CRÒNICA
La natura sobreviu millor apartada
L’excursió performativa Paisatges compartits volia ser una conjunció amb la natura, però l’acaba dominant la veu dels artistes. De totes maneres, és una aventura i una experiència recomanable pel passeig pels camps de L’animal a l’esquena. Aquest projecte, que ha voltat per sis festivals europeus, fins completar el viatge a Celrà, amb el Temporada Alta (hi ha més sessions avui i el cap de setmana vinent), constata que la societat occidental ha construït una mena de làmina protectora a partir del llenguatge i la tecnologia per surar per sobre de les amenaces de la natura. El bosc, en realitat, sobreviu millor si l’home no hi transita, o si ho fa amb mètodes que són més respectuosos, sense tantes explotacions de porcs immenses (tan gran és la cabanya de porcs? “A Espanya, no ho sé. A Catalunya, hi ha més porcs que persones”, diu el Joan, el pagès que treballa els camps de l’entorn del centre de creació, “els camps del Pep i la Maria”). Mentre els ases miren curiosos la processó d’espectadors seguint una performance amb tractor en un camp sense llaurar. Graven amb la càmera el que la natura (i els artistes) en realitat demanen que experimentin amb el tacte i l’olor. Stefan Kaegi somriu veient l’impacte de cada acció en el públic, ja al capvespre. El mèrit és haver traslladat creadors escènics al camp, en una mena d’art natura escènic. Però, en realitat, dispositius com ara la proposta de Conde de Torrefiel i la de Chiara Bersani i Marco d’Agostin funcionarien pràcticament igual dins d’un teatre. Bersani i D’Agostin pengen un quadre d’una tempesta marina a la punta d’un descampat. Provoquen el contrast i conviden a traspassar el paisatge. Hi ha l’opció de quedar-se i observar o de caminar més enllà. El camí a l’espai s’accelera a partir de la imaginació. Begüm Erciyas i Daniel Kötter, en canvi, conviden a experimentar amb la sensació de volar amb unes ulleres de realitat virtual. Els peus desapareixen i el cos s’alça per sobre de l’hort de les oliveres. El mareig es completa amb la terrible realitat: els drons acaben tenint usos militars per controlar una mina d’or entre Armènia i l’Azerbaidjan. El que fa unes dècades era una comunitat de ciutadans dels dos països, avui és un poblat abandonat, diuen els militants artistes en un llibret que reboten les imatges retratades, des d’un satèl·lit.
Aquesta passejada de compartir la natura no aguanta prou bé la conversa artística. Sí que és cert que desubicar l’hàbitat d’artistes i, sobretot, de públic transforma la mirada: convida que hi hagi més receptivitat. Sense l’entorn habitual, amb un bosc accessible s’accedeix a una intensitat de comunió més gran. Però bona part dels treballs d’aquest projecte europeu (exceptuant el joc dels portuguesos Sofia Dias i Vítor Ruiz, en què es provava d’abraçar arbres, establir contacte entre els individus, cantar amb so gutural, jugar a enganyar el llenguatge...) constata que, avui, paisatge és també una paraula que s’ha civilitzat. Hi ha una altra lloable excepció amb la introducció constant de la música de vent de metall amb partitura d’Ari Benjamin Meyers. Serà perquè no arrossega el pes de la paraula que sap dialogar bé amb la sensació de sol aclaparador del migdia (tocant estirats a terra), amb el so amagat, juganer, envoltant el centenar de persones que han decidit fer una comunió amb els arbres i captant el so d’uns ocells en perill d’extinció. I sí, la partitura final en la posta de sol és la conjunció ideal.
Els de Conde de Torrefiel, a tall de tancament, ho deixen ben clar donant la veu a la natura (que identifiquen amb Déu o amb ciència). Aquest ésser dimiteix de voler corregir l’ànsia humana. Sap, i ho diu ben clar, que superarà l’extinció de la humanitat. Com ja deia l’agrupació Sr. Serrano a Katastrophe (i fa menys temps, a Extinció). Al final, l’home racional i inventor de llenguatge sap que les paraules construeixen frases. I que aquestes frases formen paisatges. Com en una conversa trivial es pot parlar de les papallones, o de psicoanàlisi, però el llenguatge aixeca murs i aquests defensen fronteres. Aquest Compartir paisatges és doncs, un oxímoron.
