Pura celebració de la música

Pot dis­cu­tir-se la idea que, quan s’ha imprès la lle­genda, cal seguir-la, però el cas és que tempta con­ti­nuar-la seguint en el cas d’aque­lla que suposa que Johan Sebas­tian Bach va com­pon­dre les Vari­a­ci­ons Gold­berg (títol afe­git poste­ri­or­ment fent referència al nom del que hau­ria estat el seu pri­mer intèrpret) per pal·liar les nits d’insomni del comte Key­ser­ling, ambai­xa­dor rus a Leip­zig, que hau­ria encar­re­gat la peça. No s’ha de supo­sar, encara menys pel gust de fer una broma fàcil, que van ser com­pos­tes per ador­mir l’oient, sinó per recon­for­tar-lo, assos­se­gar-lo, i afa­vo­rir-ne la tran­quil·litat del son poste­rior. Com ador­mir-se davant d’una música tan bella, a vega­des vibrant en l’acu­mu­lació de notes, con­ce­buda com una sèrie de vari­a­ci­ons, fins a arri­bar-ne a trenta, d’una ària en forma de sara­banda? El cas és que el Fes­ti­val de Música de Tor­ro­e­lla va triar aquesta obra cul­mi­nant de la música bar­roca per al con­cert d’inau­gu­ració de la seva 37a edició que va tenir lloc, diven­dres, a l’Espai Ter. Ho va fer a través de Ben­ja­min Alard (Rouen, 1983), que l’inter­preta al cla­vicèmbal i, per tant, apor­tant una sono­ri­tat a la peça que, si bé molts altres músics han uti­lit­zat i uti­lit­zen aquest ins­tru­ment d’època, pot­ser encara resulta estra­nya en el món con­tem­po­rani on les Vari­a­ci­ons Gold­berg s’han fet cèlebres a través del piano, tenint pre­sent sobre­tot els enre­gis­tra­ments (un a la joven­tut i l’altre a la madu­resa tan dife­rents pel que fa a la seva mateixa durada) de Glenn Gould.

Ben­ja­min Alard, que es va con­cen­trar durant una estona fins a acon­se­guir un silenci abso­lut i així expec­tant abans d’ata­car la peça, és un intèrpret aus­ter, però sense renun­ciar a una expressió sen­si­ble. A més, el seu vir­tu­o­sisme, que una obra com aquesta reque­reix, no es posa al ser­vei de l’exhi­bi­ci­o­nisme de la tècnica o del propi lluïment, sinó al de la música, que afronta amb humi­li­tat, però amb l’audàcia necessària. Les orna­men­ta­ci­ons, tan exi­gents i essen­ci­als a la peça, són exe­cu­ta­des amb deli­ca­desa i sobre­tot amb natu­ra­li­tat, sense arti­fi­cis. Les seves vari­a­ci­ons arri­ben netes. És així que, sense con­ces­si­ons a l’espec­ta­cu­la­ri­tat, el fes­ti­val de Tor­ro­e­lla ha apos­tat pel rigor en l’inici de la seva nova edició, a la qual desit­gem el millor. Una pura i joiosa cele­bració de la música. Els assis­tents vam poder sor­tir-ne recon­for­tats. Vaig dor­mir molt bé.