“Els atacs de censura contra l’art són ridículs a tot arreu”

Estem rebent un munt de gent i alguns dies hem de pen­jar el car­tell d’afo­ra­ment com­plet i tot. La cosa està fun­ci­o­nant molt bé en el doble aspecte. Pri­mer, hem tin­gut un gran ressò en els mit­jans de comu­ni­cació. Al press clip­ping hi sur­ten idi­o­mes i països d’arreu. Ha sigut notícia a tot el món. I segon, sí, no ens podíem espe­rar que tan aviat tindríem tantíssim públic. Allò que diuen que a vega­des és una car­rera de fons..., doncs la sor­presa per a nosal­tres ha estat aquesta ràpida reper­cussió en la gent d’aquí, de Bar­ce­lona, i en visi­tants de fora.

La gent queda impac­tada, sobre­tot perquè no es podien ima­gi­nar que aques­tes obres hagues­sin estat cen­su­ra­des. També els sobta la quan­ti­tat i la diver­si­tat de casos. La rea­li­tat és que hi ha cen­sura a tot el món, per motius reli­gi­o­sos, polítics, sexu­als, però de molta altra mena, i sobre obres que tenen un alt valor cul­tu­ral.

No hem tin­gut cap pro­blema amb ningú. La meva teo­ria és que una cosa és veure aques­tes obres indi­vi­du­al­ment i l’altra en con­junt, ja que pot­ser n’hi ha una que t’ofèn però la del cos­tat no, i això et fa refle­xi­o­nar si algú a qui sí que l’ofèn té dret a dema­nar que no es vegi i si tu tens dret a dema­nar que no es vegi la que a tu t’ofèn. Vull dir que les obres s’aca­ben com­pen­sant les unes amb les altres i el nivell de tolerància de la gent quan acaba la visita és més alt, perquè s’ado­nen –crec jo, tot i que pot­ser soc massa benin­ten­ci­o­nat– que ningú pot fixar el cànon del que és accep­ta­ble. Al catàleg hi ha un jutge que diu que el que per a uns és obscè per a altres és lírica.

No. Fa de mal dir perquè pot­ser dones idees a algú... Però jo crec que no pas­sarà res. Perquè, com t’he dit, una cosa és que vagis a un museu i sense espe­rar-ho et topis amb una obra amb aquest tipus de con­tin­gut dur, i l’altra, venir aquí, on la gent ja sap el que s’hi tro­barà.

Ara es faria el ridícul si passés. Que, si t’he de ser sin­cer, jo tots els atacs de cen­sura con­tra l’art els trobo bas­tant ridículs. Els de tot arreu ho són. Bé, no dic que no pugui tor­nar a pas­sar ara i aquí, però, insis­teixo, no n’expo­sem una de sola, d’obra con­tro­ver­tida, i ningú pot dir: “Només es fiquen amb aquests.” No, ens fiquem amb tot­hom.

Jo les obres les he com­prat una a una. He vol­gut conèixer-les i saber què els ha pas­sat. M’ha fet feliç poder-les tenir perquè les bus­cava. O tro­bava les que m’interes­sa­ven. Aquesta és la meva relació amb les peces. N’hi deu haver que agra­den més o menys a la gent, però per mi són obres que han estat injus­ta­ment acu­sa­des, agre­di­des..., el que sigui, i que aquí els donem un espai perquè es puguin veure. Vaig ser peri­o­dista molt actiu durant molts anys, des d’abans de la mort de Franco. En aque­lla època, la lli­ber­tat d’expressió era una cosa que els peri­o­dis­tes teníem molt arre­lada. Fèiem mani­fes­ta­ci­ons, cada dia escri­vies i cor­ries el perill que et vingués un jutge del TOP (Tri­bu­nal d’Ordre Públic) a dir-te no sé què... Jo mateix vaig haver d’anar a decla­rar davant de la Guàrdia Civil perquè vaig publi­car un arti­cle sobre un tinent coro­nel. Al cap­da­vall sem­pre estàvem inten­tant eixam­plar els límits de la lli­ber­tat d’expressió. No pot ser que lluitéssim per això l’any 1975 i que després tole­rem que pas­sin deter­mi­na­des coses. L’artista deci­deix com fa la seva obra i quins són els seus límits, i punt final. A tu aque­lla obra et pot aca­bar dient molt o pot no dir-te res, però el que no pots dema­nar és que no s’ense­nyi a ningú més que a tu, que ja l’has vist.

No, avui segu­ra­ment no hi ha la mateixa mobi­lit­zació que va pro­vo­car la cen­sura de La Torna d’Els Joglars quan ja estàvem en una supo­sada democràcia. Jo crec que ara la soci­e­tat té una espècie de relació d’amor i odi amb la lli­ber­tat d’expressió. Tot­hom et dirà que està a favor de la lli­ber­tat d’expressió, però quan es pro­du­eix un cas de cen­sura es ten­deix a fer una ava­lu­ació de l’obra: “Home, és clar, pot­ser s’han pas­sat.” I al final la polèmica dura qua­tre dies i pro­cura tapar-se. Aquesta és la raó per la qual el Museu de l’Art Pro­hi­bit és únic al món, perquè a ningú li ha interes­sat mai col·lec­ci­o­nar obres cen­su­ra­des. Perquè, sí, pro­cla­mem clara­ment que estem a favor de la lli­ber­tat d’expressió i en con­tra de la cen­sura, però després en cada cas con­cret cadascú té la seva opinió i surt allò de “Jo, amb aquesta obra tan des­a­gra­da­ble, tan explícita sexu­al­ment..., no vull que m’hi bar­re­gin”. Però és que quan par­lem de la lli­ber­tat d’expressió estem par­lant fins i tot de la lli­ber­tat d’ofen­dre, tal com diu Sal­man Rush­die.

Només hi va haver un artista que en senyal de pro­testa es va empor­tar les seves peces, el català Pere Llo­bera. Va ser l’únic que va tenir la dig­ni­tat de dir: “Escolta, jo aquí no m’hi quedo.” Els altres fins i tot es van empre­nyar perquè ho van veure com una ingerència en el negoci que fan durant aquells qua­tre dies. “És que només es parla d’aquesta obra”, deien, moles­tos. Es van enfa­dar amb mi fins i tot per haver-la com­prat. Això també els passa als artis­tes, que fan una obra que sense que ho pogues­sin pre­veure pro­voca escàndol, se l’empor­ten i s’ado­nen que cada vegada que la tor­nen a ense­nyar totes les seves altres obres es con­ver­tei­xen en invi­si­bles. Total, que la desen a l’estudi i pro­cu­ren obli­dar-se’n. D’aques­tes n’he com­prat unes quan­tes. “Per­fecte, endú-te-la. Me l’estimo molt però no la puc treure: si l’exposo, ja sé que l’endemà tota la premsa només par­larà d’això”, em va con­fes­sar la Ines Dou­jak, l’autora de l’escul­tura del rei emèrit.

No, segu­ra­ment no. No, no, no... El que més pre­o­cupa a Espa­nya és la uni­tat d’Espa­nya.

No. A les xar­xes em van dir de tot, però les xar­xes no són la vida, que és el que molta gent con­fon. T’insul­ten vint i sem­bla que t’hagi insul­tat mitja Espa­nya. La gent que em coneix accepta com penso i com soc. I saben que tam­poc ho vaig fer expres­sa­ment. Jo vaig com­prar l’obra abans que la cen­su­res­sin!

Tot ho he fet per inten­tar com­pen­sar el segrest de les obres del Museu de Lleida que es van empor­tar a Sixena. Sé el sen­ti­ment ter­ri­ble que va sen­tir la gent de Lleida, i poc després de l’1 d’octu­bre, que a Lleida també va ser molt dramàtic. Que de sobte, apro­fi­tant el 155, entrés la Guàrdia Civil al museu, talles­sin els car­rers amb un dis­po­si­tiu pràcti­ca­ment de guerra, va pro­vo­car que la gent se sentís molt agre­dida. Per a la ciu­tat de Lleida va ser molt dolorós. M’ha que­dat gra­vada, quan van mar­xar els fur­gons car­re­gats amb les obres, una veu enmig del silenci sepul­cral als car­rers: “Poca­ver­go­nyes!” Se’m posa la pell de gallina. Total que amb l’equip del museu vam pen­sar què podíem fer per donar-li un impuls. Vaig com­prar una obra pro­ce­dent d’una església de la Franja, per la qual Aragó no tenia cap interès, i la vaig dipo­si­tar al Museu de Lleida.

No tinc cap bar­rera men­tal. L’únic límit és que l’obra no tin­gui un preu pro­hi­bi­tiu i que esti­gui dis­po­ni­ble. N’hi ha mol­tes que no ho estan, perquè els artis­tes o els seus pro­pi­e­ta­ris no les volen ven­dre. A mi m’hau­ria encan­tat com­prar, i ho vaig inten­tar, el famós plàtan de Mau­ri­cio Cat­te­lan que un dia un estu­di­ant coreà es va crus­pir, i per tant és un acte de cen­sura. Només n’hi ha tres i cap dels tres està a la venda.

Més els gale­ris­tes. Inclús hi ha gale­ris­tes que me n’han rega­lat. El Car­les Taché em va rega­lar una obra del Jordi Benito, una àguila reial dis­se­cada que en una fira d’Arco la Guàrdia Civil es va empor­tar per ordre de l’Icona. Miquel Bar­celó també ens ha cedit una obra [un car­tell que va dis­se­nyar per a Roland Gar­ros i que els orga­nit­za­dors del tor­neig li van rebut­jar]. “És per­fecte per al teu museu!”, em va dir. I, uns dies abans que obríssim el museu, el Jordi Cui­xart ens va cedir la ceràmica que va fer a la presó con­jun­ta­ment amb Ai Weiwei. Algun dia l’ense­nya­rem.

No, l’última és de Paul McCarthy. Li van encar­re­gar un arbre de Nadal per a la plaça Vendôme de París. Va triar un objecte infla­ble verd enorme de for­mes sexu­als. L’hi van pun­xar. He com­prat una obra seva de natu­ra­lesa simi­lar però més petita.

No totes, però a mi hi ha obres de la meva col·lecció que m’entu­si­as­men. Silence rouge et blue [una ins­tal·lació de 30 cati­fes de pregària islàmica i de 30 parells de saba­tes d’agu­lla], de Zou­likha Bouab­de­llah, em sem­bla mera­ve­llosa, i és de fet la pri­mera que vaig com­prar amb la consciència que con­ti­nu­a­ria bus­cant més obres cen­su­ra­des. Algu­nes amb un gran valor artístic i altres menys. Però és que el que importa, de totes, és que tenen una història molt potent al dar­rere.

Els pre­sos de Guantánamo serien pos­si­ble­ment el cas més clar: segu­ra­ment mai seran en cap museu del món, només en el d’aquí. I aquí estan al cos­tat de Goya i d’Andy War­hol. Però, és clar, la seva història és tan forta que com­mou.

Jo en l’auto­cen­sura no hi crec tant. L’auto­cen­sura en rea­li­tat és una cen­sura. L’artista no s’auto­cen­sura, es veu obli­gat a no fer una obra, a treure-la de l’expo­sició... perquè algú l’està pres­si­o­nant. L’obra de Zou­likha Bouab­de­llah diuen alguns que és auto­cen­sura, perquè és veri­tat que ella la va reti­rar quan les auto­ri­tats de Clichy, per les pres­si­ons de la comu­ni­tat musul­mana, li ho van dema­nar. Però si tu par­les amb la Zou­likha et dirà que es va sen­tir cen­su­rada, i punt. Els artis­tes només s’auto­cen­su­ren quan creen i deci­dei­xen “fins aquí arribo però fins aquí no”.

Fa uns dies m’escri­via un gale­rista, català, per dir-me que se n’anava a la fira de Xan­gai i que les auto­ri­tats xine­ses li havien enviat la llista d’obres que no podia expo­sar. I això es veu que passa nor­mal­ment. És clar que m’interessa per a la col·lecció aquest tipus de cen­sura que no arriba a fer-se pública. Però quanta d’aquesta queda en una con­versa pri­vada?

M’agra­da­ria molt tenir una obra de la Marina Abra­mo­vic.