Capvespre de convidats

El Tem­po­rada Alta 2022 arriba als dar­rers azi­muts, i una de les últi­mes cites musi­cals va transcórrer el diu­menge 4 de desem­bre, a l’hora del cap­ves­pre, al Tea­tre Muni­ci­pal: era el con­cert d’una jove estre­lla ascen­dent, la can­tant i trom­bo­nista Rita Payés, que va entre­te­nir, fas­ci­nar i convèncer l’audiència hete­rogènia i inter­ge­ne­ra­ci­o­nal que omplia la sala.

Nas­cuda a Vilas­sar de Mar, en una família de músics, va ser llençada pel mes­tre Joan Cha­morro, amb qui va publi­car dos dis­cos d’estàndards, seguint per tant les pet­ja­des d’Andrea Motis. Però aviat Rita va començar a diver­si­fi­car el seu reper­tori, incor­rent pel folk indie amb el seu com­pany Pol Bat­lle, i gra­vant amb la mare, Eli­sa­beth Roma, un parell d’àlbums que viat­gen per la cançó ibe­ro­a­me­ri­cana, amb certa pre­di­lecció pel Bra­sil del xori­nyo i la bossa nova. Aquesta ver­sa­ti­li­tat es va reflec­tir en el con­cert, en què l’artista mares­menca, a part de des­fi­lar per dife­rents gèneres i idi­o­mes (català, cas­tellà, por­tuguès i anglès), va cri­dar a l’esce­nari diver­sos con­vi­dats, arri­bant a ser-hi un total de 10 músics, tots excel·lents, emmar­cats per cinc curi­o­sos monòlits que des­pre­nien colors. Ori­gi­nal­ment, sonava un combo de jazz, al qual es va ajun­tar un quar­tet de cor­des, més tard el germà Eudald a la trom­peta, i el mateix Pol Bat­lle, apor­tant amb la seva Tele­cas­ter un con­tra­punt psi­codèlic a la sere­nor dels arpe­gis imma­cu­lats de la gui­tarra de la mare, Eli­sa­beth.

L’ali­ne­ació començava a l’altre cos­tat de l’Atlàntic, amb El Mara­bino, una adap­tació del veneçolà Anto­nio Lauro, i cre­ua­ria l’Amazònia per tro­bar les sam­bes de João Gil­berto i Car­tola. Poste­ri­or­ment, cir­cu­la­ria pels millors moments del disc Como la piel (2021), com ara Loca Mente, tema que recorda Lhasa de Sela. Va haver-hi una seqüència inti­mista amb veus i gui­tar­res, amb la llum dibui­xant uns cons arbo­ris sobre els músics, que van lliu­rar bones entre­gues, com La man­zana del mala­gueny Gabriel Hernández, i encara una mica de jam afla­men­cada al ritme de Cari­cias / esta montaña de enfrente. Rita con­cen­trava les aten­ci­ons, alter­nant entre la veu i el trombó, i comu­ni­cant-se amb natu­ra­li­tat, tot i alguns moments de comi­ci­tat invo­luntària. Va pre­sen­tar els músics, que van rebre una majúscula ovació, i va fer core­jar a la pla­tea Quién lo diría, on es nota la ine­lu­di­ble influència de Sílvia Pérez Cruz. Va con­cloure el bis amb Nunca vas a com­pren­der, himne agre­dolç al desa­mor, però ningú es va enga­nyar: el públic entén i gau­deix el do de la seva música i així espe­rem que torni aviat, amb tots els seus con­vi­dats.