Crònica
L’ocàs de l’artista
Hi ha una mort del cigne, la peça de ballet clàssic, que Sol Picó (Alcoi, 1967) balla entre plomes blanques en el seu últim espectacle, Malditas plumas , en el qual, a propòsit d’una revisió del món de la vedet de les llums i ombres del Paral·lel, reflexiona, d’una manera molt personal, sobre el propi cos, el concepte del xou i el fet de fer-se gran dalt d’un escenari.
La ballarina i coreògrafa Sol Picó va poder estrenar finalment Malditas plumas dimarts al festival Temporada Alta , a El Canal de Salt, després d’haver caigut de la programació del TNC dos cops arran del confinament per la Covid. Sí que es va poder veure a Madrid als Teatros del Canal .
La Picó, i és que les vedets de cuixa i escot tenen aquest ego nominal com de cantant folklòrica melodramàtica, es calça les botes bucaneres per explicar-nos una història del NO-DO, de noies que volien sortir de la misèria gràcies a guanyar concursos de bellesa, disputes per coronar-se com la nova Scarlett O’Hara, i de sortir de la marginalitat i de l’anonimat de la noia del cos de ball a l’estrella del Paral·lel. Entre caixes i acompanyada a l’escenari pel músic Pere Jou, el cantant de Quart Primera, i per una Sol titella, repetirà i repetirà, com una nina articulada, com la gallina que galleja al corral, els passos per convertir-se en la vedet. I com a tal, trencarà la quarta paret, el que La Maña feia amb tanta naturalitat, dirigint-se amb picardia al públic. També ho farà la Picó. Moments de xampany, d’asseure’s a la falda dels senyors, d’acudits feministament incorrectes… tot això ara és demodé, decadent, però en aquell passat del NO-DO això era transgressió. La Picó se’n riu i n’incorpora la comicitat, com quan, del públic, en surt el seu cos de ball que l’alçarà com a Norma Duval al Folies Bergère. La Picó és gamberra i també sensible. I tendra quan confessa aquest ocàs vital. Es posarà les puntes i tot el plomall per recuperar, des de la nostàlgia, un món desaparegut com a preludi, sense drama, que tot té un final.
