixia pel seu mal cap, on realitzaria caricatures per a importants diaris i es relacionaria amb els cercles catalans del país.

Abans, però, haurà de passar pels camps de concentració francesos. D'Argelers, s'explica que en va sortir per la porta saludant els soldats senegalesos que vigilaven el recinte. Amb la seva decisió i una peça de roba que semblava una casaca militar va ensarronar els guàrdies, que, segons sembla, es quadraven al seu pas.

El llibre El geni de la caricatura se centra, no obstant, en la seva significació com a caricaturista. Segons Capdevila, “cal reivindicar la seva obra perquè tot i tenir períodes irregulars va sempre apostar per la modernitat”. Aquest esperit el va avançar als seus contemporanis i va fer que el seu estil evolucionés contínuament.

Un moment especialment brillant va ser quan realitza caricatures influenciat per les avantguardes artístiques en què experimenta amb la nova tècnica de l'aerògraf. Elimina parts del rostre per destacar els trets significatius de la persona representada. Una pràctica molt habitual ara en el món de la caricatura, però inèdita fins que la va utilitzar Dameson.