Sis viatges a través del territori, el temps i la creació

“Volíem fer un documental que reflexionés sobre la idea de llar i com canvia després d’haver viscut una migració”, expliquen les autores de Dabruneba, Julieta Balasch, Paloma Bercovich, Júlia Farràs i Mar Garro. El que va començar com un projecte de final de grau de comunicació audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra, s’ha convertit en un documental de la secció Docs & Cat de DocsBarcelona. La protagonista és una amiga d’infantesa de la Mar que va migrar a Barcelona amb la família quan tenia 7 anys. “Sovint explicava anècdotes divertides, lluny del relat traumàtic sobre migració que estem acostumats a escoltar als mitjans”, diu la directora, Mar Garro. Tanmateix, no va ser fins que érem més grans que em va compartir com havia arribat fins a Barcelona, creuant Europa a peu.Amb el temps, la Sofiko va començar a compartir la seva història, fins a acceptar a refer el camí a la inversa, de tornada a Geòrgia. Aleshores, la Sofiko “estava en un moment vital semblant al nostre, d’acabar els estudis sense tenir gaire clar què fer després”, confessen les autores. És en aquest context que neix la proposta del documental Dabruneba, que vol dir tornar en georgià. Sofiko, les quatre estudiants i una amiga que van embolicar com a conductora van emprendre un road trip cap a Geòrgia, fet amb molts pocs recursos. “Durant el camí inicialment estàvem molt ancorades al passat i intentàvem recuperar les anècdotes d’aquest viatge migratori. Però durant el viatge ens van anar passant coses i vam anar veient l’actualitat d’aquests llocs, d’Europa, i també els dubtes que tenia la Sofiko sobre què fer i on anar. De sobte, el present del viatge va agafar molta més dimensió i d’aquí és d’on surt la pel·lícula. Ens vam llançar una mica així a l’aventura sense saber exactament on ens ficàvem. Crec que va ser un gran aprenentatge per a totes. No només la Sofiko va sortir d’allà amb decisions sobre el seu futur, sinó que crec que a totes ens ha canviat l’experiència.” Vist el resultat, queda ben clar: van partir quatre estudiants i n’han tornat quatre cineastes.Alba Sotorra es va incorporar com a productora de la pel·lícula.

La cineasta italiana Maria Mauti reivindica el llegat d’Enric Miralles (1955-2000), un dels grans arquitectes de les darreres dècades, a través de les seves obres: el cementiri d’Igualada, el pavelló poliesportiu d’Osca, el mercat de Santa Caterina... “He trobat molta gent a Barcelona que li té molt afecte –explicava la directora en el Festival de Màlaga, on es va presentar el film–. És una figura de referència molt potent per als arquitectes. Vaig anar al seu cementiri d’Igualada a la seva tomba i vaig trobar-hi missatges d’estudiants d’arquitectura de tot el món que li agraeixen la inspiració que els ha donat. És una mica com una pop star del món de l’arquitectura.” El documental proposa un relat construït per variacions a través de les seves arquitectures, on el narrador el busca, l’evoca en els seus espais, travessant el llindar entre la mort i la vida. Es presenta en la secció oficial.

Josep T. París, director, guionista i periodista amb una trajectòria dedicada als moviments migratoris i al racisme, es planteja a Sunu Gaal (El nostre cayuco) dues preguntes de difícil resposta. Per què són tants els africans que somien anar-se’n a Europa? Són conscients dels perills i del racisme? El gènere, l’estil i els recursos són molt diferents, però el punt de partida és semblant al del premiat film de ficció de Matteo Garrone Yo capitán: segueix joves del Senegal que es debaten entre quedar-se en un país marcat pel neocolonialisme que espolia els seus recursos o arriscar-se a fer un viatge a Europa ple d’obstacles. Josep T. París treballa estretament amb els protagonistes per compartir el procés creatiu del documental i reflectir les seves vides amb dignitat. Film presentat en la secció Docs & Cat.

Retrat poderós i commovedor d’Hajar, una dona de 55 anys de la tribu iraniana dels bakhtiaris, instada per la seva família a abandonar la vida nòmada i establir-se a la ciutat. Ella s’hi nega i demana als fills que li deixin fer un últim viatge. Imatges d’arxiu del 1976 la mostren amb 8 anys formant part de les tradicions de la tribu dels bakhtiaris. La protagonista té actualment uns 80 anys, i parla de què els està passant als espais rurals avui a l’Iran. A través de la seva resistència a renunciar a la connexió amb la natura o al seu ramat d’ovelles, la cineasta Marjan Khosravi retrata l’augment de la urbanització, el control patriarcal i els efectes del canvi climàtic. Es tracta d’una altra coproducció catalana del festival, rodada a l’Iran. Marjan Khosravi és una cineasta emergent amb un fort enfocament en els drets de les dones i les qüestions socials a l’Iran. La secció oficial del DocsBarcelona inclou el seu primer llargmetratge, després de fer diversos curts.

Documental que ens submergeix en un viatge visualment impactant pel sud de Galícia, una de les zones europees més vulnerables als incendis forestals, com ja va reflectir Oliver Laxe a O que arde. Durant l’estiu més calorós mai registrat, tant els humans com els animals lluiten per sobreviure a mesura que s’acosten incendis inextingibles. Els cavalls salvatges han controlat les males herbes i han ajudat a prevenir incendis durant segles. Primer llargmetratge documental de la danesa Robin Petré, fet en coproducció amb Catalunya. Parla del canvi climàtic i de les relació atàvica entre humans i animals... La pel·lícula es va estrenar en la secció Generation Kplus de la passada Berlinale i participa en la secció oficial del DocsBarcelona.

El fotògraf xilè Luis Poirot (Santiago, 1940) obre per primera vegada el seu arxiu, en gran part inèdit, que és testimoni de moments clau, des de la Unidad Popular de Xile, la coalició d’esquerres que va portar a la presidència Salvador Allende el 1970, fins a l’actualitat. El veiem en acció, en diàleg i en sessions de retrat amb figures com ara Joan Manuel Serrat, Isabel Allende i Pablo Larraín. El documental està dirigit per Francesc Relea, membre de l’equip fundacional de 30 minuts, i ha estat enviat especial i corresponsal del diari El País a l’Amèrica del Sud, Mèxic, Centreamèrica i Portugal de TV3. Com a documentalista independent, ha dirigit les pel·lícules La huella de los criminales (1996), sobre crims de guerra a la vall del Drina durant la guerra a Bòsnia i Hercegovina, i Serrat-Sabina. El símbolo y el cuate (2013), sobre una gira iberoamericana dels dos cantants. Es presenta a Docs & Cat.