“No sabem relacionar-nos amb les discapacitats i les diferències”

Sí, és com tu dius. La parella de Sorda comença en una mena de bombolla que ells han construït, on la comunicació flueix. Tenen el seu món, el seu refugi, com si tinguessin el cau a part d’aquest món. Ángela [la protagonista] sap que fora d’aquest món hi ha unes barreres comunicatives que li generen incomoditat i problemes, però ha construït aquesta petita bombolla amb Héctor. I és la maternitat, l’arribada d’aquesta criatura, la que punxa aquesta bombolla i fa que la parella s’hagi d’obrir al món i bregar amb nous problemes que no havien hagut d’afrontar. I això em servia per explorar, d’una banda, el desig fonamental que està a l’origen d’aquesta pel·lícula, que és aquest vincle entre el món oient i el món sord, representat per aquesta parella, i també em permetia explorar el que passa en una relació. És molt senzill estimar-se i viure quan tot està bé, però quan sorgeixen els problemes és quan has de desenvolupar estratègies, i això és interessant a nivell humà, quan sorgeixen les pors, les contradiccions, les foscors, i aquests llocs on ens costa més mirar, però que hi són.

Aquesta pel·lícula està inspirada en un vincle que jo he viscut tota la meva vida i continuo vivint amb Miriam Garlo, que n’és la protagonista. Som germanes i portem acompanyant-nos tota la vida, ella des de la seva identitat sorda i jo des de la meva identitat oient. I per mi és un dels vincles de la meva vida més complexos i alhora més rics. Em fa treballar més, qüestionar-me contínuament a mi mateixa i desenvolupar, no sé si estratègies, però sí com revisar contínuament el vincle.

No sé si ho tenia clar. Tenia el desig d’abordar-lo, de buscar la manera d’explicar alguna cosa relacionada amb aquest vincle a la pantalla, i la manera que vaig trobar va ser a través d’aquesta parella, i amb tota una feina com a guionista que ja va consistir a separar-me de Miriam i del vincle que ens uneix, perquè en realitat la història no tenia res a veure amb ella. Vaig fer entrevistes a mares sordes, vaig tenir una fase de documentació en què els vaig entrevistar per preguntar-los sobre les seves experiències durant l’embaràs, durant el part, durant la maternitat, i a partir d’aquí vaig anar construint la història d’aquesta parella i la seva relació amb la maternitat i la paternitat.

Jo ho he sentit com “On hi ha un somni hi ha un camí”. I és una frase que m’ha acompanyat, i que em segueix acompanyant durant tota la vida.

Sí. Meritxell Colell és una de les cineastes que admiro i li vaig sentir dir, o més aviat vaig llegir que deia que quan fem cinema comencem per homenatjar les persones que estimem. I en el meu cas ha estat així, és com un homenatge a la meva germana i a aquest vincle que tenim. No sé si això és sempre així, no en tinc ni idea. Suposo que Sorda s’inscriu dins d’un grup de pel·lícules que parlen de coses molt properes a les directores, o directors, com molt connectades o molt properes a les seves vides. Però crec que també hi ha òperes primes de gènere que se separen de l’experiència vital de la directora i del director i també són aquesta primera pel·lícula de la trajectòria.

El cinema està molt arrelat en el context social en què sorgeix i crec que fins fa molt poc les persones que estaven darrere de les càmeres eren un perfil molt concret. En els darrers anys estan entrant noves mirades i noves sensibilitats i s’estan començant a posar darrere de les càmeres, i això està fent que es comencin a explicar temes que fins ara havien estat molt poc explorats. De fet, jo sempre dic que sé sobre sordesa perquè la meva germana Miriam Garlo és sorda, però jo no sé res sobre altres discapacitats. I això és així perquè no se’ns sensibilitza ni se’ns educa, no sabem relacionar-nos amb les discapacitats ni gairebé amb les diferències. És a dir, és un camí que et toca perquè tens algú al costat o bé l’has de fer tu pel teu compte. És bo que ara s’estigui diversificant aquesta figura que hi ha darrere de la càmera.

A mi m’ha inspirat i m’està marcant moltíssim el cinema fet per directores a Espanya els darrers anys, te’n puc anomenar moltes, i veure com han portat a la pantalla temes que en principi semblen menors. Hi ha una jerarquia de grans temes, però per a mi, al final, els grans temes són els que ens travessen com a persones i veure aquestes dones que parlen d’una cosa que els va succeir a la infància, de la seva relació amb la mare, de com va ser la construcció del seu desig en la infància... Veure tot això per a mi ha estat molt inspirador i m’ha ajudat molt a legitimar-me per mirar a un lloc molt proper i dir, bé, és que jo tinc aquí una cosa que em ve molt de gust explorar i compartir amb el món. Pel que fa al melodrama, jo crec que també té a veure amb el fet que jo porto tota la vida veient com Miriam lluita per viure la seva sordesa des d’un lloc lluminós, o sigui, per no posar-se en un lloc de víctima. Ja s’encarrega la societat de posar-la en un lloc de víctima, com una cosa negativa. Sempre ha intentat viure la sordesa com una condició, com una manera de ser al món, però no com una carència o alguna cosa negativa, perquè això també suposa mesurar-se en relació amb allò hegemònic, que en aquest cas és allò oient. Des d’aquesta perspectiva, ella seria qui té problemes auditius, o és no oient, i ella mai no s’ha volgut veure així. Ni ella ni moltes de les persones sordes que conec, que ho viuen des d’un lloc positiu. Volia fer una pel·lícula lluminosa en aquest sentit, que parlés d’una persona que té una condició que a nivell social es veu com un problema i s’ha d’enfrontar a uns reptes comunicatius, però ella en si mateixa és propietària de la seva vida, dels seus espais. El que passa és que quan en surt tot es complica i comencen les contradiccions, i s’ha d’enfrontar a les foscors, però com qualsevol persona.

Quan estava construint aquesta relació de parella, em servia d’exemple el que he vist o he viscut amb les meves parelles, i les meves parelles sempre han estat oients. En aquest sentit crec que el que diu és una cosa que vaig sentir durant tot el procés de la pel·lícula, que això pot passar en qualsevol parella, en realitat. Per més que vulguem compartir vida i compartir espai, hi ha un lloc on no ens podem seguir, en qualsevol vincle. En vincles de mare-filla, de parella, d’amistat... hi ha un lloc on tu no pots seguir l’altra persona. No hi pots ser perquè és una vivència molt íntima. I per mi, Sorda també en parla. Per molt que l’Héctor vol intentar fer-ho tot bé i acompanyar l’Ángela, hi ha un lloc on no el pot acompanyar i hi estarà sempre sola. I al revés. I tota aquesta idea, si bé no puc explicar o no puc verbalitzar bé de quina manera ho he treballat, ha estat tot el temps acompanyant-me i sobrevolant la pel·lícula.

No, quan vam fer el curt, el vam concebre com una peça en si mateix. El curt sí que va sorgir d’alguna cosa molt relacionada amb la Miriam, en el moment en què ella va començar a pensar a ser mare, i d’aquelles converses quan ella compartia amb mi aquests temors o les preocupacions que sentia en pensar-se com una mare sorda en un món oient. Però mai no vaig pensar que el curtmetratge seria una primera pedra per després fer el llargmetratge. El que sí que va passar va ser que just en acabar, ens vam quedar amb ganes de seguir treballant juntes. Jo volia seguir dirigint Miriam, i com a directora i guionista em vaig quedar amb la sensació que em venia molt de gust seguir indagant en aquest personatge. Aleshores va ser quan vaig començar aquesta fase de recerca que et comentava d’estar a mares sordes per començar a construir aquesta història i aquest context d’Ángela. Però van ser dos viatges diferents.