Cronologia discogràfica des del bulevard dels Caputxins

La primera de les quatre ocasions en què el cantautor de Xàtiva va actuar al teatre de París (les altres tres van ser el 1969, el 1974 i el 2006) va representar tota una fita no únicament per a la Nova Cançó, sinó també per a la cultura del país. El recital, el 7 de juny del 1966, va produir-se només dues setmanes més tard de la visita de Bob Dylan al mateix local (part de la gira en què, uns dies abans a Manchester, un espectador molest amb l’electrificació de la música del nord-americà li havia etzibat el llegendari crit de “Judes!”), i aquesta coincidència va contribuir a propulsar l’activitat internacional de l’autor d’Al vent. El disc de Raimon, publicat a França per la discogràfica de Dylan, CBS, i guardonat amb el premi Francis Carco de l’Académie du Disque Français, va estar prohibit durant la dictadura i, per tant, els aficionats catalans van haver-lo d’adquirir durant aquells anys en els seus viatges a Andorra o Perpinyà, temorosos, és clar, que la policia l’interceptés en el control duaner. Quaranta anys després, Picap va reeditar-lo en CD junt amb el concert de retorn del cantant a l’Olympia, el 13 de juny del 2006.

Lluís Llach a l’Olympia recollia la gravació del primer recital que el de Verges, el 21 de gener del 1973, va oferir a l’escenari del bulevard dels Caputxins de París, ciutat on residia davant la impossibilitat de cantar al seu país. Com amb Raimon set anys abans, trepitjar l’Olympia va representar per a Llach una triomfal porta d’entrada al mercat francòfon, amb recitals a partir d’aleshores en països com ara Bèlgica i Suïssa i, de nou a París, tandes igualment mítiques de concerts al Théâtre de la Ville. A l’Olympia (Movieplay, 1973), gravat amb Laura Almerich (guitarra clàssica i segones veus), Rafael Ortiz (contrabaix) i Jordi Jené (viola, trombó i percussió), reunia només deu de les dinou cançons que Llach va cantar-hi (Novembre 72 era inèdita), tot i que, a França, amb el nom de L’Estaca (Chants du Monde), se’n va publicar l’any següent una edició més completa.

Gravat el 2 de març del 1975 (exactament un any després de l’execució de Salvador Puig Antich), Xavier Ribalta a l’Olympia (editat per RCA) posa en relleu la incidència que tenia aleshores el cantant de Tàrrega en l’entorn dels exiliats a França. Ribalta va ser convidat a l’Olympia pel mateix director del local, Bruno Coquatrix, i, en el marc del mateix cicle de “cançó en llibertat” que va programar a Daniel Viglietti, els Hermanos Parra o Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor, va oferir un concert amb direcció i arranjaments d’Albert Moraleda i adaptacions de Salvador Espriu o Salvat Papasseit. Ribalta, segons recorda, va convidar Pablo Guerrero, capficat a enregistrar un disc a l’Olympia, a obrir l’actuació, i el resultat va representar un èxit discogràfic rotund per al cantautor extremeny.

El concert de Pi de la Serra a la salle dirigida per Bruno Coquatrix va produir-se, com es podia llegir a la coberta, el 8 de desembre de 1974, i, en vinil, va publicar-se alguns mesos després. El cantautor barceloní (fotografiat en portada per Toni Catany) interpreta sol amb la guitarra cançons com ara Una tarda qualsevol, Passejant per Barcelona, La cultura, Verda, La meva estrella i Homenatge a Big Bill Broonzy, aquesta última amb la col·laboració al piano de Lluís Llach, que també va actuar a l’Olympia el mateix dia que Pi de la Serra i, aleshores, compartia el management de Molas i Batalla. Editat per Basf, i com tants altres discos del cantant, Pi de la Serra a l’Olympia porta dècades descatalogat i mai no s’ha llançat en cap altre format que el disc de vinil. Dos anys després, Pi de la Serra, un dels músics més censurats de la Nova Cançó, va gravar un altre disc en directe fora del seu país: A Madrid (1977).

Enregistrat el mateix dia que el disc de Maria del Mar Bonet, amb qui el músic d’Alcoi compartia programa, Ovidi Montllor a l’Olympia (Edigsa) recull la interpretació que ell i Toti Soler van fer de cançons com ara Perquè vull, Homenatge a Teresa, La fera ferotge o Tot explota bé pel cap o per la pota. “És una meravella, l’Ovidi tenia unes taules immenses quan presentava les seves cançons. I, quan parlava en francès, ho feia molt millor que jo, que el tenia dramàticament horrorós. M’agradaria que algun dia es reedités”, afirma Bonet. Entre els records que hi ha de la visita conjunta de Bonet i Ovidi a l’Olympia hi ha la fotografia de Vicent Andrés Estellés saludant els dos cantants en finalitzar els dos recitals.

Enregistrat el 27 d’abril del 1975, és l’únic dels discos a l’Olympia que compleixen cinquanta anys en reeditar-se. Ho fa remesclat, amb l’ordre de les cançons diferent (“volia oferir una altra visió del disc”, diu la mallorquina) i amb cançons inèdites extretes de les moltes bobines que, segons sembla, Bonet conserva de les seves gravacions. El disc, gravat amb Albert i Jordi Moraleda, Josep Maria Brotons i el mestre Bardagí, inclou en la seva nova versió un homenatge al portuguès José Afonso (Abril) així com cançons que tampoc es van incloure en el disc de vinil del 1975 com Què volen aquesta gent?, No voldria res més ara i Nina Ninona. En la vella i en la nova versió, però, s’hi troben grans fotografies de Toni Catany.