Llibres
Jaume Benavente
Novel·lista
“Soc un escriptor català nòmada en el sentit literari”
Jaume Benavente (Barcelona, 1958) presenta el seu 23è títol, entre novel·la, narrativa, dietari de viatge, poesia i teatre, amb els que ha guanyat fins a vuit premis. La novetat és la novel·la –gènere que més a conreat, amb una dotzena de títols des del 1994– L’efecte de les marees, publicada per Alrevés.
L’Albert Cassanyes, un escriptor català que va viatjant per Xile presentant un llibre, arriba a Valdivia, la capital de la regió de Los Ríos, on s’allotja a casa de Claudio Hertel, un descendent dels immigrants alemanys que hi van arribar a partir del 1850. Cassanyes es relaciona amb músics, atletes, grangers, periodistes, conductors d’autobús, taxistes i enginyers locals en un text de múltiples línies argumentals que s’entrellacen. Tot en un fons paisatgístic marca de la casa en què Benavente parla de jardins, animals, arquitectures, costums, termes locals...
Cassanyes, flâneur i alter ego de Jaume Benavente, viatja més al sud, a Chiloé, un món fet de llacs, marees, illes i estuaris, on es retroba amb alguns personatges i en coneix d’altres, com ara indígenes maputxes i huilitxes, xilots, xilens blancs, valdivians, irlandesos, russos, croats i fins i tot un hongarès. I també amb el pudu, el cérvol més petit del món, tímid i nerviós, un gran observador dels humans que actua d’element simbòlic, poètic i oníric.
Una de les seves característiques literàries és que és un gran paisatgista...
Crec que el paisatge és fonamental, que té una incidència en la condició humana, en les relacions personals i col·lectives, que genera determinats conflictes, i en definitiva que té molt a veure amb la construcció de la nostra personalitat. Estudiar Pintura a la Facultat de Belles Arts m’ha reforçat aquesta convicció i m’ha ajudat a treballar la ficció a partir de materials concrets com un objecte, una persona o un paisatge, ja sigui urbà, rural o salvatge, si és que en queden, de salvatges. I de les sensacions que em provoquen. En la meva narrativa intento cuidar els detalls i alhora oferir una panoràmica; que el text tingui un determinat color i diguem-ne que entre una primera divisió entre literatura hermètica i una altra de clara, he optat per aquesta última, que no deixa de tenir la seva complexitat.
A més, sempre acostuma a donar molts noms de carrers, de localitats, d’establiments, de jardins... La realitat física, geogràfica, ajuda a fixar la ficció, potser?
Parteixo de la realitat per bastir la ficció. No visc en un món esotèric, metafísic o abstracte sinó en un de concret i tot pot tenir la seva repercussió, la seva incidència en el dibuix del relat. Utilitzo la realitat però filtrada a través de la meva mirada, fins i tot quan he escrit dietaris de viatge. Al capdavall, crec que un dels objectius d’un escriptor és compartir la seva mirada i cada autor decideix quina és la seva i, per tant, quin és el sentit o l’ànima del seu relat. En el meu cas, no m’interessa especialment la narració naturalista sinó l’impressionista o l’expressionista.
Parla de compartir la mirada... Pot ampliar-ho?
De vegades explico que escriure és explorar i interpretar el món i alhora a un mateix. És una pràctica artística i l’obra resultant pot portar tant a l’autor com al lector a diferents estadis: inquietud, reflexió, gaudi, rebuig o atracció, fins i tot catarsi. Intento que la meva mirada reinterpretada a través de l’escriptura no quedi dins meu i prou sinó que els altres entrin dins del joc i els riscos de la ficció. No escric per alliçonar de res, però tampoc per entretenir. Per tant, no pot ser literatura d’encàrrec o professional. Diguem-ne que busco fer reflexionar, inquietar, commoure a qui vulgui apropar-se a un llibre meu. És clar que als meus llibres hi ha arguments, històries, però per a mi l’important és la percepció dels diferents mons que podem trobar, de les seves particulars atmosferes, de la seva densitat.
M’atreviria a dir que totes les seves novel·les parteixen del viatge i l’observació, fins i tot les que no es mouen de Barcelona. Vostè és un ‘flâneur’, més que vocacional, diria que de naixement, oi?
Viatge i observació, sí. Són dues constants en mi. A més a més, l’observació sovint sorgeix amb el passeig. Soc un flâneur, des de sempre. Em costa molt començar a escriure un llibre tancat en una habitació, sense contacte amb l’exterior. Primer necessito caminar i amarar-me de l’atmosfera dels espais pels que transito i el que hi veig –un carrer, una ciutat, un llac, una casa abandonada– o seure en un cafè i deixar que les veus dels desconeguts i les seves formes de captenir-se em suggereixin idees o sensacions. A L’efecte de les marees, igual que a Somnis de Valparaiso i en una novel·la que encara tinc al calaix, tot i que hi hagi un escenari principal, jugo amb altres escenaris secundaris i interconnectats. Cada vegada m’interessa més l’estructura de mosaic, el collage, el patchwork narratiu.
Com ara...?
Quan vaig començar a escriure narrativa, fa més de quaranta anys, els meus textos eren lineals, amb pocs personatges i amb una veu narradora en tercera persona. D’això vaig evolucionar al flux de consciència o els monòlegs interiors, i ara em trobo que la forma més adient per continuar escrivint és a través de la multiplicitat de veus, la superposició o la connexió entre elles. És clar que la forma va estretament lligada al sentit del relat. Potser en el futur hauré de tornar a la novel·la senzilla, directa, de pocs personatges i un escenari únic. O al flux de consciència. No segueixo cap programa, senzillament l’escriptura m’hi porta.
Per tant no deu preveure uns temes concrets. Escriu i els temes apareixen sols, de manera natural.
M’interessen temes com ara la condició humana i la seva complexitat i fragilitat, el conflicte, la identitat, la creació artística, la recerca de la bellesa, l’efecte del paisatge, el viatge com a redempció i autoconeixement... Són qüestions que amb els anys van creixent i també es matisen, s’encreuen o es bifurquen i que acaben esdevenint una mena de maleta o fons temàtic per a mi. No planifico els meus llibres d’acord amb els meus temes, sinó que aquests sorgeixen a mesura que escric a partir d’algun atzar, d’una sorpresa, o una revelació, allò que en diuen epifania. Sovint, per no dir sempre, ha estat així, també en les dues novel·les d’aquest darrer cicle narratiu, diguem-ne austral o xilè, primer a Somnis de Valparaíso i ara a L’efecte de les marees.
En aquesta obra, quins temes de fondària trobarà el lector?
Estant al sud de Xile vaig descobrir el fenomen de les marees oceàniques al Pacífic, com el seu flux i reflux deixen a la vista, arrosseguen o amaguen els objectes més inesperats, una mena de metàfora de la vida. I també em vaig sentir perdut en la immensitat del paisatge austral, boscós, plujós, gegantí, una sensació inquietant i agradable alhora. Aquestes dues percepcions van ser més que suficients per fer-me sentir la necessitat d’escriure sobre aquest món. En paral·lel, vaig intuir el conflicte latent entre els habitants d’aquest món. Identitats enfrontades, o superposades, la dels pobles originaris, com ho són els maputxe, i els xilens descendents de colonitzadors o immigracions posteriors.
Déu n’hi do...
Identitat, memòria, anhel de futur i supervivència en alguns personatges, el paper de l’art, la simbiosi amb la natura, tot va anar sorgint de manera fluïda, sense planificar, tant sols amb l’observació de les marees i la grandiositat i solitud del paisatge. A més a més, mentre escrivia van emergir temes inesperats com el jazz i el concepte de desordre en l’existència humana, però no dic res més, de fet hi alguna sorpresa en la novel·la, fins i tot per a mi, i voldria que fos el lector qui ho trobi.
Aquesta és la segona novel·la d’una trilogia centrada en Xile. Per què Xile?
Tinc una curiosa relació amb Xile, és un univers complex i distant que vaig descobrir el 2014, en un primer viatge a Santiago per presentar la traducció a l’espanyol de la meva novel·la Nocturn de Portbou i fer una xerrada en una universitat sobre la meva experiència viscuda com a escriptor. En aquell viatge, vaig escapar-me a Valparaíso, una ciutat que em va commoure, potser podria dir que em va atrapar amb la seva fragilitat i el munt de relats que s’entrellacen als seus carrers costeruts i desballestats i que jo vaig fer confluir en una novel·la coral o polifònica, Somnis de Valparaíso. En aquesta ciutat vaig viure una mena d’epifania, vaig comprendre la fragilitat dels somnis, de les vides dels seus habitants –també dels forasters– i de la mateixa ciutat, perillosa, elèctrica, sacsejada per incendis i catàstrofes naturals.
Suposo que hi ha tornat més vegades...
Anys després, sí, he pogut fer dos viatges més a Xile per presentar llibres meus i fer xerrades a dues universitats de la capital i he descobert una part del sud –Valdivia i Chiloé–, un món de pluja, silenciós, amb una cadència molt particular, completament diferent a Valparaíso. Sé que hi haurà encara un darrer llibre sobre aquest món narratiu, sobre aquest cicle, ja que existeix un primer text, un petit llibre heterodox, Una mirada interrogativa i altres textos errants. Xile m’ha inspirat com abans ho han fet Porto, Madeira, Islàndia i llocs més propers com Portbou, les Terres de l’Ebre i La Floresta. M’agrada creure que soc un escriptor català nòmada en el sentit literari i Xile ara forma part de la meva geografia anímica i literària.
Jugar amb l’alter ego de l’Albert Cassanyes, que l’hi aporta? Li agrada estar enmig de la novel·la per viure-la millor? Per retratar-la millor?
Fer aparèixer un alter ego a la novel·la ha estat un repte, un pas més en buscar la complexitat estructural que necessitava per al llibre. M’ha costat molt de decidir, però. A l’hora de buscar-ne antecedents penso en Darley, l’alter ego de Lawrence Durrell al seu magnífic Quartet d’Alexandria. El meu Albert Cassanyes té menys incidència en les trames de L’efecte de les marees, és més un narrador-viatger que transita entre els dos escenaris principals, Valdivia i Chiloé, i que es relaciona mínimament amb alguns dels personatges. En realitat, és un observador i el seu interès rau més aviat en el què descriu en les seves notes de viatge.
I de què parteix, quan escriu sobre el Cassanyes? Fins a quin punt és ‘sincer’ i fins a quin punt ‘recrea’?
He tirat de la meva pròpia experiència, de la percepció de mi mateix i del que m’envolta. Naturalment, podria haver construït el personatge que em convingués per al relat, al capdavall la ficció no té cap obligació de ser verídica sinó versemblant. He estat completament sincer, des de la meva òptica, és clar. L’Albert Cassanyes és com em veig jo. I també com em veuen algunes persones molt properes. La utilització del meu segon cognom, Cassanyes, també és una mena de picada d’ull, una pista sobre la meva autobiografia que apunto a un llibrer anterior, Els dies sense fi, però això ja donaria per a una altra entrevista...
En tot cas no escriu autoficció...
No, no és autoficció. Els capítols on apareix Albert Cassanyes, organitzats en forma de notes de viatge, són dietarisme, introspecció i observació, i funcionen convergint amb la ficció de la resta de personatges. Cassanyes facilita al lector no xilè una mirada i també uns detalls que sinó seria difícil encaixar en la ficció pròpiament del llibre. No escric narrativa costumista ni realista sinó ficció en el sentit més lliure. La vida no es representa copiant-la, representant-la i prou, sinó reescrivint-la, interpretant-la. La ficció és una forma de vida, en definitiva.
Sempre hi ha temes culturals pel mig, a les seves obres. Escriptors, pintors, músics, poetes, professors, fotògrafs que parlen de cultura...
Amb el temps, he anat perdent el pudor sobre això. Tinc tota una gamma de personatges extrets de la quotidianitat –taxistes, enginyers, metges, esportistes, oficinistes, professors, sastres, pensionistes, aturats...–, però també em trobo còmode amb d’altres que tenen la pulsió artística o literària. Sento especial afinitat amb escriptors, pintors, fotògrafs i traductors. La vida és polièdrica i complexa i mirar-la des de la perspectiva dels creadors m’ajuda molt, narrativament. A més, la introducció en la novel·la d’algunes referències artístiques dels personatges m’ajuden a dibuixar la seva psicologia, el seu plantejament o filosofia personal.
Com és que té un paper el pudu, el cérvol més petit del món?
És un repte també, afegit al de la novel·la coral. Mai fins avui havia intentat entrar en el pensament o consciència d’un animal. És una mirada no humana envers els humans, sobretot sobre aquest home solitari que viu al bosc, Jacobo Pereira. Un repte i alhora una concessió a un cert punt de fantasia, de màgia. A la novel·la n’hi ha algun altre...
He llegit que algú defineix la seva literatura com a descriptiva i emotiva. N’està d’acord?
Sí, és una bona definició. Jo hi afegiria que també és pictòrica, en ocasions una mica onírica, i cada vegada més reflexiva, més allunyada de les trampes o peripècies argumentals i més centrada en la configuració d’una certa mirada filosòfica.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.