Crítica
òpera
Que difícil és ser feliç
Després que els figurants, quiets com si estiguessin congelats en el temps fins que entra la música, adquireixin moviment, apareix un petit taüt. L’enterrament no és en primer terme i pot suposar-se que és així perquè no correspon amb el present de l’acció d’Il tabarro. El taüt transporta el fill, mort poc temps després de néixer, d’un matrimoni en crisi (Michele i Giorgetta) que viu en un vaixell de mercaderies amarrat en un moll del Sena a primers del segle XX. Fent visible a l’escenari l’enterrament, la posada en escena incideix en un fet dramàtic que ha esquinçat la parella: Michele, tan malenconiós com irritat, sent lluny la seva dona; Giorgetta, potser per fugir del dolor, es lliura secretament a la passió per Luigi, un carregador que treballa pel marit d’ella.
La mort sempre més es farà present en Il trittico, amb el qual, l’any 1918, Giacomo Puccini va reunir tres obres breus (l’esmentat drama verista Il tabarro, el melodrama Suor Angelica i l’òpera bufa Gianni Schicchi) amb la idea que es representessin juntes: no es fa gairebé mai, de manera que, com anuncia el Liceu , el muntatge que s’hi va estrenar diumenge (les funcions continuaran fins al 15 de desembre) té alguna cosa d’excepcional. Ho és, certament, però si és així és per la interpretació vocal en conjunt i de manera particular en el cas de dues grans sopranos amb qualitats diferents: Lise Davidsen i Ermonela Jaho; la direcció musical de la finesa Susanna Mälkki, que fa que l’orquestra sigui molt expressiva i transmeti amb precisió la diversitat estilística de les tres òperes, i un muntatge escènic concebut per Lotte de Beer (provinent de la Bayerische Staatsoper de Munic), reposat per Anna Ponces, que crea una unitat escenogràfica (amb una mena de túnel que simbolitza el trànsit de la vida cap a la mort) i a la vegada una diferència d’ambients per l’especificitat de cada òpera.
Encara que en circumstàncies i registres diversos, la mort, doncs, és el fil que uneix les tres peces. Però també hi ha la vida, amb les misèries, dolors, violències, secrets, mentides i insatisfaccions: “Que difícil és ser feliç”, exclama Giorgetta, interpretada per una pletòrica Lise Davidsen amb la seva potència vocal, que no li ofega la sensibilitat. Amb un altre taüt acaba Il tabarro, en què, per cert, Puccini s’autocita amb una referència a la mort de Mimi a La Bohème: Luigi (convincent Brandon Jovanovich) és el mort, assassinat per Michelle (un justament dramàtic Ambrogio Maestri abans de lluir-se com a còmic a Gianni Schicchi) en descobrir que és l’amant de Giorgetta. Sense interrupció, canviant l’atmosfera boirosa per una de diàfana, es dona pas Suor Angelica, interpretada només per dones. Datada l’acció al segle XVII, l’escenari és un convent, però encara que hi domini la blancor és un món fosc de repressió (no s’hi pot tenir desigs) on la protagonista purga per haver tingut un fill sense estar casada: expulsada de la seva família benestant, la Zia Principessa (impecable i implacable Daniela Barcellona) comunica a la neboda que el fill és mort. Aleshores comença un cant que encadena la tristesa, l’estasi (enverinant-se, espera trobar-se amb el fill) i la súplica (a la Verge perquè la salvi de la condemna als suïcides) i amb el qual Ermonela Jaho, en estat de gràcia, desplega la seva gran capacitat emotiva.
Si Puccini va inspirar-se en l’estructura de La Divina Comèdia, de manera que Il tabarro correspondria a l’infern i Suor Angelica al purgatori, és curiós que el paradís arribi amb una òpera sobre la cobdícia i l’engany. Gianni Schicchi suplanta un mort que ha desheretat la família llegant-ho tot a uns frares: dicta, però, el testament a favor seu.
En una opera còmica (l’única de Puccini) trepidant i maliciosa, només l’amor dignifica i, per un cop, i és recompensat: Ranuccio i Lauretta (Ruth Iniesta va afrontar amb finesa la cèlebre ària O mio babbino caro) sembla que sí que podran ser feliços.
