Les esglésies del Segrià, en perill

El Segrià el for­men 38 muni­ci­pis i tots ells tenen almenys un edi­fici de caire o ori­gen religiós, que fins ara els veïns con­si­de­ra­ven com a pro­pis perquè tenien molt a veure amb la seva vida pri­vada i col·lec­tiva (pot­ser, també, perquè els seus avant­pas­sats van con­tri­buir econòmica­ment a la seva cos­tosa cons­trucció i perquè tots els mem­bres de la comu­ni­tat, o almenys la majo­ria, eren catòlics).

Eren espais de soci­a­lit­zació inte­grats en l'acti­vi­tat quo­ti­di­ana. Aquest era (pot­ser encara és) el motiu del sen­ti­ment de pro­pi­e­tat i de par­ti­ci­pació que ens ha estat lle­gat pels nos­tres avis. Quan pre­gun­tes de qui és l'edi­fici de l'església, fins ara et res­po­nien sense dub­tar: “Del poble.” Per tant, no ha estat una tasca difícil com­pro­me­tre tota o bona part de la comu­ni­tat en el man­te­ni­ment i, fins i tot, la millora del tem­ple.

Actu­al­ment les coses estan can­vi­ant. Ja hi ha molts veïns als nos­tres pobles que no han entrat mai (o quasi mai) a l'església del seu poble. La reli­gi­o­si­tat social ha pas­sat d'una tebior tímida a quasi ine­xis­tent en segons quins estrats d'edat, els matei­xos que con­si­de­ren que un tem­ple no és una de les infra­es­truc­tu­res necessàries que ha de tenir un poble. Al davant pas­sa­rien els cen­tres d'assistència primària, els parcs infan­tils, o la millora de les esco­les o, fins i tot, una bibli­o­teca! Aquesta comença a ser una rea­li­tat que es tro­ben molts ajun­ta­ments quan han de dis­tri­buir els seus pres­su­pos­tos sem­pre curts.

Per altra banda, hem assis­tit a una mena d'urgència per part de l'Església per a imma­tri­cu­lar tot allò que creia que era o havia estat de la seva pro­pi­e­tat. Ho va fer a través dels seus bis­bats, en el nos­tre cas el de Lleida, i apro­fi­tant l'apro­vació d'un nou regla­ment hipo­te­cari el 1998 que faci­li­tava encara més aquesta ins­cripció al regis­tre de la pro­pi­e­tat, sense títol docu­men­tat. Des­gra­ci­a­da­ment, aquesta urgència no va anar acom­pa­nyada d'un pla d'ava­lu­ació dels edi­fi­cis i de la cerca del pres­su­post reque­rit per al neces­sari man­te­ni­ment de les estruc­tu­res. Han con­ti­nuat pen­sant que des de la comu­ni­tat de cada poble es farien càrrec d'aques­tes tas­ques a través dels seus ajun­ta­ments, sense aten­dre al canvi dels temps.

El con­junt d'aques­tes cir­cumstàncies ha tin­gut com a con­seqüència que les esglésies i altres edi­fi­cis reli­gi­o­sos es tro­bin amb un man­te­ni­ment defi­ci­tari en molts casos i alguns amb greus riscs estruc­tu­rals, perquè aquells que osten­ten la pro­pi­e­tat no en tenen la cura necessària, per la raó que sigui, i els que sem­pre se n'han ocu­pat, els ajun­ta­ments i els veïns, cada cop tro­ben més difícil jus­ti­fi­car-ho davant els seus. La res­posta és: “Si és seu (del Bis­bat), que hi posi els recur­sos econòmics neces­sa­ris.” Ningú no vol pagar les obres a casa dels altres.

És una situ­ació que s'està agreu­jant dia a dia i que neces­sita un debat a fons entre les admi­nis­tra­ci­ons impli­ca­des, el Bis­bat i la soci­e­tat, perquè cal tro­bar una solució de con­sens que per­meti aten­dre al man­te­ni­ment i, si escau, a la millora dels edi­fi­cis i no espe­rar situ­a­ci­ons com la de Ros­selló, Alme­nar o la Granja d'Escarp per posar fil a l'agu­lla. És neces­sari plan­te­jar-se el fet que aquests edi­fi­cis tin­guin més retorn social allà on es tro­ben encla­vats, bus­cant (i tole­rant) nous usos que puguin tor­nar als veïns el pas­sat sen­ti­ment de per­ti­nença més que de pro­pi­e­tat.