Jocs d'estiu

Segon llarg­me­tratge de Maren Ade, cap­da­van­tera de la deno­mi­nada Escola de Berlín, Entre noso­tros no arriba man­cada ni de pres­tigi ni de referències. Entre aques­tes dar­re­res la mateixa direc­tora cita Secrets d'un matri­moni, de Berg­man, i La noche, d'Anto­ni­oni, a les quals es podria afe­gir Viatge a Itàlia, de Ros­se­llini, des del moment que es tracta d'una pare­lla en crisi obser­vada com per micros­copi en temps de vacan­ces, en aquest cas a Sar­de­nya. ¿Ade és digna suc­ces­sora dels seus mes­tres, con­fes­sats o no? Per­me­teu-me que sigui sin­cer, i que faci el paper de dis­si­dent, per dir-vos que Entre noso­tros només ens ense­nya una cosa: els dife­rents trucs a què pot recórrer un cine­asta per tal de forçar el seu dis­curs cap on vol que vagi, fins a menys­prear tant la lli­ber­tat dels seus per­so­nat­ges com la de la seva pròpia posada en escena.

Entre noso­tros vol ser a tot preu l'explo­ració d'una pare­lla actual, el seu infan­ti­lisme i la seva imma­du­resa. Però Ade cau en dos errors que deva­luen la pro­posta. En pri­mer lloc, no sap retra­tar el pai­satge ni l'entorn, de manera que podria ser tant Sar­de­nya com la Costa Brava, i això reper­cu­teix en el trac­ta­ment dels per­so­nat­ges, cap als quals no es demos­tra cap pie­tat ni com­prensió, com si fos­sin tite­lles. Després, incapaç d'esprémer tot el suc als dos pro­ta­go­nis­tes i la seva relació, es treu de la màniga uns secun­da­ris d'ope­reta, vis­tos de manera gro­tesca, que actuen com a con­tra­punt massa didàctic dels pro­ta­go­nis­tes. El resul­tat és un film apa­rent­ment sobri i des­pu­llat, però en rea­li­tat ple de tics i d'arti­fi­cis, fins i tot de cops d'efecte, que dis­fres­sen la manca d'idees d'una direc­tora
enfron­tada a un mate­rial que la depassa.