Eliminar la mesura

Aquest any el pro­grama del Grec ha evi­tat arra­co­nar la pro­gra­mació fami­liar cap al final com és habi­tual. És la seva manera de rei­vin­di­car la nor­ma­li­tat en uns espec­ta­cles que tenen molt pre­sent la cana­lla, però també els pares i els tiets. I que, per tant, van adreçats a tot tipus de públic. Han vol­gut eli­mi­nar el regle que impe­deix pas­sar els pares i els ger­mans grans a la sala de jocs dels cen­tres cul­tu­rals o dels parcs d’atrac­ci­ons. La cul­tura no vol conèixer ni límits ni mesura. Aquest és el repte. Efec­ti­va­ment, tant es pot dis­fru­tar sent filla com sent pare en pro­duc­ci­ons com ara Play (d’Ara­ca­la­danza, que tor­narà al Mer­cat de les Flors per Nadal), Lu (de Maduixa) i Estre­lla (de Marie de Jongh). És molt pro­ba­ble que els dos títols (com Pol­zet de Zum-Zum Tea­tre) es mul­ti­pli­quin en les car­te­lle­res dels fes­ti­vals i tea­tres muni­ci­pals el curs vinent. Par­len amb una veu que puguin enten­dre els menuts, però es diri­gei­xen a tots sense com­ple­xos, evi­tant l’espe­rit de reserva índia.

Ara­ca­la­danza s’alli­bera amb aquest Play, ben lúdic. Sense res­tric­ci­ons. Amb estímuls con­ti­nus i pica­des d’ullet nostàlgi­ques als pares, com el record del pri­mer joc de ten­nis a l’ordi­na­dor, evo­quen una boge­ria deli­rant, fan­ta­si­osa. La seva força es desen­vo­lupa irre­fre­na­ble quan es mouen lliu­res. Com quan van aga­far el que els va interes­sar de tres pin­tors: El Bosch (Pequeños paraísos, 2006), Magritte (Nubes, 2009) i Miró (Cons­te­la­ci­o­nes, 2013). Ara no es volen cenyir a res i van modu­lant la core­o­gra­fia a cops d’estímul, que alter­nen poètica i humor. La cana­lla dis­fruta i bota enri­o­lada. Els adults no poden sinó escla­tar amb el joc d’il·lusi­ons. Els gos­sos ballen. El sofà és un esce­nari de joc i bot. Els coi­xins són enor­mes. Les samar­re­tes de mides gegants són un joc màgic. Com en les peces per a fami­li­ars d’Àngels Mar­ga­rit (Back àbac, Fle­xelf o Ori­gami), el pen­sa­ment raci­o­nal es veu des­bor­dat per la ima­gi­nació.

La com­pa­nyia Maduixa tre­ba­lla el matís en una dansa ins­pi­rada en el pun­ti­llisme fan­tasiós de Yayoi Kusama. Han sig­nat Lù, una pro­ducció mini­ma­lista, pre­ci­osa, feta a foc molt lent i d’una fac­tura apa­rent­ment sen­zi­lla, amb una tec­no­lo­gia nota­ble. Com ja van fer amb Ras! (en què es van dei­xar con­ta­giar per Miró) , ara es dei­xen con­ta­giar pel pun­ti­llisme per des­criure una situ­ació menys onírica: el tre­ball infan­til. En rea­li­tat, és un tema que queda molt ama­gat. D’entrada pot sem­blar que esti­guin fent uns deu­res o un càstig repe­ti­tiu. Només una sirena avisa de l’inici i el final del torn: no hi ha amenaça ni por. Les dues intèrprets pre­sen­ten uns rols com­ple­men­ta­ris: la juga­nera i la res­pon­sa­ble.

Maduixa plan­teja una dansa molt sug­ge­ri­dora, amb un tre­ball de pro­jec­ci­ons molt ben sin­cro­nit­zat i màgic (sobre­tot el dar­rer qua­dre) que ense­nya la neces­si­tat del joc i del ball com a antídot con­tra l’abús labo­ral infan­til. A Lù, es con­trola molt més la dosi d’ener­gia i queda tot molt ben fixat en un tre­ball magnètic, molt equi­li­brat entre les dues pro­ta­go­nis­tes.

La com­pa­nyia Marie de Jongh manté la seva poètica intri­gant de les màsca­res. Pot­ser no atrapa tant com aquell Amour, però tras­pua ten­dresa i ofici. Ara l’espai es con­creta en el mis­teri d’un piano, que amaga sor­pre­ses. I amb unes cor­ti­nes que donen pro­fun­di­tat i que ser­vei­xen per ima­gi­nar les piles de par­ti­tu­res assa­ja­des per aquesta pia­nista precoç. La rigi­desa de la màscara de la mare evoca un rígid con­trol a la filla. En canvi, els movi­ments més rodons del pare evo­quen les ganes de joc, de sor­tir del con­trol i poder dis­fru­tar de la vida. La nena aprèn, creix i tri­omfa. Ho fa als ulls dels espec­ta­dors, que s’aca­ben con­ver­tint en l’audi­tori on l’estre­lla tri­omfa i rep els càlids aplau­di­ments. De la mateixa manera que l’espai és molt més sim­ple, també ho és la història, en la qual falta un gir final ines­pe­rat, una sor­presa que redi­meixi, que posi fi a la mesura cas­tra­dora i pre­vi­si­ble.