Sembrem cultura!

Quan des del pre­si­dent de la potentíssima pro­duc­tora Focus, Daniel Martínez, fins a la nova direc­tora de Fira Tàrrega, Anna Giri­bet,  coin­ci­dei­xen en l’objec­tiu –defen­sar la cul­tura per fer una soci­e­tat amb més capa­ci­tat crítica–, vol dir que la demanda del sec­tor escènic es mou en la mateixa sin­to­nia. Fins i tot l’alcal­dessa de Girona, Marta Madre­nas, s’hi refe­ria en la pre­sen­tació del Tem­po­rada Alta, fa just una set­mana: la cul­tura, més enllà del gaudi del moment, també soci­a­litza i reforça comu­ni­tats. En aquest sen­tit, l’espai públic és el pri­mer punt de tro­bada, l’impres­cin­di­ble moment de reconèixer-se un mateix davant l’altre i d’empa­tit­zar, poste­ri­or­ment, amb les rea­li­tats des­co­ber­tes. Els car­rers han bullit de nou i s’ha ins­tituït el clam “cul a terra” en la majo­ria de pla­ces, poc abans que sonés el mis­satge “apa­gueu els mòbils” per mega­fo­nia. Tot i la incer­tesa del moment, cal abo­car-se a la cul­tura i sem­brar-la. La collita ja és pal­pa­ble.

Dues peces inter­na­ci­o­nals hi han des­ta­cat –per la seva insòlita posada en escena–. D’una banda, Mis­sion Roo­se­velt, l’aven­tura de dues hores damunt d’una cadira de rodes –hi ha qui té but­llo­fes de tant pren­dre embran­zida amb els aga­fa­dors de les rodes–; de l’altra, Gar­den party, una obra de to cubà amb unes inter­pre­ta­ci­ons desen­tra­nya­des sublims, uns per­so­nat­ges tan rics com patètics i un uni­vers molt pas­sat a base de sexe, armes i un toc de Sir anglès. El bosc de Sant Eloi, habi­tu­al­ment reser­vat a obres de caràcter íntim –com ara el tre­ball Hand to hand, de Roser López Espi­nosa, que manté la fisi­ca­li­tat però perd l’aire de Low­land, per exem­ple, i el ritme enco­ma­nadís de Before we fall–, ha donat cabuda a una peça que hau­ria escla­tat a la plaça de les Naci­ons. Ovvio, per cert –un joc d’equi­li­bris entre dos artis­tes i uns llis­tons de fusta–, va ser l’obra amb més con­cen­tració d’espec­ta­dors. No hi que­dava ni un racó per omplir! La seva dis­ci­plina, amb tanta pre­cisió, va atra­par l’espec­ta­dor sense neces­si­tat de crear cap dra­matúrgia, només el joc de fer que el com­pany cai­gui abans que un mateix, en aquest duel d’equi­li­bris impos­si­bles, a par­tir d’ele­ments prou quo­ti­di­ans, apa­rent­ment. En canvi, la pro­posta d’UpArte, Áureo, tenia una dra­matúrgia i un espai escènic pre­ten­si­o­sos que juga­ven en con­tra de la nota­ble espec­ta­cu­la­ri­tat de la peça.

 Aquesta Fira Tàrrega s’ha carac­te­rit­zat per les estre­nes, però també per la pre­sen­tació de tre­balls vis­tos recent­ment a Bar­ce­lona, d’un evi­dent com­promís social, com ara Suite TOC núm. 6, de Les Impu­xi­bles, i Así bai­lan las putas, dels Sixto Paz. També han mera­ve­llat, tot i pas­sar per Bar­ce­lona més aviat de pun­te­tes, Exca­li­bur i altres històries d’ani­mals­morts (premi Des­per­ta­LAB) i Ver­si­o­nes par­ci­a­les y erróneas de mi vida y mi glo­ria, estre­nada a la Pedrera. Gui­llem Albà s’ha endut el públic de l’Ate­neu amb Calma!, que ja s’havia vist a la Mos­tra d’Igua­lada –i que té estada a l’Off de la Villar­roel, d’aquí a uns mesos–. Els més pri­vi­le­gi­ats van aplau­dir La llista, de Quim Bigas, aquest cop amb la inter­venció de veïns de la Fono­llosa, un poble asso­ciat a la capi­tal de l’Urgell.

Eléctri­co28 –abo­nats a Tàrrega i sem­pre amb bons resul­tats– s’han atre­vit a ense­nyar el pri­mer tre­ball pen­sat per a cana­lla, en què els pares són els pri­mers que riuen. Un joc molt bèstia –amb per­so­nat­ges que evo­quen ani­mals domèstics i carnívors– que té un recurs ines­pe­rat: una veu que pro­du­eix totes les ono­ma­to­pe­ies de Full house. També va con­gre­gar una marea de gent la pro­posta còmica El gran final. Un tre­ball de clown amb uns excèntrics d’ofici que saben man­te­nir el públic atent, tot i que bona part de la funció la pas­sin per­se­guint-se i cla­vant-se pata­ca­des. L’escena final, pletòrica, té forma de ballesta gegant. Sur­re­a­lista.

En dansa, el ven­tall de pro­pos­tes ha estat amplíssim, des del cele­brat A vore fins al tre­ball de Miquel Bar­ce­lona, [kórps], amb ombres i con­tra­llums, una core­o­gra­fia enèrgica, un so gai­rebé de ritual i els corbs com a refe­rent –va ser a la mateixa plaça dels Àlbers que La Vero­nal va començar a des­pun­tar amb Los pájaros muer­tos, a par­tir de l’uni­vers de Picasso–. Junyi Sun ha fet doblet, perquè també actu­ava a Give me pro­tein, una peça de con­tacte i des­gast. Out of the blue, en canvi, ballava la des­a­pa­rició jeràrquica entre sexes.

I si par­lem de sem­brar cul­tura, L’Horta Tea­tre fa una lúdica sessió d’hor­ti­cul­tura per als més menuts: L’horta. Se’ls con­vida a plan­tar lla­vors i a des­co­brir els secrets que guar­den a la caseta del iaio. Amb un joc molt sim­ple, acon­se­guei­xen emo­ci­o­nar i sor­pren­dre amb un hort, com a mínim, biònic. Tàrrega és ter­ri­tori als mar­ges. L’any vinent farà qua­tre dècades que, en aquell camp erm, es va plan­tar Fira Tàrrega, gràcies a la visió de Come­di­ants i l’alcalde de l’època. A L’horta, diuen que les plan­tes es fan for­tes si se’ls xiu­xi­ueja que crei­xin tot just plan­tar-les. La feina de pagès és tots els dies de l’any.