Novel·la
Xavier Coromina
Excés de pes
Anem al gra; al meu parer, a Crui. Els portadors de la torxa li sobra un terç del reguitzell de dades i connexions històriques tan ben travades que és una llàstima. Això vol dir que l’estratègia narrativa de sotmetre una història tan interessant al relat d’una confessió enregistrada es ressent de la versemblança.
La novel·la són les memòries enciclopèdiques d’un home que, a punt de fer 96 anys, entre l’1 i el 30 d’abril del 2008 dona el testimoni, des del capdamunt de l’avinguda de la Trapa de Sant Elm, del sentit de la seva vida al fill i al net mitjançant un grapat de converses ben llargues, amb la ingesta de grans quantitats de vins del Rin, interrompudes tant amb l’audició d’un fotimer d’hores de gravacions [sic] com amb la relació dels fets immediats dels set personatges que intervenen en el present narratiu del relat; és a dir, en aquest esquer mínim de la ficció que representa l’últim mes de la vida d’un especialista en medicina racial convençut del moviment nacionalsocialista alemany i evolucionat en un dels grans facilitadors i inversors del turisme, motor econòmic i taula de salvament del feixisme espanyol, sobretot de Mallorca.
Fora d’aquesta ficció mínima, on els noms dels personatges querellables es dissimulen (el bufet Quatrecasas pel Quatrecamins, el ministre Pedro Solbes per Resuelves) per anar transformant la trama fictícia en l’esquer de l’aventura real, tots els fets terribles que s’hi refereixen són abastament contrastables –des dels més esgarrifosos (els experiments de Josef Mengele als camps d’extermini, la participació de la IBM en l’obtenció dels censos de jueus per a executar la Solució Final, la protecció i assimilació nord-americana i espanyola dels criminals nazis i del seus espolis...) fins als més insignificants (el rellotge Hublot del centenari del Club Nàutic de Mònaco)– i ens donen el valor just de la novel·la: la proposta estètica que qui això els escriu comparteix d’entrada.
Es tracta d’una novel·la on la Història –els fets que podem prendre com a documentables– no és l’escenari on es desenvolupa una ficció, sinó l’aventura on la ficció és inserida com un esquer per fabular-la; entenguem-nos: per, despullada de mentides, convertir la Història en exemplar i, doncs, potencialment correctora. Al revés, diguem, de la modèlica Una història de dues ciutats, de Charles Dickens, amb l’escenari de la Revolució francesa.
En aquest cas, els Reich de la gran Alemanya racial són relatats per un addicte al règim que se’n vanta i justifica i en revela la continuïtat del substrat ideològic sota l’entramat d’inversions del negoci turístic.
Fa pensar una mica en Els nens del Brasil, el film de Franklin J. Schaffner basat en la novel·la d’Ira Levin, però amb un final més intrigant; perquè així com allà la història fracassa, aquí, el seu relat esdevé el testimoni que, com una esberla en un entramat espès, es traspassa com una torxa. I si cal entendre-la com una invitació o com una denúncia, haurà de ser el lector qui la sospesi.
I ho podrà fer, si es confirmen els auguris, en una nova edició que estaria bé que corregís els errors innombrables que s’hi detecten –ortogràfics, morfològics i d’estil– i, si pogués ser, de l’estratègia narrativa que els deia d’excés de dades; perquè, facin-me cas, és una història terrible que ens paga molt la pena.