Un part massa llarg, una espera preciosa

Si Clàudia Cedó ha fet catarsi per la pèrdua de la seva cri­a­tura en la pre­ci­osa i redemp­tora Una gossa en un des­cam­pat, Rocío Molina va voler cons­truir un espec­ta­cle que evo­lu­cionés amb el seu embaràs. Si és que arri­bava. Per ara, ja està de qua­tre mesos i amb una feli­ci­tat molt espe­cial de poder con­ci­liar dos pri­o­ri­tats vitals que dema­nen com­por­ta­ments antagònics al seu cos. En aquest viatge, estre­nat al Fes­ti­val d’Avinyó fa uns dies (i que a Tem­po­rada Alta ja es va inves­ti­gar amb Sílvia Pérez Cruz sobre el desig, quan l’embaràs era un pro­jecte), Molina com­par­teix esce­nari amb la seva mare (Lola Cruz) i amb la can­tant, nova­ment. Cadascú explora en camps a des­co­brir. I quan hi ha algú que no intervé s’espera arrau­lida a terra, o al ven­tre de l’altra. L’espera és pre­ci­osa, pot­ser el pro­blema és que la volun­tat de donar pro­ta­go­nisme als altres músics fa que el part es faci massa llarg, inne­cessària­ment.

Sílvia Pérez Cruz és la que aborda més en el ball i en la inter­pre­tació amb Molina: a més de can­tar, cons­tru­eix una core­o­gra­fia cal­mada però intensa amb la dan­za­ora, Lola debuta a l’esce­nari(tot i haver assa­jat durant 10 anys de la joven­tut ballet i ser una ena­mo­rada del tango). Rocío és la que es mou menys del seu uni­vers. Però sí que ha adap­tat el seu baile. Alguns cops, recol­zada en un tam­bo­ret; altres, direc­ta­ment asse­guda. Rocío sí que arrenca a par­lar, a escriure en la seva agenda de mare i a expres­sar-ho amb una ten­dresa ben dife­rent del món enèrgic, dur, quasi esquerp però sem­pre magnètic del seu baile, com, per exem­ple, Caída del cielo. Ara,s’ha alli­be­rat final­ment. Volia ser mare i no dei­xar d’actuar i ha tro­bat aquesta fèrtil fórmula.

El resul­tat, de dues hores de durada, té una arren­cada i un final pre­ci­o­sos. Grito pelao és un cant a la vida com l’obra de Cedó, i tenen un recurs escènic final molt sem­blant (tot i viure situ­a­ci­ons antagòniques de l’embaràs).