El ‘poliamor’ de La Calòrica salta al 3CAT

La Calòrica és poliamorosa. Ho és per desig i per necessitat. S’enamora del teatre públic i, alhora, manté la relació estable i fidel amb el privat. Si el 202, va fer una primera incursió en la televisió liderant el primer capítol d’Incidents ( Snegovik ), ara 3CAT amb Arca Audiovisual ha aconseguit tancar sis capítols d’unes càpsules en forma de sèrie: Sala polivalent. La Calòrica manté un nucli dur, des que van acabar l’Institut del Teatre: Joan Yago de dramaturg, Israel Solà a la direcció i un equip d’intèrprets amb Júlia Truyol, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius. Són referents constants, tot i que no formin part de la companyia avui, Albert Pascual (escenografia i vestuari), així com col·laboracions puntuals amb Mónica López, Roser Batalla (que apareix també en el capítol final), Queralt Casasayas i Vanessa Segura.

El teatre que practica La Calòrica és com una esponja: a partir d’una trama, amb un posat farsesc s’atreveixen a parlar sobre la monarquia (Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I), el neoliberalisme (Sobre el fenomen de les feines de merda) i l’engany de l’emprenedoria (Fairfly). Ara, a Sala polivalent baixa la intensitat de la denúncia, però emergeixen els mateixos rols desbordats, provant de viure dignament la misèria que comparteixen, sigui en un grup de teatre amateur (que fa una versió musical de Jurassic Park en català), en una classe de ceràmica (i les relacions obertes), a la ludoteca en família (i les lliçons dels pares perfectes), en una sessió de voguing (sobre les banderes vermelles homòfobes), amb els fans i els famosos (la crisi de viure de l’èxit de fa temps) o en un curs de supervivència (amb l’Apocalipsi com a introducció al curset). Si els personatges són arquetips, amb un cert regust de La Cubana, en realitat aprofiten els primers plans per evitar l’exageració. Són èpics i tràgics per necessitat. Procuren salvar els mobles i mantenir una dignitat mínima, sigui quin sigui l’esbarzer en què s’hagin ficat. I, com sempre, una estranya amargor tanca cada capítol. El patetisme dels consellers de Medi Ambient i d’Interior deSnegovik ara es traspassa al veïnat que s’organitza col·lectivament i que denuncia els joves que fumen porros al parc.

La Calòrica és una companyia que vomita els espectacles després de llargues digestions. Les discussions de temàtiques i personatges es fa conjuntament, quasi assembleàriament. Però el pes dels intèrprets és cabdal quan pugen a escena. Es despleguen (gràcies a postissos, faixes i perruques) amb uns personatges estrafolaris, una mica almodovarians, presentant rols antagònics en una mateixa obra, com a fórmula per divertir-se en la contradicció. La broma té aquella amargor del riure cínic, del saber que es cau en la trampa del sistema com a opció de sortida.

La companyia va necessitar 10 anys per accedir al teatre públic. Ara, és un grup que, com La Brutal, alterna la programació comercial i la pública. En poques setmanes, representen El bram del cèrvol al Lliure, on ja havien estrenat Le Congrès ne marche pas (2023), i al TNC (De què parlem mentre no parlem de tot aquesta merda, 2021).

El seu món còmic i desfasat respon al deliri de bona part de les sèries televisives. Per això era un clam generalitzat entre els seguidors el seu viatge a la televisió, per aconseguir l’esclat definitiu de la companyia, que ja omple les funcions de teatre, abans d’estrena. Amb el treball de guanyar-se el públic des d’El Cicló del Tantarantana (Fairfly i El profeta) i amb reconeixements com ara l’Adrià Gual (La nau dels bojos, 2012) i el Quim Masó (Bluf, 2014) s’han fet un públic que els compra cada aventura. Que Aristòfanes ens agafi confessats. Si els protagonistes d’Els ocells es deixaven persuadir per una puput per escapar de la civilització i convertir-se en uns animals lliures i salvatges, ara la televisió els cedeix una nova terra promesa. També és cert que s’intueix que no són les condicions d’anys enrere, que va permetre popularitzar T de Teatre (Jet lag), però també actors com ara Joel Joan i Jordi Sánchez (Plats bruts) i companyies com ara Dagoll Dagom ( La memòria dels cargols o Oh, Europa els va salvar del final, després de fracassos de públic amb Flor de nit o La perritxola a l’escenari ) i La Cubana.

Ara, la plataforma 3CAT permet penjar els sis capítols i que tinguin vida autònoma. No se sap si hi haurà emissió o una segona tanda amb La Calòrica. Reflex d’una vida líquida i en canvi climàtic, la companyia també entra en la relació amorosa amb aquell idolatrat tub catòdic de la virtualitat.