Termòmetre ‘infidel’

Collita al Tem­po­rada Alta. El fes­ti­val de tea­tre de tar­dor pre­senta peces per a públic ben ampli. Si Con­certo... diver­teix i sorprèn amb un joc sur­re­a­lista amb música tocada de forma impos­si­ble, Golem atrapa per la seva con­sistència estètica i un dis­curs que des­arma. En canvi, Saloon, juga amb l’espec­ta­cu­la­ri­tat però obvia cap coherència dra­matúrgica. Ben al con­trari que Els nens des­a­graïts: girs i mis­teri en una obra de per­so­nat­ges forts. El termòmetre que pun­tua el valor dels espec­ta­cles d’estrena al Tem­po­rada Alta no s’atura. De la selecció, tres peces són fidels al públic fami­liar i el quart, es reserva a qüesti­o­nar la fe, pre­ci­sa­ment.

‘Con­certo pour deux clowns’

aÉs un com­pendi ben equi­li­brat que per­met sor­pren­dre l’espec­ta­dor. El més jove i el més adult. La pata­cada (més o menys ines­pe­rada) sem­pre dona bon resul­tat. La pare­lla juga els rols de cara­blanca i excèntric. Ella amb el violí i el gust per la dansa clàssica; ell amb un saxo que escup saliva tota l’estona, que menja herba com un rumi­ant i que acos­tuma a que­dar pen­jat del llum del sos­tre. Com als espec­ta­cles de Jordi Purtí amb l’Orques­tra de Cam­bra de l’Empordà (Con­certo a tempo d’umore també ha pas­sat pel T. Alta) la ves­sant musi­cal sona amb un nota­ble rigor. Són peces molt popu­lars: Des de frag­ments de Les qua­tre esta­ci­ons de Vivaldi al Danubi blau d’Strauss o el cànnon de Pac­hel­bel i el Bolero de Ravel. El repte no és tant iden­ti­fi­car-los ni que la música impli­qui, necessària­ment, un valor al con­tin­gut del gag. Però sobta des d’on el toquen. El riure ve de la cai­guda però també del pati­ment del pallasso excèntric volent imi­tar o superar el cara­blanca. Ella, segu­ra­ment, no és la lle­tra­fe­rida que podria ser per poder cons­truir una nota­ble empa­tia amb la seva veu ben aguda.

‘Golem’

a 1927 té tot un llen­guatge carac­terístic. Com­bina la música (en directe i gra­vada), la pro­jecció i la microin­ter­pre­tació. És molt com­pli­cat defen­sar per­so­nat­ges a par­tir de la ges­ti­cu­lació i del to de veu, però els actors britànics se’n sur­ten amb nota. La blan­cor dels ros­tres els apro­pen al món del mim. Però amb l’estètica de prin­ci­pis del segle XX, remet a un expres­si­o­nisme ale­many, a unes situ­a­ci­ons diver­ti­da­ment far­ses­ques. Però la tensió de la trama (i de la tesi) fa que no sigui un nota­ble entre­te­ni­ment o una demos­tració de les apti­tuds d’actors. Aquest Golem, en rea­li­tat, ve a ser un cant al gaudi de viure. A sen­tir-se únic. Com­brega amb la dèria de Momo, de Mic­hael Ende, tot i que amb un llen­guatge més estri­pat, menys har­moniós. La lli­ber­tat dels punks en un garatge és el bé que es perd en aquest conte lúcid.

‘Saloon’

a Saloon és una bona idea que decau des del minut 2. I això que té tots els ele­ments per tri­om­far. Perquè és ben còmica la idea de tras­lla­dar una troupe de circ a un saloon dels del Far West de dis­sabte a la tarda. Perquè és molt sug­ge­ri­dora la música en directe amb vio­lins, ban­jos, per­cussió... Fins i tot, l’espai evoca aquell local de mil bara­lles i duels al car­rer del davant, pol­segós. L’estruc­tura inclou els ele­ments que neces­sita per desen­vo­lu­par els números de circ que apa­rei­xen a l’esce­nari. Però cau perquè ningú no s’ha atu­rat a pen­sar en una trama mínima­ment rao­na­ble (per molta cari­ca­tura que tin­gui), el que clama un dra­ma­turg. Els actors se sen­ten tan des­ar­mats que no dei­xen de beure de la bote­lla o fer com si dis­pa­res­sin amb les mans, fent que es tapin mol­tes de les acci­ons espec­ta­cu­lars. Hi ha números pre­ci­o­sos com els mans a mans o quan les dues noies fan equi­li­bris pen­ja­des del llum del sos­tre. O l’arren­cada de perxa xinesa i el comiat amb la balança. Però hi ha altres ele­ments que patei­xen i que són sobrers (com les maces, per exem­ple). No s’entén com una com­pa­nyia tant àmplia i amb tanta tra­jectòria des­a­pro­fita un número de teles (per exem­ple). Però més pel que no hi és (ja hi ha més ele­ments que sufi­ci­ents per defen­sar un espec­ta­cle) el que clama al cel és la des­pre­o­cu­pació en la dra­matúrgia: hi ha molt millor circ con­tem­po­rani. Aga­far-se a un tema (com el far west) és un recurs il·lus­tra­tiu però no n’hi ha prou amb això. Cal donar millor cada escena, equi­li­brar-la, jerar­quit­zar les inter­ven­ci­ons, i donar un mínim de coherència (amb tota la comi­ci­tat que es pugui o es vul­gui) a la situ­ació dramàtica dels per­so­nat­ges.

‘Els nens des­a­graïts’

aLlàtzer Gar­cia tanca la seva tri­lo­gia sobre la família com a des­ar­re­la­ment neces­sari dels fills per mar­xar de la casa dels pares. Aquesta és, segu­ra­ment, la més fosca de les tres. Poua endins a par­tir d’un fet històric (la presència d’una insòlita comu­ni­tat reli­gi­osa a Girona) i indaga sobre la fugida d’aquests fills des­a­graïts que, a ulls de la comu­ni­tat, són l’espe­rança en què Jesús hi con­fia, i ells neces­si­ten esca­par-se de tanta res­pon­sa­bi­li­tat. Amb una Teresa Valli­crosa com a mare supe­ri­ora (i àvia) inqui­e­tant, els altres tres actors, Muguet Franc, Gui­llem Motos i Ramon Pujol, doblen fent de pares durant la cons­ti­tució de la comu­ni­tat i de fills dues dècades més tard. La com­pa­nyia tracta amb un inu­sual tacte i res­pecte les cre­en­ces, les plan­teja de manera ambi­gua perquè mai cap per­so­natge no sigui inde­fen­sa­ble. Pot­ser són cre­en­ces equi­vo­ca­des i esbi­ai­xa­des però no qüesti­ona la seva bon­dat. Només algun detall fa sos­pi­tar, com les joies de la mare supe­ri­ora, davant de la neces­si­tat d’aban­do­nar-se per con­fiar en la pro­vidència. Que sem­pre arriba. En forma d’èxtasi, d’abraçada humana, de demanda d’ajuda silen­ci­ada o d’incendi que crema les arrels. Bon tre­ball que neces­sita ten­sar el pri­mer qua­dre per donar-li encara més força.