DocsBarcelona, 28 anys prenent el pols del món

El 8 de maig, coincidint amb el 80è aniversari del final de la II Guerra Mundial a Europa, el DocsBarcelona inaugura una nova edició amb la projecció del documental Riefenstahl a la sala Phenomena. La directora que va exalçar el règim nazi amb El triomf de la voluntat, un documental sobre els Jocs Olímpics de Berlín del 1936, i que va tenir una relació personal amb Adolf Hitler, és objecte ara d’un documental que, amb material d’arxiu inèdit, mostra com la història es construeix i es reescriu, convidant-nos a repensar el passat. Com es va poder convertir en la cineasta més important del Reich i continuar negant qualsevol vincle amb el règim? La pel·lícula explora aquesta qüestió a través de documents del patrimoni de Riefenstahl, incloses pel·lícules privades, fotos i cartes.

Riefenstahl, dirigit pel cineasta alemany Andres Veiel, és el primer dels 49 llargmetratges que es projectaran en el DocsBarcelona. El festival celebrarà la 28a edició del 8 al 18 de maig del 2025 amb projeccions al CCCB, els cinemes Renoir, la Filmoteca de Catalunya, la Casa Montjuïc i l’Espai Texas. Alemanya és el país convidat d’aquesta edició, que retrà homenatge al productor i distribuïdor alemany Heino Deckert amb el premi Docs d’honor 2025.

Maria Colomer (Corbera de Llobregat, 1994), codirectora artística del DocsBarcelona i responsable de la programació amb Èric Motjer, explica que Riefenstahl és representatiu dels 49 documentals que han seleccionat entre un miler de films visionats. “Aquest any, amb tota la situació política de guerres, amb Ucraïna, però també amb la implicació d’Europa amb Israel, els problemes migratoris de fronteres, l’auge de l’extrema dreta, la inflació... amb totes les situacions d’incertesa o de radicalitats i canvis que estem vivint, hem vist que rebíem moltes pel·lícules que reflexionaven sobre això, que miraven el passat i també el futur.” L’objectiu dels cineastes és entendre “per què estem aquí, d’on venim”. “Hi ha molts directors joves, emergents, treballant amb arxius, mirant el passat d’Europa i intentant crear un diàleg amb la pregunta de cap on estem anant, què volem construir.” La directora artística del Docs insisteix: “No només s’utilitzen els arxius com a memòria del passat, sinó com a recurs creatiu, artístic, per revisitar el passat i entendre coses que van més enllà de la pura imatge, de la pura constatació de la realitat.”

Els documentals estan molt lligats amb l’actualitat. “No tant a l’actualitat de les notícies –precisa Maria Colomer–, sinó que com a societats tenim unes narratives, unes preocupacions. Si hi ha inflació, hi ha precarietat, problemes d’habitatge..., comencen a sortir documentals que parlen d’aquests temes. El documental va molt lligat al termòmetre d’on som i què sent la gent, si volem històries més íntimes o més d’acció.”

Un dels temes presents és la guerra d’Ucraïna, explicada des de tres punts de vista diferents. Mr. Nobody against Putin parla “de l’educació propagandística i dels discursos proguerra” a través de l’encarregat de l’arxiu de vídeos d’una escola russa propera a Ucraïna. Aquesta producció danesa dirigida per David Borenstein documenta com canvia el discurs propagandístic a mesura que s’acosta, esclata i avança la guerra. Facing war parla de l’exdirector de l’OTAN i actual ministre d’Economia noruec, Jens Stoltenberg, que “intenta convèncer tots els països perquè ajudin Ucraïna en la guerra; parla de la diplomàcia i la guerra en el cas concret d’Ucraïna”, explica Maria Colomer. Timestamp parla de les escoles d’Ucraïna properes al front i “vas veient com canvia el seu dia a dia, l’impacte de la guerra a les escoles”.

Una altra línia important de programació són els documentals sobre creadors. El Docs ha seleccionat sis films sobre artistes en acció: els fotògrafs Joel Meyerowitz, Luis Poirot i Ernest Cole; les compositores Meredith Monk i Raquel García-Tomás, i l’arquitecte Enric Miralles. Èric Motjer (Manlleu, 1988), codirector artístic i responsable de la part professional del Docs, explica: “Programem pel·lícules perquè puguem tenir un públic que no sigui només de documental, que pugui venir de l’arquitectura, la fotografia, la música... Els festivals de cinema documental permeten obrir finestres a realitats molt diferents i sovint interpel·len públics no necessàriament cinèfils.”

Una novetat d’enguany és la nova secció competitiva Visions, amb films arriscats que exploren els límits de la no-ficció. Una frontera amb una forta tradició a Catalunya, amb noms propis com ara Neus Ballús (que ha guanyat els Gaudí amb La plaga i Sis dies corrents) i Nuria Giménez Lorang, que adquireix rang de secció. Curiosament, però, els cinc títols que hi participen enguany són de procedència internacional: Unanimal, Always, Monk in pieces (l’esmentat film sobre Meredith Monk), Khartoum i La memoria de las mariposas. Pel que fa al vessant més industrial, hi ha rècord d’inscripcions, amb 650 projectes. Èric Motjer explica: “S’han seleccionat 59 projectes en diferents fases (desenvolupament, producció, postproducció), la major part internacionals, que venen al DocsBarcelona per trobar finançament.” Enguany hi haurà al voltant de 50 O 60 finançadors. “Són bàsicament representants de televisions públiques, però també privades d’arreu d’Europa i algunes dels Estats Units; distribuïdores, agents de venda, programadors de festivals... Un seguit de professionals que conformen la indústria i que assisteixen a diferents activitats: conferències, taules rodones..., però també a les presentacions de projectes, els pitchings.”