L’Olympia, far de la cançó
Repàs dels recitals històrics que hi han ofert els músics catalans
Maria del Mar Bonet celebra els 50 anys del seu concert amb una gira i la reedició del disc
El seu famós rètol vermell continua il·luminant el parisenc bulevard dels Caputxins. Ahir dijous, amb el nom dels nord-catalans The Limiñanas i, durant aquest mes d’abril, amb els de Youssou N’Dour, Étienne de Crécy o Jethro Tull, entre molts altres. A l’Olympia de París, una de les sales més cèlebres, o la més cèlebre, de tot Europa, hi han desfilat llegendes de totes condicions –dels Beatles i els Rolling Stones a Bob Dylan i Frank Sinatra; de Billie Holiday i Jimi Hendrix a Judy Garland i Marlene Dietrich–, però és en el terreny de la chanson, amb noms com els d’Edith Piaf (que va estrenar-hi Non, je ne regrette rien el 1960) o Jacques Brel (que va triar la sala per acomiadar-se definitivament dels escenaris el 1966), a més, evidentment, dels de Charles Aznavour, Léo Ferré, Gilbert Bécaud o Georges Brassens, on aquest music hall a tocar de l’Òpera Garnier, fundat el 1893 pel mateix empresari terrassenc, Josep Oller (1839-1922), que en el París de la Belle Époque va inaugurar el Moulin Rouge, ha vist instaurada la seva condició de temple.
Per als catalans, l’Olympia arrossega també una gran aura de lloc important, ja que, durant els anys de dictadura, va representar un espai des d’on poder projectar al món els anhels de llibertat. Sis cantants (Raimon, Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Xavier Ribalta) van gravar-hi el seu particular disc A l’Olympia, quatre dels quals (Bonet, Pi de la Serra, Ovidi i Ribalta) fa ara, justament, 50 anys. Al seu escenari, però, també hi han actuat Joan Manuel Serrat (tot i que força més tard: va debutar-hi el maig de l’any 2015 i va tornar-hi tres anys després) i un dels principals introductors de la Nova Cançó a la Catalunya del Nord, Jordi Barre (1920-2011), que el 16 d’abril del 1983, amb el grup Pa amb Oli, va oferir una històrica actuació per “catalanitzar l’Olympia” que va mobilitzar centenars de nord-catalans (alguns dels quals van aterrar a París... en avió llogat!). Mig segle després d’aquells recitals immortalitzats en vells discos de vinil, és probable que l’Olympia continuï sent entès com una fita per a tota una generació de noves veus: Sílvia Pérez Cruz, el 8 de març del 2026, hi farà el seu primer concert. “Tenia un somni i s’ha acomplert...”, deia la cantant palafrugellenca quan, ara fa unes setmanes, es va anunciar el recital.
Raimon, el primer
Raimon, d’entre els músics de la Nova Cançó, va ser el primer a actuar-hi. Va fer-ho, sol amb la guitarra, en uns temps en què el moviment encara no era conegut fora dels Països Catalans –7 de juny del 1966– i pocs dies després d’haver assistit com a espectador a un concert de Bob Dylan al mateix espai. “Els diaris i les revistes parlaven de la presentació a París de dos cantants dels Estats Units que venien d’una cultura imperialista [l’altra era Joan Baez, present també aquells dies a la capital francesa] i d’un cantant de Catalunya que venia d’una situació de dictadura”, explicava el de Xàtiva quan, el setembre del 2006, va presentar un pack amb la reedició en CD d’aquell recital i, també, el que va oferir-hi el 13 de juny del 2006 com a celebració del 40è aniversari del seu debut al bulevard dels Caputxins. “El que es divulgava des de París tenia un ressò internacional. Aquesta conjuntura va facilitar-me una difusió imprevista, em va permetre anar a cantar a molts països d’arreu del món. Vaig tenir una xamba increïble.”
A Raimon, per actuar a l’Olympia, el va anar a buscar qui va ser el director de la sala entre els anys 1954 i 1979: Bruno Coquatrix (1910-1979), empresari però també compositor de més de 350 cançons que havia contractat des dels Beatles i Louis Armstrong fins a Yves Montand i Georges Brassens. “En Bruno era un home que s’estimava molt la cançó d’autor, per allà hi passava tothom”, recordava, ahir mateix, Maria del Mar Bonet, que ha decidit celebrar amb tots els honors els 50 anys del seu pas per l’Olympia: reedició en vinil i CD del disc amb una nova mescla, a més d’unes quantes cançons inèdites (entre altres, Què volen aquesta gent?, que l’any 1975 a l’Estat espanyol estava prohibida) i una gira de presentació que avui divendres començarà, amb localitats exhaurides, a L’Auditori de Barcelona (Festival Barnasants) i demà dissabte passarà pel Festival Strenes de Girona.
Qui, sens dubte, va establir també relacions professionals amb Coquatrix és Joan Molas, el nom del qual figura com a “productor” en els discos a l’Olympia de Llach, Bonet, Pi de la Serra i Ovidi. “París era la meta, aleshores. Molt més que Londres, capficat en el fenomen Beatles. La cançó francesa i París com a ciutat, com a cultura, pesaven molt. Era la sortida natural”, explicava Molas –que va morir dijous de la setmana passada a l’edat de 82 anys– en una entrevista concedida a l’autor d’aquest article per a El Punt Avui a finals de l’any 2016.
Coquatrix, segons afegia, en aquesta mateixa entrevista, la seva sòcia i companya, Núria Batalla, tenia les antenes ben posades en tot el que succeïa en el món de la cançó, també la catalana. “Coquatrix, a Llach, que va anar a viure a París perquè aquí li havien prohibit fer concerts, el va veure en un lloc més petit i li va agradar. No ens podíem quedar estancats a casa, calia anar més enllà. A Perpinyà, per exemple. I, després, si es podia, una mica més amunt.” Quan, els anys 2006 i 2007, Llach va fer una gira de comiat dels escenaris, el de Verges va retrobar-se amb l’Olympia.
En unes circumstàncies similars es va trobar Xavier Ribalta, que també el 1975, en aquest cas el 2 de març, i en el marc de les mateixes jornades de Chansons en liberté que estava organitzant Coquatrix (que van cloure quasi dos mesos més tard Bonet i Ovidi), va fer el seu Olympia. “El1968 vaig oferir un concert a l’Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid que va acabar amb una multa de 75.000 pessetes i la prohibició de cantar”, recordava el cantant de Tàrrega aquesta setmana a El Punt Avui. “Vaig decidir, doncs, exiliar-me a París, on vaig conèixer altres exiliats i gent de la cultura com en Bruno Coquatrix, que era un paio sorprenent i encantador que m’estimava molt. A l’Olympia em van fer un bon contracte: em van pagar molts diners, per aquella època!” Ribalta, però, recorda que entre el recital a l’Olympia de Raimon l’any 1966 i els de Llach el gener del 1973 o el seu i d’altres el 1975, París va acollir esdeveniments de gran importància com un festival de “nouvelle chanson catalane” l’any 1969 al Théâtre de la Mutualité. “Hi vam actuar Raimon, Pi de la Serra i jo i va ser un èxit impressionant! Recordo que hi va venir Josep Tarradellas i, en acabar, ens va convidar a mi, al Raimon i l’Annalisa [Corti, dona de Raimon] a sopar en una pizzeria del barri llatí. França, a mi, em va salvar la vida. He pogut exercir la cançó, sobretot, gràcies a França, on no tenia prohibit cantar i he pogut actuar, de nord a sud i d’est a oest, entre 300 i 400 vegades. Gràcies a aquells concerts vaig començar a rebre invitacions d’altres països i vaig poder actuar en escenaris igualment mítics com el Carnegie Hall de Nova York.”
“Suposo que, per a uns, cantar a l’Olympia era una meta i, per a uns altres, un bolo més... però a París”, explica, per la seva banda, Quico Pi de la Serra, l’Olympia del qual també acaba de complir 50 anys, a aquest diari. “París era una ciutat plena de sales i teatres on cantar i l’Olympia era de les de més renom. Un record que sempre he tingut present és que aquesta salle, com diuen els francesos, tenia al sostre un estudi de gravació on poder gravar els concerts. Em devia cridar l’atenció...” “És un teatre aparatós, molt diferent, per exemple, del Palau de la Música”, detallava, per la seva banda, ahir Bonet. “Però hi notes el pes de la història, i de tots aquells que hi han cantat.”
Aniversari a París
La mallorquina va actuar a l’Olympia el mateix dia que complia 28 anys: el 27 d’abril del 1975. Ho va fer en horari de matinée, amb Ovidi Montllor i Toti Soler també en el programa (com en deixaven constància les magnífiques fotografies de Toni Catany incloses en l’interior del disc de vinil), i acompanyada d’una banda capitanejada per músics com Albert Moraleda (contrabaix), present unes setmanes abans també en el concert de Ribalta, i Josep Maria Bardagí (guitarra). “Recordo la gran quantitat de gent que, després del concert, va venir-nos a saludar darrere l’escenari. Hi havia en Vicent Andrés Estellés, en Lluís Serrahima, la meva mare Mercè, periodistes com ara en Carlos Tena o en Jordi Garcia-Soler... A Mallorca a vegades encara hi ha gent que m’ensenya fotografies d’aquell dia!”
Com havia passat abans amb Raimon i Llach, l’Olympia va representar un “punt i a part”, segons ho definia ahir, en la carrera de la mallorquina, que, posteriorment al seu pas pel bulevard dels Caputxins, va actuar “bastants cops” a París (al Théâtre de la Ville o a la Ràdio Nacional de França, entre altres locals). El recital a l’Olympia, tanmateix, perdura com el més especial. “Va coincidir amb uns temps en què la dictadura s’acabava. Hi havia l’esperança que tot podia canviar.”
