Un cineasta jove i orgullós

Xavier Dolan ha fet una car­rera cine­ma­togràfica ful­gu­rant en l'última dècada. Des­co­bert a la Quin­zena de Rea­lit­za­dors de Canes, on va pre­sen­tar-hi la seva opera prima J'ai tué ma mére el 2009 quan només tenia vint anys, la secció ofi­cial del fes­ti­val l'ha encim­be­llat amb Mommy, premi del Jurat el 2015, i Sólo el fin del mundo, gua­nya­dora aquest any del pres­tigiós Grand Prix, que Dolan va reco­llir amb llàgri­mes bar­re­ja­des amb una exhi­bició d'orgull com a res­posta pel fet d'haver estat bas­tant qüesti­o­nat per aquesta seva adap­tació de l'obra tea­tral homònima del dra­ma­turg francès Jean-Luc Lagarce. El jove cine­asta que­bequès va sen­tir-se rea­fir­mat amb el premi, però aquest no dilu­eix els dub­tes sobre el seu últim film.

Dolan ten­deix a la dra­ma­tit­zació histèrica, però s'ha impo­sat amb el seu talent visual i la seva desin­hi­bició amb films amb una empenta auto­bi­ogràfica a l'entorn de la iden­ti­tat sexual. Ha mos­trat una pulsió egocèntrica i exhi­bi­ci­o­nista, però també una força que pot arros­se­gar. Una força que sem­bla diluir-se en l'atmos­fera vapo­rosa, sum­ma­ment afec­tada i fins impos­tada de Sólo el fin del mundo, que posa en escena el retorn a casa d'un home que, dotze anys després d'haver-ne mar­xat, vol aco­mi­a­dar-se dels fami­li­ars amb la consciència d'una mort pròxima. Sem­bla que, com­pla­gut amb el seu talent, Dolan vul­gui impres­si­o­nar amb cada pla.

A més, a Sólo el fin del mundo Dolan ha ban­de­jat les seves grans actrius dramàtiques que­be­que­ses, Anne Dor­val i Suzanne Clément, per incor­po­rar actors fran­ce­sos famo­sos (Marion Coti­llard, Lea Sey­doux, el malen­coniós Gas­par Ullel i, en fi, Vin­cent Cas­sel) tre­ba­llant encara més per acon­se­guir l'èxit.