Ensenyem el que és bàsic

En uns temps on els recur­sos per a l'edu­cació no seran abun­dants resulta més urgent que mai pla­ni­fi­car els pro­pers cur­sos amb uns objec­tius rea­lis­tes, però alhora il·lusi­o­nants perquè són ambi­ci­o­sos, per al con­junt dels pro­fes­si­o­nals i la resta d'agents impli­cats en el sis­tema edu­ca­tiu. I per què il·lusi­o­nants i ambi­ci­o­sos? Jus­ta­ment perquè no n'hi ha prou amb el rea­lisme per empènyer un pro­jecte col·lec­tiu de futur com és l'edu­cació dels joves d'un país. Fa falta quel­com més. Fa falta impuls per inno­var, per trans­for­mar, per asso­lir noves i més pro­fun­des fites. I cal enca­rar-s'hi amb entu­si­asme. Sense aquesta com­bi­natòria entre una certa ètica reno­va­dora i l'emoció per pro­ta­go­nit­zar-la, el fet edu­ca­tiu no avança i corre el perill de fos­si­lit­zar-se.

Dis­po­sem de molts cen­tres, de molts equips de mes­tres i pro­fes­sors (alguns també de forma indi­vi­dual) que fan molt bona feina i que la fan amb aquesta ambició i entu­si­asme que men­cionàvem. Molts d'ells fa anys que exer­cei­xen un lide­ratge posi­tiu, il·lusi­o­na­dor i, per tant, impul­sor de pro­jec­tes col·lec­tius molt reei­xits. Malau­ra­da­ment no sem­pre han estat reco­ne­guts sufi­ci­ent­ment, ni per la soci­e­tat ni per l'admi­nis­tració, i això hau­ria de can­viar ràpida­ment si volem dis­po­sar de refe­rents per a la reno­vació que neces­si­tem en el nos­tre sis­tema edu­ca­tiu.

Però aquests models refe­ren­ci­als han de posar-se al ser­vei d'una altra reflexió abso­lu­ta­ment necessària i ina­jor­na­ble. És el moment de posar-nos d'acord en allò que resulta essen­cial que ense­nyin les nos­tres esco­les i ins­ti­tuts. I també, tot res­pec­tant l'auto­no­mia de cen­tres, cal ofe­rir pau­tes clares sobre com ense­nyar-ho.

Quins serien els objec­tius pri­mor­di­als que ha d'acon­se­guir el sis­tema edu­ca­tiu? Dos de molt clars: aju­dar a for­mar per­so­nes (ple­na­ment) i aju­dar també que ho siguin amb el cap ben moblat (endreçat). Hem de con­cre­tar què ente­nem per ser per­sona en l'actual –i futura– soci­e­tat i hem de saber selec­ci­o­nar els conei­xe­ments bàsics que han d'adqui­rir els nois i noies del segle XXI i en quina forma ho han de fer.

La res­posta a la qüestió sobre quins conei­xe­ments bàsics ense­nyar és ben sim­ple: el que és essen­cial i prou. I prou perquè l'escola, sen­zi­lla­ment, no pot ense­nyar-ho tot. Hem de pri­o­rit­zar aquells conei­xe­ments i com­petències que siguin relle­vants perquè són fun­ci­o­nals i útils, per apor­tar una major huma­nit­zació i per afa­vo­rir la lli­ber­tat i la feli­ci­tat per­so­nal i col·lec­tiva (valors). Cal que els mes­tres i els pro­fes­sors ense­nyin els seus alum­nes a ser deci­dits, crítics, ima­gi­na­tius i fle­xi­bles. I també com­pe­tents en els pro­ces­sos expres­sius i com­pren­sius de la llen­gua –tant l'oral com l'escrita–, en el rao­na­ment lògic, en la nume­ració i el càlcul sig­ni­fi­ca­tius, en la reso­lució de tot tipus de pro­ble­mes d'apli­cació pràctica i relle­vant, en el conei­xe­ment i com­prensió de l'entorn natu­ral i social (on cal incloure la geo­gra­fia i la història del país), en l'apre­nen­tatge comu­ni­ca­tiu i fun­ci­o­nal de llengües estran­ge­res i en el domini de com­petències digi­tals emfa­tit­zant les pròpies de la comu­ni­cació social.

Però, sobre­tot, en un futur on els conei­xe­ments en for­mat digi­tal s'ofe­ri­ran a par­tir d'un ampli ven­tall de fonts i canals, l'escola només tindrà sen­tit en tant que espai i labo­ra­tori mini­so­cial on, amb el grup d'iguals, resulta fona­men­tal apren­dre a viure i a con­viure amb els altres a par­tir d'uns valors com­par­tits. Valors que s'aca­ben per­so­na­lit­zant i con­ver­tint en el bagatge axiològic per­so­nal que ens fa esde­ve­nir ciu­ta­dans.

En con­clusió, recu­pe­rem els actius que tenim entre els cen­tres i els equips docents que excel·lei­xen, donem-los cate­go­ria de guiatge per al con­junt i com­ple­men­tem-ho asse­nya­lant clara­ment què ha d'ense­nyar l'escola –de bàsic– i com ho ha de fer. Ara bé, pro­po­sem-ho pen­sant, única­ment, en allò que neces­si­ta­ran els nos­tres joves en el futur.