El dia que l’Orant de Pedret va robar el cor de Miró

No se sap per què Joan Miró va decidir visitar el Museu Diocesà de Solsona l’abril del 1951. Va ser pels volts del seu aniversari (el 58è) i just després d’enllestir el mural que l’arquitecte Walter Gropius li va encarregar per decorar el menjador del Harkness Commons de la Universitat de Harvard. No hi va anar sol. L’acompanyà l’impressor i tipògraf Enric Tormo, que va testimoniar aquella escapada amb cinc fotografies fins fa poc inèdites. En una apareix l’artista mirant embadalit l’Orant de Pedret, el cèlebre fresc preromànic d’un ninotet amb els braços estesos dins d’un cercle al capdamunt del qual hi ha una au amb les ales obertes.

Tot d’una es podria pensar que Miró va manllevar de l’Orant de Pedret idees per fer les seves obres, posem per cas Dona i ocell, l’emblemàtica escultura que es va inaugurar el 1983 al parc barceloní que du el seu nom. Les similituds són enormes, però el més inquietant és que ja hi eren abans del 1951 en altres treballs de Miró. Com s’explica que dos imaginaris creatius separats per mil anys tinguin tantes connexions? I són només formals? El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, modest en recursos però no en ambició com ja va demostrar la temporada passada traçant el vincle de Picasso amb les tradicions populars catalanes, entoma l’enigma en l’exposició L’Orant i Miró. Esperit mural (fins al 4 de juliol), a cura de Marta Ricart, qui fa nou anys va iniciar una investigació que no sabia on la portaria, amb la mateixa actitud d’aquell Miró que mig segle enrere va visitar el museu solsoní sense saber què s’hi trobaria.

La hipòtesi de Ricart és que la topada entre Miró i l’Orant va ser inesperada. Podria ben ser perquè el mural no feia gaires anys que es coneixia i que s’exposava. Va ser descobert el 1937 durant la campanya d’arrencament de les pintures romàniques (primer quart del segle XII) de l’absis central de l’església de Sant Quirze de Pedret. A sota d’aquesta decoració, va aparèixer el personatge masculí, vestit amb túnica, i coronat pel que sembla un paó, juntament amb un altre mural del mateix període, a l’entorn de l’any 1.000, anomenat el Cavaller. Ambdós fragments, doncs, havien estat ocults durant vuit segles. En plena Guerra Civil se’ls van emportar a la capital catalana, on van ser reconvertits en peces de museu (traspassats a tela i emmarcats), però el seu últim destí no seria el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on des del 1922 ja hi havia part del conjunt pictòric de Pedret, sinó el Museu Diocesà de Solsona, on van arribar el 1939.

L’Orant que va absorbir la mirada de Miró (o Miró la de l’Orant?) no era encara una star el 1951, però uns anys després sí, quan va fer gira a Barcelona, a Madrid, a Nova York (un article en la premsa de l’època recollia les confusions dels visitants, que es pensaven que era una obra de... Miró!), a Perpinyà i una última vegada, el 1985, un altre cop a Barcelona. Des de llavors, no ha tornat a sortir mai més de Solsona, i això que les sol·licituds de préstecs que reben els responsables del museu, amb Carles Freixes al capdavant, són constants. No es mou per motius de conservació i perquè és la joia de la corona que tothom que entra al Palau Episcopal de Solsona espera veure. A qui li faci mandra desplaçar-se, és el seu problema.

Miró parlava poc. Mai es va referir explícitament a l’Orant. Sí que recordaria el viatge per l’anhel que tenia de posar-se “sota el signe i l’advocació dels artistes romànics catalans.” I “de Gaudí”, hi afegiria: amb Tormo també van fer una escapada a la Colònia Güell. En temps de fake news i de descatalanització dels artistes catalans universals, la millor defensa és un atac amb el seu pensament tan ferm.

El cas és que Miró va voler ser a prop de l’Orant per sempre més. Als seus tallers de Palma i de Mont-roig del Camp, hi tenia penjada a la paret una reproducció. L’una era una postal que li havia enviat Xavier Vidal de Llobatera per desitjar-li bon Nadal. I al seu arxiu personal va guardar-hi dues imatges impreses més. Aquestes les conserva la Fundació Miró de Barcelona, on també es custodien les fotografies que feu Tormo del pelegrinatge a Solsona, i que va localitzar Aitor Quiney quan va comissariar l’esplèndida exposició dedicada a l’impressor i tipògraf el 2022 a la Fundació Brossa.

Tots aquests documents conviuen ara a L’Orant i Miró. Esperit mural, juntament amb obres d’art pròpiament dites que adquireixen nous sentits. Poderosament el d’un Miró que entenia la pintura mural com un bé col·lectiu, un art veritablement compartit que en origen ni tan sols tenia autoria reconeguda. La genialitat anònima que travessa oceans de temps. “Que no pertany a ningú i és de tots”, remarca Marta Ricart. I que l’explica el lloc. “Com més local és una cosa, més universal és”, deia Miró. L’Orant, gestat per a una església del Berguedà profund, n’és paradigma.

Miró ja el duia dins seu abans de veure’l. “No el va copiar, li va confirmar les seves idees, espirituals i polítiques. És un senyal que l’encoratja”, assenyala Ricart, que ha reunit al Museu de Solsona els vuit panells conservats, però disseminats, de l’esbós original del Mural del Sol que l’artista va crear el 1955 per a la Unesco. Amb l’orant es miren de reüll, i amb quina bona sintonia.

El fresc preromànic s’ha traslladat excepcionalment a la sala d’exposicions temporals i alhora el recorregut per la col·lecció permanent és ple de sorpreses de la recerca de la comissària. Només hi ha un buit important, i és el que han deixat els dos laterals de l’altar de Sant Andreu de Sagàs, una altra obra mítica del Museu de Solsona que s’està restaurant (se’n sentirà a parlar pròximament). En realitat, Sagàs també hi és present. Mirin bé la fotografia de Miró abduït per l’Orant: a sota, apareixen el parell de taules.