Un autor ben proper membre d’un grup exclusiu

Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977) és doc­tor en llen­gua i lite­ra­tura fran­ce­ses per la Uni­ver­si­tat de Lilla i doc­tor en teo­ria de la lite­ra­tura i de l’art i lite­ra­tura com­pa­rada per la Uni­ver­si­tat de Gra­nada. Si aquests títols no fan prou pat­xoca, el seu currículum suma una acre­di­tació, que no és uni­ver­sitària, però que gai­rebé pun­tua més: és l’únic català mem­bre de l’Ouv­roir de Littérature Poten­ti­e­lle (Taller de Lite­ra­tura Poten­cial), cone­gut com Oulipo. Un grup francès d’expe­ri­men­tació literària creat el 1960 per l’escrip­tor Ray­mond Que­neau i el matemàtic François Le Lion­nais. En 64 anys d’existència, Oulipo només ha tin­gut 41 mem­bres –Martín és el 40è–, que, això sí, ho són de manera eterna perquè, un cop morts –més de la mei­tat de mem­bres ja no res­pi­ren–, encara se’ls con­si­dera mem­bres de ple dret.

Però Pablo Martín Sánchez està ben viu, amb veu radiofònica i aspecte de pro­fes­sor pul­cre i afa­ble que escampa som­riu­res tra­pe­lles, juga­ners, com per­toca als mem­bres de l’exclu­siu Oulipo, entre els quals es poden citar noms com ara Mar­cel Duc­hamp, Italo Cal­vino, Hervé Le Tellier i Geor­ges Perec. I alguna cara­bassa sonada, com la que els va donar Cortázar als anys setanta.

“L’objec­tiu prin­ci­pal és tre­ba­llar la lite­ra­tura amb cons­tric­ci­ons, estruc­tu­res, for­mes, pro­ce­di­ments..., que per­me­tin poten­ciar la ima­gi­nació, la cre­a­ti­vi­tat; és posar uns obs­ta­cles que esde­ve­nen tram­po­lins i gene­ren obra”, defi­neix Martín, que és tra­duc­tor i pro­fes­sor d’escrip­tura de l’Ate­neu i que ha publi­cat, sem­pre amb Acan­ti­lado, les novel·les El anar­quista que se lla­maba como yo (2012), Tuyo es el mañana (2016) i Dia­rio de un viejo cabe­zota (2020).

Ara pre­senta una nova edició d’un recull de relats, Fric­ci­o­nes, també amb Acan­ti­lado i publi­cat per pri­mer cop el 2011. Es tracta d’una mena de mis­cel·lània en què recull, a més d’uns quants inèdits, tot de tex­tos publi­cats en capçale­res vari­a­des de manera inde­pen­dent, com consta amb tot detall en un annex. L’edició inclou un pròleg de Sara Mesa i una cin­quan­tena d’afo­ris­mes d’Edu­ardo Berti –també mem­bre d’Oulipo– en què juga amb el con­cepte de fricció.

“La diferència amb l’edició ante­rior és de gruix. Hem pas­sat de 27 a 40 relats. I la revisió. Alguns con­tes tenen 20 anys i la temp­tació de l’obra ina­ca­bada és bona per millo­rar el resul­tat. Els can­vis han afec­tat més per motius d’anti­gui­tat, perquè als més antics hi he ficat més culle­rada, tot i que no es pot par­lar de rees­crip­tura, només de revisió.”

Tot ple­gat és una exhi­bició de tex­tos amb tot de deno­mi­na­dors comuns, com ara l’humor sub­til, la cor­recció estilística, el joc, la meta­li­te­ra­tura i, és clar, la fricció. “El lli­bre es titula Fric­ci­o­nes perquè cada conte fric­ci­ona amb un altre text, pin­tura o pel·lícula. La vari­e­tat estilística i temàtica és molt àmplia. Hi ha alguns con­tes que es podrien eti­que­tar d’auto­ficció, tot i que no tot el que pot sem­blar real, ho és”, matisa l’autor.

És un lli­bre molt pen­sat però, tot i això, Martín rei­vin­dica el for­mat de mis­cel·lània. “Hi ha la idea que el lli­bre de con­tes ha de tenir una uni­tat, temàtica o estilística. Mon­ter­roso com­pa­rava un lli­bre de con­tes amb una bona con­versa, en què no hi ha inici ni final, ni cen­tre ni perifèria, tot és rizomàtic i divers. Para­do­xal­ment, la uni­tat del recull és la seva diver­si­tat”, refle­xi­ona.

El lli­bre va “del més curt al més llarg, en un efecte bola de neu”, i divi­dit en cinc blocs: Micro­fic­ci­o­nes, amb nou con­tes molt breus; Pequeñas fric­ci­o­nes, amb set con­tes, també breus, però no tant com els ante­ri­ors; Fric­ci­o­nes, amb onze nar­ra­ci­ons de llar­gada mode­rada; Gran­des fric­ci­o­nes, amb vuit tex­tos d’unes sis pàgines de mit­jana i, final­ment, Macro­fric­ci­o­nes, amb cinc con­tes d’entre quinze i vint pàgines.

Hi ha con­tes que par­tei­xen d’un joc; altres, d’una història. “Pots cons­truir una peripècia ver­bal o for­mal en con­tes curts, però en els llargs la trama té molta importància. La lite­ra­tura expe­ri­men­tal ser­veix per fer jocs de tota mena, també llargs, però a mi, quan les distàncies són llar­gues, m’agrada expli­car històries. No sem­pre aplico el joc pel joc. De vega­des, el diàleg amb lec­tor passa per una expe­ri­men­tació for­mal; altres vega­des, per una història.” I és que no són con­tes críptics, en abso­lut, són lite­ra­tura de la bona amb un plus cre­a­tiu.

Hi ha con­tes en què explica expe­ri­ments, com Poesía métrica. “Jac­ques Jouet la va inven­tar el 1995. En tallers que he fet a Bar­ce­lona i Madrid és molt curiós anar un grup en metro i, a cada parada, veure que tot­hom escriu i, quan arrenca el com­boi, s’atu­ren. Perquè entre cada parada has de pen­sar el següent vers i escriure’l quan està atu­rat. És la cons­tricció, del temps i l’espai, apli­cada a la cre­ació poètica.”

I con­tes amb trama, com Acci­dente. “Me’l va ins­pi­rar Matar a Platón, de Chan­tal Mai­llard, que parla de la pers­pec­tiva múlti­ple, que sem­pre m’ha interes­sat molt. No hi ha una sola manera de veure el mateix.”

Ara està escri­vint un text de no-ficció i fent tra­duc­ci­ons. “Tra­duir forma part del meu ofici d’escrip­tor. Abans pen­sava que tra­duir era un entre­na­ment per escriure millor, però m’he ado­nat que al revés també és cert: escriure és un entre­na­ment per tra­duir millor.”