Documentals de La 2

Crec que des que vaig començar a escriure en aquesta columna encara no els havia par­lat gaire dels famo­sos i mai prou elo­gi­ats docu­men­tals de La 2. Ja saben a què es refe­reix aquesta eti­queta. És aquell recurs retòric que es pot uti­lit­zar amb una doble fina­li­tat. O bé per pre­su­mir d'una absurda auto­e­xigència tele­vi­siva i alhora cri­ti­car la pro­gra­mació, hor­tera i poc refi­nada, de les emis­so­res: “Jo a la tele només veig les notícies i els docu­men­tals de La 2”. O bé, en sen­tit con­trari, per retreure l'eli­tisme des­me­su­rat d'algun tele­es­pec­ta­dor amic: “Tu a la tele només mires els docu­men­tals de La 2, oi?”. En ambdós casos, el recurs expres­siu ja ha esde­vin­gut paròdia o tòpic i per sort ha cai­gut en desús. Si escol­ten algú que pro­nun­cia aques­tes parau­les, poden acu­sar-lo sense por d'anti­quat.

Doncs bé, con­fesso que sem­pre he sigut un addicte a aquest tipus de docu­men­tals. Una de les seves carac­terísti­ques essen­ci­als és que no et pro­po­ses mirar-los, sim­ple­ment te'ls tro­bes. L'altre dia en feien un titu­lat En el valle del babuino dorado i el vaig tro­bar al·luci­nant. Nar­rava la vida quo­ti­di­ana d'aquests simis sal­vat­ges i molt agres­sius. Vam veure les bara­lles entre tri­bus i vaig que­dar asto­rat quan el líder d'una d'elles va rap­tar una cria aca­bada de néixer a la tribu rival. Els pares van poder res­ca­tar-lo però, de resul­tes del tras­bals i la violència de l'epi­sodi, la cria va morir. Una vegada més em pre­gunto, estu­pe­facte: com es roden aquest tipus de docu­men­tals? Com poden apro­par tant les càmeres i tenir tan bon so? Esta­ria bé que un docu­men­tal de La 2 ens ho expliqués.