El balcó

La Quima és una fanàtica del millor mitjà de comu­ni­cació que mai s’ha inven­tat: el balcó. Ara, per exem­ple, s’aboca al de casa seva, tra­ient mig cos i pro­jec­tant les cor­des vocals sobre l’Octavi, el seu marit, en el moment precís en què l’home posa un peu al car­rer:

–Ni t’hi acos­tis! Ni ho toquis!

Embo­tit en un pas­sa­mun­ta­nyes i amb una mas­ca­reta de doble fil­tre en forma de morrió, l’home sobre qui ha plo­gut l’ordre impe­ra­tiva quasi enso­pega en sen­tir el crit des de les altu­res. Gira el cap, en una torsió impos­si­ble de coll que mig el des­llo­riga i amb una veu doble­ment enclaus­trada, amb doble sor­dina, deixa anar:

–Kbèe bbbus (Què vols?, sem­bla que se li entén).

–Que et dic que pugis ara mateix! Reti­rada! –brama ella, i ho sent l’Octavi i tot el barri.

En el temps de recu­lar sobre les seves pas­ses i enfi­lar esca­les amunt fins a l’àtic –aquests dies que qual­se­vol superfície de la ciu­tat és sos­pi­tosa d’estar infes­tada del virus tan invi­si­ble com mortífer, és millor fugir de l’ascen­sor–, l’Octavi té temps de posar-se molt nerviós recor­dant la imatge de la Quima abo­cada al balcó i sub­jec­tant-se sense guants que la pro­te­gei­xin a la barana. Déu meu, i si la barana està infec­tada? I si no ha pen­sat a ren­tar-se les mans així que ha aban­do­nat la ter­rassa? I si s’ha tocat la cara? O s’ha fre­gat els ulls? I si la trobo morta i esti­rada al men­ja­dor? Però què li ha pas­sat, a aquesta dona? Ja no puc ni anar a com­prar el diari?

–No i no! S’ha aca­bat com­prar el diari, Octavi! El paper és una font infec­tiva de pri­mer ordre!

La Quima ha rebut el seu marit al rebe­dor de casa. Sense dei­xar-li temps per treure’s l’arma­dura facial que li dona aspecte d’assal­ta­pi­sos, li ha plan­tat davant els ulls una piu­lada d’un supo­sat espe­ci­a­lista en trans­mis­si­ons infec­ci­o­ses i uns quants enllaços, tots de dia­ris digi­tals, on s’asse­gura que la premsa con­ven­ci­o­nal, la de sem­pre, la de paper, pot ser font de trans­missió del virus.

–Ves a saber tu qui ho mani­pula abans d’arri­bar al quiosc. Les rota­ti­ves deuen ser llocs molt bruts. I qui ho toca abans que tu l’aga­fis? Buf, quina por!

–I com ens man­tin­drem infor­mats?

–Mira si en tens, de dia­ris digi­tals, tants com vul­guis i tots gratuïts, sense neces­si­tat de tre­pit­jar el car­rer! Sa i estalvi, mai millor dit! –la Quima impro­visa una classe acce­le­rada de premsa digi­tal i, gràcies a les ense­nyan­ces rebu­des, el seu home passa uns dies dis­tret amb la pan­ta­lleta i el món de la infor­mació vir­tual. Però res és per sem­pre en aquesta vida i final­ment a l’àtic amb balcó les coses es pre­ci­pi­ten.

Nyec, nyec, nyec, nyec...

Enso­pe­gant pel pas­sadís amb les lle­ga­nyes que li pen­gen dels ulls, empesa per la mala llet d’haver tren­cat un somni dolcíssim, enfun­dada en la bata rosa i amb les saba­ti­lles equi­vo­ca­des de peu, la Quima explota quan entra al men­ja­dor i hi des­co­breix l’Octavi entre­gat a una màquina que hi ha damunt la taula de la qual surt una maneta que fa gira­vol­tar incan­sa­ble­ment.

–Què fas amb el ciclos­til de l’avi Qui­met! Que t’has tor­nat boig? Que no veus l’hora que és? I la taula! Déu meu, la taula me la rat­llaràs tota! Octavi! Atura’t!

L’Octavi no s’hi torna, tam­poc s’immuta. Acaba la feina, recull el plec de papers que escup la màquina mul­ti­co­pista, en fa una pila i n’allarga un a la dona.

–Té lle­geix –li diu.

“Ben­vol­gut lec­tor, en aquest món cap­gi­rat on estem vivint, fa quinze dies que va morir l’últim diari de paper després que tanqués l’últim quiosc. Ahir va tan­car l’últim digi­tal. No hi ha publi­ci­tat perquè no hi ha res per anun­ciar i les subs­crip­ci­ons no donen per man­te­nir les redac­ci­ons. Ens queda Twit­ter, direu, però a qui no li ha fet mai mal la panxa seguint per les xar­xes el remei d’un fals metge? Pro­poso tor­nar als papers. Aquest que teniu vol ser l’ori­gen d’un nou diari, fet entre tots els que tin­gueu una cosa impor­tant i veraç a dir. Veraç, sobre­tot veraç, el paper és i ha de ser vera­ci­tat i la sig­na­tura impresa el com­promís d’aquells que hi escri­uen. Poseu-vos en con­tacte amb mi a l’adreça que adjunto, posem-nos d’acord i orga­nit­zem-nos.”

La dona repassa el paper dues vega­des, mira l’Octavi i fent un mig som­riure assen­teix.

–Així m’agrada, Quima, farem un gran diari, ja ho veuràs. Només tinc un dubte, sense quios­cos i sense poder sor­tir al car­rer, com el dis­tri­bui­rem?

La Quima torna a som­riure, aquesta vegada d’ore­lla a ore­lla.

–Deixa’m a mi...

La dona s’abriga tan bé com pot amb la bata per no pas­sar fred i obre la porta del balcó. Ja a l’exte­rior s’aboca a la barana gua­nyant espai al buit i llença els papers als qua­tre vents, donant-los impuls allar­gant el gest tant com el braç se li allarga. Fa una mica de vent, i la força de l’aire trans­porta els fulls amb un vol graciós fins a anar-se a posar, ara un, ara l’altre, als diver­sos bal­cons del barri, i allí s’hi que­da­ran fins que es faci clar. L’Octavi s’ho mira i exclama ple de satis­facció:

–Quan els veïns s’aixe­quin, tin­dran la bona nova, impresa, i sense sor­tir de casa. Ara només ens falta un nom...

–Això és el més fàcil, home: El Balcó.