Albert Serra, blanquejar la tauromàquia

Es pot fer una pel·lícula neutral sobre l’espectacle dels toros, sense pronunciar-se èticament? Es pot jutjar en termes estètics i obviar qualsevol reflexió moral? Mai no es toleraria l’equidistància o la posició favorable a un documental sobre la tortura humana o la lapidació de dones. Per què s’accepta un documental sobre un espectacle en què es tortura, enganya, fereix, dessagna i mata un animal?

No qüestiono la qualitat cinematogràfica del documental sobre la tauromàquia Tardes de soledad, d’Albert Serra, el director català més reconegut internacionalment. Només proposo un debat ètic, perquè, en la meva escala de valors, està molt més amunt la vida (també animal) que el cinema. I perquè estic segur que molta gent pensa així, però la seva veu en aquest debat està molt poc representada en els mitjans i les xarxes socials.

No equiparo els drets de persones i animals. No soc animalista, i encara menys no especista. Menjo carn de tota mena i no em vaig manifestar contra els toros fins que es van prohibir a Catalunya, el 2010. Però d’aquí a sentir amb Tardes de soledad, cito Albert Serra, el “privilegi” de veure imatges “mai vistes” de la tauromàquia, de veure-hi “poesia” o “bellesa”, hi ha, no un món, tot un univers. El dolor filmat no em provoca plaer estètic, sinó rebuig. Molta gent ho viu així, i està reflectit a la Declaració Universal dels Drets de l’Animal, promoguda per un grup d'activistes: “Cap animal serà sotmès a maltractaments ni a actes de crueltat.”

El 23 de setembre del 2024 era al festival de Sant Sebastià i vaig assistir, atònit, a la projecció de Tardes de soledad. Era a l’auditori K1 del Kursaal, a les 11.30 h del matí. Esperava, ingènuament, trobar-hi una mirada crítica que evidenciés i denunciés la violència atàvica i gratuïta del patiment animal fet espectacle. Evidenciar-ho sí que ho fa: vaig resistir els trenta minuts de la primera corrida (n’hi ha tres o quatre més), veient més a prop que mai el vermell viu de la sang que brolla de l’esquena del toro, sentint com no havia sentit els seus bramuls de dolor, els alens de fatiga... Assistia a un injust combat, només un contendent dels quals, el torero, afronta per voluntat pròpia. En morir el primer toro vaig sortir, regirat, a respirar l’aire fresc i humit del Cantàbric.

Al llarg dels següents dies vaig discutir amb diversos col·legues. Els pitjors presagis, al meu entendre, s’han anat complint. Ja a Donostia es va veure que amants i detractors dels toros estaven encantats amb la pel·lícula. El 28 de setembre vaig passar d’atònit a indignat quan vaig saber que el festival li havia atorgat la Petxina d’Or i que l’Associació d’Informadors Cinematogràfics d’Espanya l’havia distingit com a millor film del festival. Mitjans (amb Cahiers du Cinéma al capdavant) i festivals internacionals també l’han beneïda. Hi ha qui argumenta que mostrar la crueltat dels toros és una manera de qüestionar-los. Però si la gent ho percebés així, no hauria rebut el Premio Nacional de Tauromaquia que li ha atorgat fa poc el Senat, amb PP i Vox aplaudint amb les orelles.

Sis mesos després, queda clar que estem davant d’una operació que blanqueja els toros, dona una pàtina de prestigi a un espectacle que els britànics i la major part d’Europa van prohibir al segle XIX, quan es van estendre les idees de la Il·lustració. Des que llegeixo crítiques de cinema, fa quaranta anys, hi ha pel·lícules que són criticades i massacrades amb arguments ètics i ideològics: l’imperialisme de la saga Rambo, l’ultracatolicisme dels films anti-avortistes, l’apologia del capitalisme salvatge... Estranyament, el punt de vista ètic ha desaparegut en la majoria de les crítiques de Tardes de soledad, com si al centre de l’acció, a més d’un torero, no hi hagués un animal ferit, dessagnat, torturat i mort. Amb tot el que està passant, tindrem toros, almenys, fins al segle XXII.