“Pau Casals no es creuria el retrocés actual com a societat”

Sí, tot i que hi ha dies en què ni tan sols veig el mar, que està just a tocar. Però real­ment és un lloc impres­si­o­nant, és com un oasi de pau. Molta gent quan entra a visi­tar-lo té la sen­sació que està en un lloc dife­rent. És com un oasi enmig del bati­bull.

Exacte. Crec que això es nota per l’espai i per l’espe­rit de la casa. Molta gent ens feli­cita per la visita però a més ens diuen: ‘Quin plaer, quin luxe, quin espai’... Diuen que els trans­met molta pau. També hi té a veure que la poden visi­tar tran­quil·lament sense aglo­me­ra­ci­ons, i la qua­li­tat de l’experiència és molt impor­tant. A Bar­ce­lona patei­xen aglo­me­ra­ci­ons de turis­tes, i amb prou fei­nes tenen espai vital per pas­se­jar i visi­tar. Aquest no és el nos­tre model. Pre­fe­reixo tenir menys visi­tants.

Uns 30.000 visi­tants. Cada dia tenim molta gent, però inten­tem que sigui una visita de qua­li­tat, espa­iant els grups amb marge de temps perquè no entrin tots alhora i perquè puguin gau­dir de l’espai, de les obres d’art i de la col·lecció amb tran­quil·litat.

A par­tir de 1997, després de vuit mesos que vaig estar a la Vil·la Casals fent l’inven­tari del fons patri­mo­nial, vaig pas­sar dos anys a l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya fent inven­tari del fons docu­men­tal (l’arxiu per­so­nal de Casals el tenim dipo­si­tat a l’Arxiu Naci­o­nal). I el ter­cer any, per temes per­so­nals, em va sor­tir la pos­si­bi­li­tat d’anar-me’n un any als Estats Units, i per sort vaig anar a Was­hing­ton, la mateixa ciu­tat on vivia la viuda de Casals. I, sense pre­me­di­tar-ho ni pla­ni­fi­car-ho, vaig poder fer l’inven­tari de tot el fons de Casals cor­res­po­nent als anys que va pas­sar a Puerto Rico des de l’any 57 fins que va morir. Va ser una opor­tu­ni­tat vital i per­so­nal molt enri­qui­dora. Molts dies tre­ballàvem de forma con­junta amb la Marta Casals.

Que era molt exi­gent en l’aspecte musi­cal però molt afa­ble i natu­ral. Era una per­sona molt humil i pla­nera. Ella sem­pre deia que tot­hom s’ena­mo­rava d’ell. Quan li han pre­gun­tat algun cop per què es va casar amb Casals, diu que no podia ser d’una altra manera, perquè ell trans­me­tia una sen­sació d’home savi.

Total­ment! Ens hi tro­bem en el dia a dia aquí, al museu. Pre­ci­sa­ment m’agrada la meva feina en aquest museu perquè expli­quem d’una forma molt més com­plexa, i molt polièdrica, qui va ser Pau Casals. Cal sor­tir dels tòpics que tot­hom coneix i apro­fun­dir en un músic que va ser extra­or­di­nari, però no només com a intèrpret, un dels millors del segle XX, que és com se’l coneix més; també com un gran direc­tor d’orques­tra, i un gran mes­tre, un gran com­po­si­tor. Molts grans músics i direc­tors, com Wil­helm Furtwängler, Yehudi Menu­hin o Eugene Ormandy admi­ra­ven Casals. I també s’ha de des­ta­car el seu com­promís històric. Va tenir una vida llarga, molt plena i com­pro­mesa, i la gent només en coneix una petita part.

Exacte. Des del seu debut inter­na­ci­o­nal a París el 1899, i fins al 1914, la car­rera d’aquells pri­mers anys va ser extra­or­dinària, amb més de 250 con­certs a l’any. Va fer una for­tuna i quan va mar­xar a l’exili tenia una capa­ci­tat econòmica impor­tant. I el que sorprèn de Casals és el com­promís que va tenir amb els exi­li­ats. Creia que en aquell moment hi havia coses més impor­tants que la música, i que per això no podia ofe­rir con­certs públics com si no estigués pas­sant res; que s’havia de cen­trar a aju­dar els exi­li­ats.

Esta­ria des­es­pe­rat, com ja ho va estar. Esta­ria indig­nat i, evi­dent­ment, crec que pren­dria part i pro­tes­ta­ria i es posa­ria al cos­tat de la lli­ber­tat i de la democràcia i a favor de la pau, com va fer al llarg de la seva vida. Hi ha pocs artis­tes com ell tan com­pro­me­sos i que en un moment deter­mi­nat no han anat a tocar a la Rússia soviètica, ni a l’Ale­ma­nya nazi, ni a l’Espa­nya de Franco i no han anat a tocar als països ali­ats després de la Segona Guerra Mun­dial. Recor­dem que quan es va aca­bar la Segona Guerra Mun­dial el van con­vi­dar a tocar a Angla­terra. L’espe­ra­ven amb els braços oberts, i quan ell va veure l’acti­tud que tenien els països ali­ats envers el règim de Franco, va dir que no podia anar-hi a tocar com si res estigués pas­sant. Crec que ara mateix també tin­dria aquesta acti­tud. Ell sem­pre deia una frase que m’agrada molt, que és que “el músic ha de sor­tir de la seva torre d’Ivori”, en el sen­tit que el músic, l’artista en gene­ral, no pot que­dar a part del que està pas­sant al seu vol­tant. I el poder que li dona la música o l’art s’ha de fer ser­vir per pro­tes­tar. Això és el que va fer durant tota la seva vida, i ara mateix també ho faria. N’estic con­vençudíssima.

És difícil res­pon­dre, però puc dir que Casals era pro­fun­da­ment català, s’esti­mava Cata­lu­nya i sem­pre deia que Cata­lu­nya és la terra on va néixer i l’esti­mava com una mare. Crec que no podem anar més enllà i dir si esta­ria a favor d’uns o dels altres. Casals estava a favor de la con­vivència, de la lli­ber­tat i de la democràcia, i això és el que va defen­sar tota la vida.

Sí, per a nosal­tres és molt impor­tant. A més, érem l’únic museu de Cata­lu­nya i d’Espa­nya nomi­nat. Ens vam poder pre­sen­tar perquè ara fa dos anys vam inau­gu­rar tota una nova muse­o­gra­fia. Estem molt con­tents perquè només el fet d’anar a la final ens dona una visi­bi­li­tat que d’altra manera no tindríem.

Sí, ja fa molts anys que vam fer un estudi de dife­rents museus euro­peus dedi­cats a per­so­nat­ges musi­cals i podem dir que és un dels millors, sobre­tot després d’aquesta remo­de­lació i posada al dia de la muse­o­gra­fia. A part de ser una casa museu, intenta donar també molta infor­mació actu­a­lit­zada amb audi­o­vi­su­als immer­sius, pro­duc­tes interac­tius, la música... Sem­pre busca l’equi­li­bri de la casa amb la tec­no­lo­gia. Perquè encara vius i res­pi­res l’espai i la tec­no­lo­gia no es menja l’espai.

Quan ens vam plan­te­jar què volíem expli­car, teníem molt clar que era com con­nectàvem el seu lle­gat amb l’actu­a­li­tat. L’aspecte més biogràfic ja el pot tro­bar a la xarxa, per això vam fer un pro­jecte més con­cep­tual. A la pri­mera part del museu expli­quem el músic amb les seves qua­tre grans face­tes: l’intèrpret, el direc­tor, el com­po­si­tor i el mes­tre. I la segona part es dedica al músic com­promès, la força del silenci. L’última part del museu és del lle­gat que ens ha dei­xat de pau, a favor de la democràcia i de la lli­ber­tat, i el seu lli­gam amb l’actu­a­li­tat. S’hi bar­reja la música d’El cant dels ocells, que és el seu emblema de cant a la pau, amb imat­ges reals de con­flic­tes, de guer­res. El museu no només ha d’expli­car la seva vida sinó que hi ha una reflexió sobre què estem fent com a soci­e­tat. Tot el que va llui­tar és con­tem­po­rani. Des­gra­ci­a­da­ment hi ha con­flic­tes sem­pre.

Si ara veiés com està el món no s’ho creu­ria. No s’ho creu­ria perquè ja li va tocar viure un període de la història molt con­vuls: Guerra Civil, Pri­mera i Segona Guerra Mun­dial... Per això el sen­ti­ment de pau que tenia era molt fort. Si veiés com estem i el retrocés que estem fent com a soci­e­tat pel que fa a la defensa dels valors democràtics no s’ho creu­ria.

Sí. Crec que les figu­res que ens ins­pi­ren, com Casals, et donen ener­gia per con­ti­nuar vivint, no defa­llir i per creure que encara hi ha fe en la huma­ni­tat. Estic con­vençuda que al món n’hi ha, de per­so­nes com ell, perquè si no, estaríem molt pit­jor.

És difícil, però per a mi la més emblemàtica és la cara­bas­seta, perquè és on va començar tot. La hi va rega­lar el seu pare quan ell era molt petit. És un ins­tru­ment fet d’una cara­bassa buida i una corda. I per mi és un símbol, aquest ele­ment humil que neix de la terra. És com la figura de Casals, una per­sona que neix al Ven­drell de finals del XIX, que ens podem ima­gi­nar com era, i acaba rebent la Meda­lla de la Pau de les Naci­ons Uni­des. És que això és molt gran. I no és en va, que arriba aquí, sinó per l’acti­tud que va tenir al llarg de la seva vida.

M’agra­da­ria que es con­vertís en un equi­pa­ment de referència, però no només per expli­car i per donar a conèixer la figura de Casals, sinó per trans­me­tre el lle­gat democràtic, de valors i de pau. M’agra­da­ria que el pro­jecte edu­ca­tiu es con­so­lidés i que tots els alum­nes de Cata­lu­nya ens pogues­sin visi­tar, però no per tenir molts visi­tants, sinó perquè apren­gues­sin i sabes­sin qui va ser aquest gran músic català, i per trans­me­tre a aquests alum­nes els seus valors, que crec que fan tanta falta avui dia. I com ell, que va posar la música al ser­vei dels seus ide­als, al museu hem de fer el mateix: hem de posar la música, que és el llen­guatge uni­ver­sal, al ser­vei de la trans­missió de conei­xe­ment i valors que ens fan tanta falta. També m’agra­da­ria comen­tar que tot el fons docu­men­tal el tenim dipo­si­tat a l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya, i que és un dels fons per­so­nals i històrics més impor­tants que es con­ser­ven, amb un fons de més de 50.000 car­tes.

El fons el tenim digi­ta­lit­zat, cata­lo­gat i està obert als inves­ti­ga­dors. És un fons extra­or­di­nari. Encara que­den mol­tes coses ama­ga­des en aquesta cor­res­pondència i hi ha mate­rial per a anys d’inves­ti­gació. Sobre el món de l’exili, català i espa­nyol; el món musi­cal, el món polític, amb noms com Tar­ra­de­llas, Ken­nedy o Tru­man, i d’intel·lec­tu­als del moment. És quasi la història del segle XX.