El cinema català de l’any no ha sigut cosa de dos

Semblava que aquesta edició dels Gaudí seria sobretot un capítol diferent de la disputa inesperada que El 47, que partia amb avantatge amb el rècord de 18 nominacions, i Casa en flames mantenen des de fa mesos: no es tractava de competir com la pel·lícula amb més recaptació en taquilla (que no vol dir espectadors a les sales) de la història del cinema català, sinó d’obtenir el major reconeixement per part dels anomenats acadèmics, que, de fet, són els professionals del sector. El cas és que pot afirmar-se que, com a la taquilla i com era previsible, ha guanyat la partida la pel·lícula amb la qual Marcel Barrena reconstrueix la lluita veïnal dels habitants de Torre Baró a finals dels últims anys setanta, però fent-ho amb una exaltació d’un heroi individual, Manuel Vital, del qual no es diu res dels seus vincles amb CCOO i el PSUC, mentre que un jove Pasqual Maragall puja cada dos per tres a l’autobús (el 47, és clar) i s’insinua que, amb l’arribada d’ell a l’alcaldia de Barcelona, va millorar la situació del barri d’immigrants. Dit de passada: tot i que hi va haver reivindicacions sobre el dret a l’habitatge i contra els desnonaments en una Barcelona de nou regida pels socialistes, a Jaume Collboni i a Salvador Illa se’ls veia còmodes i fins satisfets.

El 47, però, va guanyar sense arrasar. Casa en flames, amb la mirada de Dani de la Orden més complaent que crítica a una família de la burgesia barcelonina amb casa en venda a Cadaqués, va guanyar en les categories esperades: Emma Vilarasau com a millor actriu i Enric Auquer com a millor actor de repertori, mentre que Eduard Sola (que va fer un discurs de recepció brillant) va ser premiat pel seu guió tan hàbil com calculat que va traient conillets de la màniga. Afortunadament, els dits acadèmics van repartir prou els premis per reconèixer justament pel·lícules més arriscades que, per això mateix, no han tingut tant d’èxit comercial (fins i tot poc) com les esmentades. No només es tracta de dues pel·lícules en llengua no catalana, Polvo serán i Segundo premio, sinó de Salve Maria (millor actriu revelació, Laura Weissmahr, i millor guió adaptat escrit per la seva directora, Mar Coll, i Valentina Viso), que ha pagat en taquilla la valentia d’abordar la maternitat com una experiència traumàtica. Pel que fa a Polvo serán, pot considerar-se l’altra gran triomfadora, essent una pel·lícula atrevida i estranya de Carlos Marques-Marcet: una mena de musical per representar com una dona en estat terminal i el seu company de vida afronten la mort assistida de tots dos. A més del concedit a la millor pel·lícula en llengua no catalana, va rebre tres premis més, entre els quals a la música original de la gran Maria Arnal. Va ser bonic que Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez fossin reconeguts per la direcció de Segundo premio, també valorada per la fotografia i el so. Després de les notícies constants sobre les xifres de Casa en flames i El 47, el cinema de producció catalana no va ser en els Gaudí només cosa de dos.